Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo va reflexionar en el que havia dit en Komatsu i va escollir les paraules amb molta cura:

– Hi ha dos problemes. Un és si la Fukaeri, que és l’autora, estarà d’acord o no que una altra persona reescrigui la seva obra. Si ella diu que no, és evident que s’ha acabat el bròquil. L’altre, si ella diu que sí, és la qüestió de si jo sóc realment capaç de reescriure la seva història. És una feina molt delicada, la d’escriure una obra a quatre mans, i pot ser que no tot vagi tan rodat com et penses.

– Tu ho pots fer -va deixar anar en Komatsu sense fer cap pausa, com si ja hagués anticipat l’objecció d’en Tengo-. N’estic completament segur. Això és el primer que em va venir al cap quan vaig començar a llegir Crisàlide d’aire: aquesta història l’ha de reescriure en Tengo. Dit d’una altra manera: aquesta història és perfecta, perquè la reescriguis tu; està esperant que tu la refacis. ¿No t’ho sembla?

En Tengo va fer que no amb el cap. No li venien les paraules.

– No hi ha cap pressa -va dir en Komatsu en veu baixa-. És una decisió important. Pensa-hi amb calma dos o tres dies. Torna’t a llegir Crisàlide d’aire i pensa bé en la proposta que t’acabo de fer. Ah, sí: queda-t’ho tu, això.

En Komatsu es va treure un sobre marró de la butxaca de l’americana i el va donar a en Tengo. A dins hi havia dues fotografies en color de mida estàndard. Totes dues eren d’una noia: la primera, un retrat de pit cap amunt, i l’altra, una instantània de cos sencer. Semblaven fetes al mateix moment: la noia estava dreta davant de la mateixa escala, molt àmplia. Els seus trets tenien una bellesa clàssica, i els cabells eren llargs i llisos. Era prima i menuda, i portava una brusa blanca. Els llavis s’esforçaven a somriure, però els ulls, uns ulls molt seriosos que semblaven buscar alguna cosa, s’hi resistien. En Tengo va observar una estona les dues fotografies alternativament. Sense saber per què, mentre les mirava va recordar l’època que ell tenia la mateixa edat i va sentir un lleu dolor al pit, un dolor especial que feia molt temps que no sentia. La imatge d’aquella noia tenia alguna cosa que el desvetllava.

– Aquesta és la Fukaeri -va explicar en Komatsu-. És força bonica, ¿oi? I té una bellesa molt natural. Té disset anys. És perfecta. El seu nom real és Eriko Fukada, però no el farem servir: la presentarem com a Fukaeri. ¿No et sembla, que se’n parlarà molt, si guanya el premi Akutagawa? Els mitjans de comunicació se li tiraran a sobre com un estol de ratpenats quan cau la nit. Ens prendran el llibre de les mans.

En Tengo es va preguntar, estranyat, d’on devia haver tret aquelles fotografies, en Komatsu; per presentar-se al concurs no calia donar-ne cap. Però va decidir que valia més no fer cap pregunta: en part s’estimava més no saber-ne la resposta, la qual, d’altra banda, no aconseguia imaginar-se.

– Queda-te-les tu, les fotos. Potser et serviran d’alguna cosa -va dir en Komatsu. En Tengo va tornar a guardar les fotografies dins del sobre i les va deixar damunt de la còpia de Crisàlide d’aire.

– Komatsu, jo no en sé pràcticament res, de com funciona el món editorial, però, fent servir el sentit comú normal i corrent, diria que aquest pla és molt arriscat. Un cop has dit una mentida en públic, has de continuar mantenint aquesta mentida per sempre, has de ser coherent amb el que has dit, i això no em sembla gens fàcil, ni des del punt de vista psicològic ni des del pràctic. Només cal que algú cometi un sol error per arruïnar les vides de tots. ¿No t’ho sembla?

En Komatsu va agafar un altre cigarret i el va encendre.

