Haruki Murakami - 1Q84

La Tamaki tenia la pell suau i tendra, i uns mugrons molt bonics, ovalats i sortints com una oliva. Tenia el pèl púbic llarg i esclarissat, com el brancatge delicat d’un salze. L’Aomame, en canvi, el tenia tosc i dur, i totes dues van riure del contrast. Van tocar-se meticulosament cadascuna de les parts del cos, i van intercanviar-se informació sobre quines eren les més sensibles: en algunes van coincidir; en altres, no. Després, van acariciar-se el clítoris l’una a l’altra. Totes dues hi tenien experiència, i molta, en la masturbació, i totes dues van pensar que el plaer que sentien llavors era força diferent de quan ho feien elles mateixes. El vent solcava les planures verdes de Bohèmia.

L’Aomame es va tornar a aturar i a fer que no amb el cap. Va sospirar profundament i es va agafar un altre cop ben fort al tub de l’escala. Havia de deixar de pensar en allò i concentrar-se a baixar-la. Ja en devia haver baixat més de la meitat. Però no entenia com era que els sorolls fossin tan forts, que el vent fos tan fort. Feia la sensació que l’estiguessin recriminant, que la castiguessin.

Però ara tant era. ¿Què se suposava que havia de dir, si es trobava amb algú quan arribés a baix i se li dirigia per preguntar-li què hi feia, allí, i quin motiu tenia per baixar per aquella escala? ¿N’hi hauria prou d’explicar que a l’Autopista Metropolitana 3 hi havia un embús i que, com que havia de resoldre un assumpte urgent, havia baixat per l’escala d’emergència? Potser es trobaria en un embolic. I l’Aomame no es volia ficar en cap mena d’embolic; com a mínim, aquell dia, no.

Per sort, no va trobar ningú que li preguntés res, quan va arribar a peu pla. El primer que va fer en ser a terra va ser treure les sabates de la bandolera i posar-se-les. Al capdavall de l’escala, a sota del pas elevat i entre els carrils de tots dos sentits de la Nacional 246, hi havia una parcel·la buida que es feia servir com a dipòsit de materials. Estava envoltada per una tanca metàl·lica i hi havia tot de posts de ferro ajagudes damunt el sòl sense asfaltar; potser havien sobrat en algun treball de construcció i les havien deixat rovellant-se allí. En un dels angles hi havien fet un sostre de plàstic, i a sota s’hi guardaven tres sacs de roba apilats. No es veia què contenien els sacs, però els havien cobert amb plàstic perquè no es mullessin amb la pluja. També hi havia materials que semblaven haver sobrat de l’últim treball de construcció; els devien haver deixat escampats allà per estalviar-se la molèstia d’haver-los de treure. Sota el sostre també hi havia unes quantes capses de cartró trencades, i unes revistes de manga llençades per terra. No s’hi veia res més, a part d’això: només una bossa de plàstic que dansava al vent, sense cap objectiu.

Hi havia una porta de malla metàl·lica, però estava tancada amb una cadena que hi feia unes quantes voltes i un gran cadenat. Era força alta, i, a més a més, a la part de dalt hi havien posat filferro espinós. No semblava pas que la pogués saltar, i encara que pogués, la roba li quedaria destrossada. Va empènyer i estirar la porta per si de cas, però no es va moure gens ni mica. No hi havia ni una escletxa prou grossa perquè hi pogués passar un gat. Però, ¿per què havien de ser tan escrupolosos, per tancar aquella parcel·la? No hi havia pas res important que els poguessin robar. Va arrugar el front, va deixar anar uns renecs i fins i tot va escopir a terra. Quin desastre! Matar-se a baixar de l’autopista per trobar-se tancada en un dipòsit de material de construcció! Va mirar-se el rellotge: encara hi era a temps. Però no podia quedar-se perdent el temps en un lloc com aquell. Ni podia tornar a l’autopista, és clar, a hores d’ara.

Les mitges se li havien esquinçat als talons de tots dos peus. Després de comprovar que no la veia ningú es va treure les sabates, es va aixecar la faldilla, es va abaixar les mitges, se les va treure i es va tornar a posar les sabates. Va ficar les mitges foradades a la bandolera. Això la va calmar una mica. Va començar a caminar pel dipòsit de material, examinant-ho tot amb molta atenció. Ocupava la mateixa superfície, més o menys, que una aula de primària. No es trigava gens a fer-hi la volta. Tal com havia pensat, només hi havia una entrada: la de la porta de malla tancada amb el cadenat. La tanca metàl·lica del voltant era d’un material força prim, però estava collada a terra molt sòlidament. No en podria treure els cargols, sense cap eina. S’havia de rendir.

