Haruki Murakami - 1Q84

– Perdó. Ja estic bé -va dir. Va confirmar que la persona que tenia asseguda al davant era en Komatsu; havien quedat en una cafeteria de prop de l’estació de Shinjuku per parlar de feina. Ara ja sentia les veus de la gent del voltant a un volum normal. La parella que tenien asseguda a la taula del costat els mirava amb cara de curiositat. La cambrera estava dreta a prop seu, amb una expressió d’inquietud: potser tenia por que aquell client li vomités damunt el seient. En Tengo va alçar el cap i va assentir somrient, com si volgués dir-li que no hi havia cap problema, que no es preocupés.

– ¿Vols dir que no és un atac d’alguna cosa, això? -li va preguntar en Komatsu.

– No, no és res important. Només és una mena de mareig, encara que bastant fort -va respondre en Tengo. Encara se sentia la veu com si no fos la seva, però ja s’hi assemblava una mica més.

– Pots tenir un bon disgust, si et ve un atac d’aquests mentre condueixes -va remarcar en Komatsu mirant en Tengo als ulls.

– No condueixo.

– Val més així. Tinc un conegut que és al·lèrgic al pol·len que un dia, conduint, va començar a esternudar i es va encastar a un pal d’electricitat. Però això que tens tu no són només esternuts, Tengo. La primera vegada vaig quedar glaçat, encara que a partir de la segona ja t’hi comences a acostumar una mica.

– Em sap greu.

En Tengo va agafar la tassa de cafè i en va fer un glop. No tenia cap gust: tan sols era un líquid calent que li baixava gola avall.

– ¿Vols que demanem un altre got d’aigua? -li va demanar en Komatsu.

En Tengo va fer que no amb el cap.

– No, no cal. Ja estic més tranquil.

En Komatsu es va treure un paquet de Marlboro de la butxaca de l’americana, es va posar un cigarret a la boca i el va encendre amb un dels llumins de la cafeteria. Tot seguit va fer un cop d’ull al rellotge.

– ¿I de què era, doncs, que parlàvem? -va preguntar en Tengo, que volia tornar a la normalitat tan aviat com fos possible.

– Sí, ¿de què parlàvem, nosaltres dos? -va dir en Komatsu, aixecant una mica la vista i pensant un moment, o bé fent veure que pensava; ni en Tengo no ho hauria sabut dir. En la manera de moure’s i de parlar d’en Komatsu hi havia una part que era, com a mínim, teatral.- Ah, sí, parlàvem d’aquella noia, la Fukaeri. I també de Crisàlide d’aire.

En Tengo va assentir: sobre la Fukaeri i Crisàlide d’aire. En Komatsu n’havia començat a parlar, però la conversa havia quedat interrompuda quan s’havia produït l’«atac». En Tengo va treure de la cartera un plec de fotocòpies del text i el va deixar damunt la taula; va posar-hi la mà al damunt per tornar-ne a sentir el tacte.

– Ja t’ho vaig explicar per sobre quan vam parlar per telèfon: bàsicament, el més interessant de Crisàlide d’aire és que no imita ningú. Tractant-se de l’obra d’una principiant, és insòlit que no hi hagi cap part que vulgui assemblar-se a cap altra cosa -va dir en Tengo, triant les paraules amb cura-. És veritat, que la redacció és molt descuidada i l’elecció de paraules, molt pobra. Per començar, el títol ja confon «crisàlide» amb «capoll», i, si ens hi poséssim, trobaríem tots els exemples que volguéssim, com aquest. Però, com a mínim, hi ha alguna cosa, en la història, que t’enganxa. Tot i que l’argument general té un caràcter fantàstic, els detalls de les descripcions són increïblement realistes, i aquest equilibri és molt interessant. No sé si s’hauria de dir que aquesta combinació és fruit de l’originalitat o bé de la fatalitat, i és possible que el text no arribi a tenir el mínim de qualitat exigible. Però al final, quan te l’acabes de llegir, et provoca una mena de reacció silenciosa, encara que només sigui una mena d’incomoditat, una sensació estranya impossible d’explicar.

En Komatsu va mirar en Tengo sense dir res, mentre ell tornava a buscar les paraules adequades.

– No volia deixar aquesta obra fora del procés de selecció només perquè la redacció no sigui gaire bona -va continuar en Tengo-. Durant els anys que fa que treballo he llegit un fotimer d’originals que ens han enviat. Bé, potser seria més exacte dir que me’ls he mirat en diagonal, més que no pas que me’ls he llegit. Algunes obres estaven relativament ben escrites, mentre que altres, no cal dir que la immensa majoria, no hi havia per on agafar-les. Però, sigui com sigui, de tot aquest munt d’obres que m’he mirat, Crisàlide d’aire és la primera que m’ha provocat una reacció, ni que sigui momentània. Aquesta és la primera vegada que quan acabo de llegir un text em vénen ganes de tornar-lo a llegir des del començament.