– Tens raó. L’objecció que em fas té sentit i és encertada: és veritat, que aquest pla és arriscat. Ara mateix, encara hi ha massa punts que no són prou clars, i no podem saber què passarà. Pot ser que fracassem i ens trobem tots en una situació no gens agradable; això ho sé prou bé. Però mira, Tengo: després d’haver pensat en tot, el meu instint em diu que tiri endavant. Perquè una oportunitat com aquesta no te la trobes mai. Jo, fins ara, no me l’he trobada mai, i a partir d’ara segurament no me la tornaré a trobar. Potser no és gaire oportú comparar-ho amb una aposta, però tenim tants bitllets, i tantes monedes per donar propines, com vulguem. Tot lliga. Si ara deixem escapar aquesta oportunitat, ens en penedirem, més endavant.

En Tengo observava sense dir res el somriure profundament sinistre dibuixat al rostre d’en Komatsu.

– I el més important de tot és que el que nosaltres volem és convertir Crisàlide d’aire en una obra millor del que és ara. Ha de ser bo per força, que aquesta història estigui més ben escrita. Hi ha alguna cosa molt important, en aquesta obra, alguna cosa que ha d’extreure algú que sigui prou hàbil per fer-ho. Estic segur que tu, en el fons, també penses el mateix. ¿M’equivoco? Per això hem d’unir les nostres forces. Hem de fer un pla i aportar-hi cadascun les nostres habilitats. No ens hem d’avergonyir davant de ningú, tenint una motivació com aquesta.

– Però escolta, Komatsu: per moltes raons que em donis i molts principis morals que enarboris, t’ho miris com t’ho miris, això és fraudulent. Potser no ens hem d’avergonyir davant de ningú, de la motivació que ens hi empeny, però la veritat és que no podem deixar que ningú se n’assabenti. Hem d’actuar d’amagat, entre bastidors. I si et sembla que el terme «frau» no és prou adequat, pots parlar de mala fe. Potser sí, que no va en contra de la llei, però planteja un problema moral. Que un editor refaci una obra presentada al concurs de nous autors que convoca la seva revista és com si, en el camp de les finances, algú fes servir informació privilegiada per fer tractes. ¿O no?

– No es poden comparar, la literatura i les finances: són dues coses completament diferents.

– ¿I en què són diferents, per exemple?

– Bé, doncs, per exemple, deixes de banda una cosa molt important -va respondre en Komatsu. La seva boca s’havia fet insòlitament grossa i s’obria amb un aire divertit.- O, més que deixar-la de banda, t’estàs esforçant per no veure-la. I és que tu mateix ja tens ganes de fer-ho. En el fons, ja has decidit que reescriuràs Crisàlide d’aire; ho sé perfectament. Tot això del risc i de la moral només són excuses. Tengo: tu, ara, et mors de ganes de ser tu qui reescrigui Crisàlide d’aire. Et mors de ganes de ser tu qui extregui això que hi ha a l’obra de la Fukaeri. És aquesta la diferència entre la literatura i les finances. Tant si està bé com si està malament, et mou una motivació més important que la dels diners. Torna a casa i examina amb calma què sents. Planta’t davant del mirall i estudia’t la cara atentament: hi portes escrit que ho vols fer.

Li va semblar que de sobte l’aire s’havia fet menys dens. Va mirar un moment al voltant. ¿Tornaria a veure la pel·lícula de feia un moment? No hi havia cap indici que ho fes pensar, però. Aquell aire enrarit havia vingut d’algun altre lloc. Es va treure el mocador de la butxaca i es va eixugar la suor del front. ¿Per què sempre tenia raó, en Komatsu?

L’Aomame va baixar per aquella escala estreta amb els peus protegits tan sols per les mitges. L’escala estava exposada per totes bandes i el vent xiulava en passar-hi a través. Tot i que duia la minifaldilla ajustada, de tant en tant el fort vent que bufava l’hi inflava per baix com si fos la vela d’un iot i havia d’esforçar-se a mantenir l’equilibri contra la força que l’alçava. Es va subjectar bé al tub de ferro que feia de barana amb les mans blanques i boniques i va començar a baixar els graons d’esquena, d’un en un. De tant en tant s’aturava, es treia alguns cabells del serrell que li havien anat a la cara i es posava bé la bandolera a l’espatlla.