Va anar a mirar els cartrons que hi havia sota el sostre de plàstic i es va adonar que estaven posats com per fer de llit. També hi havia unes mantes enrotllades, totes esparracades. No semblava que fes gaire temps, que tot allò fos allí; potser alguns vagabunds hi anaven a passar la nit. Per això hi havia revistes i ampolles de plàstic escampades pertot arreu; no n’hi havia cap dubte. L’Aomame va fer treballar el cap: si venien a dormir aquí, volia dir que en alguna banda hi havia d’haver un forat per on es pogués entrar i sortir. Aquesta gent hi tenia la mà trencada, a trobar llocs on protegir-se del vent i de la pluja sense cridar l’atenció, i s’asseguraven que ningú fora d’ells conegués la seva entrada secreta, tal com fan els animals salvatges amb els seus camins de pas.

L’Aomame va examinar amb molta atenció totes les parts de la tanca metàl·lica. Empenyia la malla amb la mà i comprovava que no es mogués. Tal com esperava, va trobar un punt on la tanca oscil·lava força perquè algú n’havia tret un cargol. Va intentar moure-la en totes les direccions, i en canviar una mica l’angle de la força i estirar-la cap endins va aconseguir crear una escletxa per on es podia esmunyir una persona. Segurament, els vagabunds entraven per allí quan ja era fosc i podien dormir tranquil·lament sota el sostre. Com que podrien tenir problemes si els trobaven allí, segur que mentre era clar s’estaven a fora buscant menjar i recollint ampolles buides per guanyar unes quantes monedes. L’Aomame va sentir-se agraïda envers aquells hostes nocturns sense nom: ella era companya seva, en el sentit que també s’havia de moure de manera anònima i secreta per la cara oculta de la gran ciutat.

Va passar per l’escletxa recargolant tot el cos i parant molta atenció que aquell vestit tan car que duia no se li enganxés en alguna punxa i se li esquincés; no pas perquè fos el seu vestit preferit, sinó perquè era l’únic que tenia. Normalment, no portava vestits, ni tampoc sabates de taló alt. Tanmateix, per fer aquella feina, de vegades havia de dur roba formal. Aquell vestit era important i no el podia fer malbé.

Per sort, tampoc no s’hi veia ningú, a fora. Després de revisar-se la roba i recompondre l’expressió de la cara, l’Aomame va caminar fins al lloc on hi havia un semàfor per travessar la Nacional 246. Va veure un drugstore i hi va entrar a comprar-se unes mitges noves, que es va posar en una habitació que hi havia al fons després de demanar permís a la dependenta. Llavors es va trobar més bé: la lleu sensació de malestar, semblant a un mareig, que tenia a la zona de l’estómac també havia desaparegut completament. Va donar les gràcies a la dependenta i va sortir.

El trànsit a la Nacional 246 era més dens del normal, potser perquè s’havia escampat la notícia que a causa d’un accident hi havia un gran embús a l’autopista i totes dues anaven paral·leles. Per això, l’Aomame va renunciar a agafar un taxi i va decidir agafar el tren de la línia Shin-Tamagawa de la companyia Tôkyû a l’estació que hi havia a prop. No es volia arriscar a tornar-se a quedar tancada en un taxi al mig d’un embús.

A mig camí de l’estació de Sangen-jaya es va creuar amb un policia alt i jove que es dirigia amb passos ràpids cap a alguna banda. Per un instant es va posar nerviosa, però el policia semblava que tenia pressa, perquè caminava recte, mirant cap endavant, i ni tan sols va desviar la mirada cap a ella. Just abans que es creuessin, l’Aomame es va adonar que la roba del policia no era la de sempre. No era l’uniforme que estava acostumada a veure. La jaqueta era del mateix color blau marí, però tenia una forma una mica diferent, amb un disseny més informal. No era tan ajustada com les d’abans. La roba també havia canviat, i era més suau. El coll era més petit, i d’un blau marí una mica més clar. I la pistola també era diferent: la que ell portava penjada al cinturó era un model semiautomàtic força gros. Normalment, la policia japonesa portava revòlvers. Com que al Japó es cometien poquíssims delictes amb armes de foc i hi havia molt poques ocasions en què els policies es veiessin involucrats en tirotejos, en tenien prou amb els antics revòlvers amb tambor de sis bales. Els revòlvers tenien un mecanisme més senzill, eren més barats, s’espatllaven poc i necessitaven poc manteniment. ¿Com era, doncs, que aquest policia portava una pistola semiautomàtica d’últim model, amb un carregador de setze bales de nou mil·límetres, potser de la marca Glock o Beretta? ¿Què devia haver passat? ¿Havia canviat la reglamentació sobre l’uniforme i l’armament sense que ella se n’assabentés? No, això no podia ser: l’Aomame comprovava puntualment els articles de la premsa, i si s’hagués produït un canvi com aquest, se n’hauria informat bé. A més a més, ella sempre parava molta atenció, quan veia un policia. Fins a aquest matí, unes quantes hores abans, els policies anaven vestits amb el mateix material bast de sempre, i duien al costat els mateixos revòlvers toscos: se’n recordava perfectament. Era estrany…