Haruki Murakami - 1Q84

– Si no li fa res -va dir l’Aomame acostant-se a l’escriptori-, ¿em deixa que l’hi miri de prop?

– Sí, miri -va respondre en Miyama, amb cara de no entendre res-. ¿Què és, això que hi tinc?

– Sembla com pintura, d’un color verd clar.

– ¿Pintura?

– No ho sé. Pel color, jo diria que és pintura. ¿Li fa res, si l’hi toco? Potser l’hi podré treure.

– Sí -va dir en Miyama; es va abocar cap endavant i va girar el clatell cap a l’Aomame. S’acabava de tallar els cabells i tenia el clatell rasurat. L’Aomame va inspirar i va retenir l’aire, es va concentrar i amb els dits va localitzar aquell punt en un moment. El va prémer lleument amb la punta del dit, com si volgués fer-hi una marca. Va tancar els ulls i va comprovar, fent servir el tacte, que no s’equivocava. No, era allí. Li hauria agradat poder-ho fer amb més calma, per assegurar-se’n, però no tenia temps. Ho havia de fer tan bé com pogués, en les condicions en què es trobava.

– Perdoni, ¿es pot quedar un moment en aquesta posició, sense moure’s? Trauré un bolígraf amb llanterna de la bossa. És que no ho veig bé, amb la llum de l’habitació.

– Però, ¿com pot ser, que tingui pintura aquí? -va dir en Miyama.

– No ho sé. Ara l’hi miro.

Sense deixar de tocar lleument aquell punt del clatell de l’home, l’Aomame va treure una funda de plàstic dur de la bandolera, en va obrir la tapa i en va extreure una cosa embolicada amb una tela fina. La va desembolicar molt hàbilment amb una sola mà i va aparèixer un objecte que semblava un punxó de gel petit. Feia uns deu centímetres de llarg, i la part del mànec, de fusta, era petita i compacta. Però no era cap punxó de gel: només s’hi assemblava per la forma. No servia pas per trencar gel. L’havia fet i dissenyat ella mateixa. La part davantera era fina i punxeguda com una agulla de cosir, i, perquè no es trenqués, a la punta hi havia clavat una petita peça d’un suro fet especialment perquè fos suau com el cotó. En va enretirar el suro amb molta cura fent servir les puntes dels dits, se’l va ficar a la butxaca i va posar l’extrem de l’agulla descoberta en aquell punt del clatell d’en Miyama. Va, calma’t, que ara ve la part més important, es va dir a si mateixa. No et pots desviar ni una dècima de mil·límetre. Si et desvies ni que sigui una mica, tot l’esforç se n’anirà en orris. Ara, el més important és concentrar-se.

– ¿Que encara no acaba? ¿Fins quan m’hi he d’estar, així? -va dir l’home amb veu irritada.

– Perdoni, ja acabo -va respondre l’Aomame.

Tranquil, acabo en un tres i no res, va dir-li a l’home mentalment. Només serà un moment. Després, ja no hauràs de pensar en res. Ni en els sistemes de refinament del petroli, ni en els moviments del mercat del cru, ni en els informes trimestrals per als grups inversors, ni en les reserves de vols a Bahrain, ni en els suborns per als funcionaris, ni en què li regalaràs a la teva amant: no hauràs de pensar en res de res. Deu haver estat molt dur, haver hagut de pensar en tantes coses, ¿oi? Doncs ho sento, però t’hauràs d’esperar una miqueta més. Ara m’estic concentrant per fer bé la meva feina, o sigui que no em molestis; ara no, sisplau.

Un cop va tenir la posició ben agafada i es va haver decidit, va alçar la mà dreta amb el palmell ben obert, va contenir la respiració i, després de fer una petita pausa, la va deixar caure en picat en direcció al mànec de fusta. No ho va fer gaire fort, perquè si ho feia amb massa força l’agulla es trencaria sota la pell, i no en podia deixar la punta allí. Va deixar caure la mà sense fer força, com si ho fes amb afecte, en l’angle precís, amb la força justa; en picat, sense contrarestar la força de la gravetat, de manera que la fina punta de l’agulla penetrés en aquell punt amb la màxima naturalitat, com si la xuclessin. Profundament, com si llisqués; i fatalment. L’important era trobar l’angle i la força adequats. O no: més aviat, l’absència de força. Si paraves prou atenció en això, la resta era tan senzill com clavar una agulla en un tros de tofu. La punta de l’agulla travessava la carn, es clavava en un punt precís de la part posterior del cervell i els batecs del cor s’aturaven com quan es bufa una espelma. Tot s’acabava en un sol instant, massa de pressa i tot. Això només ho podia fer l’Aomame: ningú més no era capaç de trobar amb els dits aquell punt tan precís. Ella, però, podia: els seus dits estaven dotats d’aquest tacte extraordinari.