– Vaja -va fer en Komatsu. Va treure el fum del cigarret amb expressió d’indiferència i va cloure els llavis. En Tengo feia força temps que tractava en Komatsu, però, i no es va deixar enganyar per aquest posat. Sabia que molt sovint aquest home mostrava uns sentiments que no tenien cap relació, o que eren totalment contraris, amb els que sentia realment, i per aquest motiu va esperar pacientment que continués parlant.

– Jo també me l’he llegida -va dir en Komatsu, després de fer una pausa-. Quan em vas trucar, me la vaig llegir immediatament. Però, realment, és un desastre. Hi ha frases que no tenen ni cap ni peus, que no s’acaba d’entendre ni què volen dir. Abans d’escriure una novel·la, potser s’hauria de començar pel començament i aprendre a escriure frases.

– Però te la vas llegir fins al final. ¿Oi que sí?

En Komatsu va somriure, amb un somrís que semblava arrencat del fons d’un calaix que no se sol obrir.

– Sí, tens tota la raó. Me la vaig llegir fins al final. Jo mateix vaig quedar de pedra: en principi, les obres que presenten els autors nous no me les llegeixo mai del tot, fins al final. I en vaig rellegir algunes parts i tot. És un fet tan insòlit com una alineació de planetes: això t’ho reconec.

– Per tant, aquesta obra té alguna cosa, ¿no?

En Komatsu va deixar el cigarret al cendrer i es va fregar l’aleta del nas amb el dit del mig de la mà dreta, però no va respondre a la pregunta que li havia fet en Tengo.

– Aquesta noia només té disset anys i encara va a l’institut -va dir en Tengo-. L’únic que passa és que no té la pràctica de llegir i escriure històries. És veritat, que amb aquesta obra és impossible que guanyi el premi per a nous autors, però valdria la pena que la incloguéssim entre els finalistes. Tu tens prou poder de decisió per poder-ho fer, ¿no? Així, segur que n’escriuria una altra.

– Vaja -va tornar a fer en Komatsu, badallant amb posat avorrit. Va fer un glop d’aigua del seu got.- Escolta, Tengo, pensa-hi bé, què passaria si incloguéssim una obra tan barroera entre els finalistes. Quedarien esparverats, els membres del jurat; potser s’enfadarien i tot. Per començar, no se la llegirien fins al final. Tots quatre són escriptors en actiu, i tots estan molt ocupats. Es mirarien per sobre les dues primeres pàgines i la llançarien a la paperera sense contemplacions, pensant que això ho podria haver escrit un alumne de primària. ¿Et penses que em farien cap cas, si els expliqués, mentre em fregava les mans, que això és un diamant en brut que només cal polir? Potser sí, que tinc prou poder de decisió per influir-hi, però aquesta influència m’estimo més reservar-me-la per quan tinguem una obra amb més suc.

– ¿O sigui que prefereixes que la descartem, i ja està?

– Això no ho he dit -va fer en Komatsu, fregant-se l’aleta del nas-. Tinc una idea una mica diferent, per a aquesta obra.

– Una idea una mica diferent… -va repetir en Tengo, que percebia un matís un pèl sinistre en aquests mots.

– Dius que el que hem de fer és confiar que la seva pròxima obra serà millor -va continuar en Komatsu-. És clar que a mi també m’agradaria confiar-hi: una de les coses que ens fa més feliços als editors és dedicar el nostre temps a formar autors joves. És molt emocionant observar el cel nocturn quan s’ha aclarit i descobrir una estrella nova abans que ningú. Però, si et dic la veritat, em costa molt pensar que aquesta noia escriurà res més. Ja fa vint anys que m’hi guanyo la vida, en aquest negoci, i durant aquest temps he vist començar i acabar les carreres d’uns quants autors. He après a distingir entre els autors que tenen futur i els autors dels quals no es pot esperar res. I, si em permets que t’ho digui, crec que, malauradament, d’aquesta noia no se’n pot esperar res. Ni una obra, ni dues, ni tres. Per començar, en aquesta novel·la res no fa pensar que amb temps i esforç pogués arribar enlloc. Per molt que esperéssim, no en trauríem res: ens quedaríem amb un pam de nas. I ho penso perquè l’autora no sembla tenir, ni remotament, cap desig d’escriure un bon text, o d’aprendre a redactar bé. Els qui saben escriure, o bé tenen un talent innat, o bé s’esforcen com bèsties fins que n’aprenen, i jo diria que aquesta Fukaeri no és ni dels uns ni dels altres. Pel que he llegit, ni té un talent natural ni sembla tenir cap desig d’esforçar-se. Per què, no ho sé, però no sembla tenir, d’entrada, cap interès per l’escriptura. El que sí que té és ganes d’explicar una història, unes ganes molt grans. Això t’ho reconec: amb un text sense polir ha aconseguit atreure la teva atenció i que jo em llegís la història fins al final, i, s’hi t’hi pares a pensar, això no és pas poca cosa. Però, igualment, com a novel·lista no té futur: menys futur que una cigala a l’hivern. Em sembla que t’estic decebent, però si t’he de ser franc, això és el que penso.