Haruki Murakami - 1Q84

Quan era a casa, solia llevar-se d’hora i escriure fins ben entrada la tarda. Una ploma Montblanc, tinta de color blau i paper pautat per escriure: això era tot el que necessitava per sentir-se completament satisfet. Un cop a la setmana venia una amiga seva, una dona casada, a l’apartament i passaven la tarda junts. Era evident que aquella relació amb una dona deu anys més gran que ell no anava enlloc, la qual cosa li donava una informalitat que no feia que perdés, però, gens de substància. Als vespres feia llargues passejades, i quan queia la nit llegia un llibre tot sol mentre escoltava música. No mirava la televisió: quan venia el cobrador de l’NHK es negava educadament a pagar-li argumentant que no tenia televisor: «No en tinc, de debò. Si vol, pot entrar i comprovar-ho vostè mateix». Però mai no entraven al seu apartament: als cobradors de l’NHK no els està permès, entrar a les cases.

– Jo estic pensant en una cosa una mica més gran -va dir en Komatsu.

– ¿En una cosa més gran?

– Sí. No dic que un premi per a nous autors sigui poc, però vull aspirar a alguna cosa més.

En Tengo va callar. No sabia què es proposava, en Komatsu, però es va adonar que allò era una mica tèrbol.

– El premi Akutagawa -va dir en Komatsu, després d’una pausa força llarga.

– El premi Akutagawa -va repetir en Tengo, com si escrivís les paraules del seu interlocutor amb caràcters molt grossos, fent servir un bastó, a la sorra molla de la platja.

– El premi Akutagawa. Fins i tot tu, que saps tan poc del món, el deus conèixer, ¿no? Llavors sortiria als titulars dels diaris i a les notícies de la televisió.

– Perdona, Komatsu, és que no sé si et segueixo. ¿Que encara parlem de la Fukaeri?

– Sí: parlem de la Fukaeri i de Crisàlide d’aire. No ha sortit cap altre tema de conversa, a part d’aquest, ¿no?

En Tengo es va mossegar el llavi i va intentar deduir el fil lògic que hi devia haver darrere d’aquestes paraules.

– Però, ¿que no m’has estat dient que aquesta obra no era prou bona per guanyar el concurs de nous autors? ¿Que tal com està no va enlloc?

– Això mateix: tal com està, no va enlloc. Això és una veritat com un temple.

En Tengo va necessitar temps per pensar.

– És a dir, m’estàs dient que s’ha de refer el text que s’ha presentat.

– No s’hi pot fer cap altra cosa. N’hi ha molts, de casos d’obres prometedores que s’han presentat a un concurs i que s’han refet seguint els consells de l’editor. No és pas res d’insòlit. Però aquesta vegada no serà la mateixa autora qui la reescrigui, sinó una altra persona.

– ¿Una altra persona? -es va sorprendre en Tengo, però ja sabia la resposta a aquesta pregunta abans de fer-la. Només l’havia plantejada per si de cas.

– La reescriuràs tu -va dir en Komatsu.

En Tengo va buscar les paraules adequades, però no les va trobar. Va fer un sospir i va dir:

– Però escolta, Komatsu: no hi ha prou temps, per refer l’obra per al concurs. S’ha de tornar a escriure pràcticament des de zero, de cap a peus, perquè tingui una mica de sentit.

– És clar, s’ha de refer de cap a peus. S’ha de deixar l’estructura de la història tal com està, i també s’ha de mantenir el to estilístic tant com es pugui, però pràcticament s’han de canviar totes les frases. És a dir, se n’ha de fer una adaptació. Tu t’encarregaràs de reescriure-la. I jo faré de productor de tot el procés.

– ¿Vols dir, que serà tot tan fàcil? -va dir en Tengo, com si parlés per a ell mateix.

– Escolta’m -va dir en Komatsu, agafant la cullereta de cafè com si fos la batuta amb què un director d’orquestra dirigeix un solo i apuntant-la cap a en Tengo-: aquesta noia, la Fukaeri, té alguna cosa molt especial: n’hi ha prou de llegir Crisàlide d’aire per adonar-se’n. Té una imaginació impressionant. Però, malauradament, la seva redacció no va enlloc, t’ho miris com t’ho miris. En canvi, tu sí que saps escriure: saps organitzar els continguts i tens bon gust; els teus textos són llargs, però escrius frases intel·ligents i delicades. També tens força. Però la Fukaeri, per contra, encara no sap ni com s’hi hauria de posar, a escriure, i de vegades no s’entén ni de què va, la seva història. En principi, se suposa que quan comences a escriure has de tenir molt clar què és, el que vols explicar, però aquesta noia és com una bestioleta poruga que s’ha amagat en un cau molt profund i que no s’atreveix a sortir-ne. Sabem que està amagada al fons del cau, però no tenim manera de fer que en surti. És això a què em refereixo, quan dic que es tracta de dedicar-hi temps.