Va sentir que l’home feia una inspiració sobtada, i se li van contreure tots els músculs del cos. Després de confirmar-ho, va treure de pressa l’agulla i immediatament, per evitar l’hemorràgia, va prémer la ferida amb una petita gasa que tenia preparada a la butxaca. L’agulla era molt prima i només havia estat clavada uns segons; encara que hi hagués hemorràgia, seria molt petita. Però, tot i així, calia prendre totes les precaucions possibles. No podia deixar cap rastre de sang: una sola gota podria ser fatal. L’escrupolositat era la màxima credencial de l’Aomame.

Al cap d’una mica que el cos d’en Miyama es tensés completament, la força se’n va anar escolant a poc a poc, com quan una pilota de bàsquet perd aire. Mantenint el dit pressionant aquell punt del seu clatell, l’Aomame el va recolzar damunt l’escriptori. Va quedar mirant a un costat, amb els documents per coixí. Tenia els ulls oberts, amb una expressió de sorpresa, com si al darrer moment hagués presenciat una cosa estranya, inimaginable. No era de por, ni de dolor, sinó tan sols de pura sorpresa, com si s’hagués adonat que al seu cos hi passava alguna cosa anormal però no fos capaç d’entendre què: dolor, picor, plaer o fins i tot alguna mena de revelació. Hi ha moltes maneres de morir, en aquesta vida, però poques deuen ser tan poc doloroses com aquesta.

Potser aquella havia estat massa fàcil per a ell, va pensar l’Aomame arrufant les celles; massa fàcil. Potser hauria hagut de fer servir un ferro 5 per trencar-li dues o tres costelles, fer-lo patir de valent i, després, matar-lo per pietat, perquè una rata com aquella es mereixia una mort miserable; allò, en realitat, era el que ell li havia fet a la seva dona. Però, malauradament, l’Aomame no tenia prou llibertat per poder prendre una decisió com aquesta. La missió que li havien encomanat era enviar aquell home a l’altre món de manera ràpida i discreta però totalment efectiva, i ara l’acabava d’acomplir. Fins feia un moment, aquell home era viu; ara era mort. Havia traspassat el llindar que separa tots dos estats sense ni tan sols adonar-se’n.

L’Aomame va mantenir la gasa damunt la ferida durant cinc minuts exactes, pacientment, amb el grau just de força perquè no hi quedés la marca del dit. Durant aquest temps no va apartar els ulls de l’agulla dels segons del seu rellotge de polsera. Van ser cinc minuts molt llargs; semblava que no s’havien d’acabar mai. Si ara algú entrava a l’habitació i la veia amb aquella arma tan fina en una mà i prement el coll de l’home amb un dit de l’altra, s’hauria acabat tot, no podria justificar-ho de cap manera. Però aquests cinc minuts eren molt importants, i no se’ls podia saltar. Respirava profundament, en silenci, per tal de calmar-se. No podia precipitar-se, no podia perdre els nervis; havia de ser l’Aomame de sempre, tan segura de si mateixa.

Se sentia els batecs del cor i, seguint el ritme dels batecs, la fanfara inicial de la Sinfonietta de Janacek li ressonava a dins del cap. El vent suau solcava les planures verdes de Bohèmia sense cap soroll. Sabia que estava dividida en dues meitats: una continuava pressionant el clatell d’un home mort sense perdre el control; l’altra, però, sentia una por terrible, i ho volia deixar estar tot, sortir immediatament d’aquella habitació i fugir corrents. Era allí però alhora no era allí; es trobava en dos llocs al mateix temps. ¿Què hi podia fer, si allò contradeia la teoria d’Einstein? Allò era el zen de l’assassí.