En Tengo, incòmode, va canviar de posició a la cadira de plàstic sense dir res.

– És molt senzill -va continuar en Komatsu agitant lleument la cullereta de cafè-: el que hem de fer és combinar-vos a tots dos per crear un sol nou novel·lista. Vestirem la història en brut de la Fukaeri amb frases ben escrites teves. La combinació és ideal. Tu n’ets capaç, de fer-ho. ¿Que no és per això, que t’he donat suport personalment fins ara? ¿Oi que sí? De tota la resta, ja me n’encarrego jo. Si uniu els vostres talents, el premi per a nous autors us queda curt: podeu aspirar perfectament a l’Akutagawa. No és en va, que fa anys que visc d’aquesta feina: me’n conec tots els trucs, del primer a l’últim.

En Tengo es va quedar un moment mirant la cara d’en Komatsu amb la boca entreoberta. En Komatsu va deixar la cullereta de cafè damunt del platet; el soroll que va fer va ser estranyament fort.

– ¿I què farem, després, si aconseguim el premi Akutagawa? -va demanar en Tengo quan es va haver recuperat de la sorpresa.

– Si guanyeu l’Akutagawa, us fareu famosos. La majoria de la gent és incapaç de valorar si una novel·la és bona o no, però ningú no es vol quedar al marge del que passa, i per això, si una novel·la guanya un premi i es converteix en notícia, la gent la compra i se la llegeix, i més encara si l’autora és una noia que tot just va a l’institut. Si el llibre es ven bé, en podem treure força diners, i els beneficis ens els podem repartir com vulguem, entre tots tres. Ja ho arreglaria jo, això.

– Tant és, ara, com ens repartiríem els diners -va dir en Tengo amb la gola seca-. ¿Vols dir que una cosa com aquesta no viola l’ètica de la teva professió? Si el que hem fet s’arriba a descobrir, ens ficarem en un bon embolic. Tu no podries continuar treballant a l’editorial, ¿oi?

– No és tan fàcil, que es descobreixi. Puc ser molt discret, jo, quan vull. I, a més a més, si s’arriba a fer públic, deixaré l’editorial amb molt de gust. No els caic gaire bé, als caps, i sempre m’han tractat força malament. La puc trobar molt de pressa, una altra feina. El que vull, jo, és riure’m del món literari. Vull burlar-me d’aquesta colla d’inútils que es reuneixen en cellers foscos per alabar-se els uns als altres, llepar-se les ferides i fer-se mútuament la traveta sense parar de donar-se importància dient bajanades sobre la missió de la literatura. Vull fer servir els mecanismes ocults del sistema per fer-los quedar com uns idiotes. ¿No ho trobes divertit?

En Tengo no ho trobava especialment divertit. Pràcticament no en tenia cap experiència, encara, del món literari. A més a més, veure un home competent com en Komatsu a punt d’embarcar-se en una empresa tan perillosa per uns motius tan infantils li havia fet perdre momentàniament la parla.

– A mi, això que dius, em sona com una mena de frau.

– No són pas infreqüents, les obres a quatre mans -va dir en Komatsu arrufant les celles-. La meitat de les sèries de còmics que es publiquen en revistes es fan així. Els membres de la plantilla busquen una idea i desenvolupen la història, el dibuixant en fa uns esborranys senzills i els ajudants hi afegeixen els detalls i el color: el procés no és tan diferent del de fabricar despertadors. I en l’àmbit de la novel·la hi ha exemples semblants. Les romàntiques, per exemple: l’editorial, que és qui sap com es fan, contracta un escriptor, que l’únic que ha de fer és crear una història que segueixi les directrius que li donen. O sigui, que és com treballar en cadena, perquè si no es fa així no es pot produir en massa. El que passa és que el món de l’alta literatura és més estricte i aquest sistema no es pot fer servir obertament. Per això, l’estratègia que nosaltres haurem de fer servir, en realitat, és la de presentar la Fukaeri com a única autora del llibre. Si se sabés, potser es produiria un cert escàndol, però no infringiríem cap llei. És cap aquí, cap on va la nostra època. No estem parlant de Balzac o de Murasaki Shikibu, sinó solament de retocar l’obra d’una noia d’institut que fa aigües pertot arreu i convertir-la en una obra molt millor. ¿Què hi ha de dolent, en això? ¿No estaria bé que, un cop millorada l’obra, en poguessin gaudir molts més lectors?