Haruki Murakami - 1Q84

– És molt bo, aquest cotxe. I molt silenciós -va dir adreçant-se a l’esquena del conductor-. ¿Com es diu, aquest model?

– És el Toyota Crown Royal Saloon -va respondre concisament el conductor.

– Se sent molt bé, la música.

– És un cotxe molt silenciós. Aquesta és una de les raons per les quals el vaig escollir. En insonorització de vehicles, la tecnologia de la casa Toyota és líder a tot el món.

L’Aomame va assentir i es va tornar a reclinar al seu seient. Hi havia alguna cosa que li cridava l’atenció, en la manera de parlar del conductor. Parlava com si sempre deixés de dir alguna cosa important. Com si, per exemple -i només per exemple-, volgués dir que en el cas dels Toyota fos impossible queixar-se de la insonorització, però que en canvi tinguessin problemes d’una altra mena. I quan acabava de parlar, feia un breu silenci molt evident que semblava implicar alguna cosa, que surava com un diminut núvol imaginari al reduït habitacle del cotxe.

– És veritat, que és silenciós -va fer ella, com per dissoldre el petit núvol-. I, a més a més, també sembla força bo, l’equip de música.

– El vaig haver d’escollir quan vaig comprar el cotxe -va dir el conductor amb el to de veu que faria servir un empleat jubilat en parlar d’una operació del seu passat professional-. Ja que m’hi passo tantes hores, m’estimo més escoltar un so de bona qualitat, i a més a més…

L’Aomame va esperar la continuació, però no n’hi va haver cap. Va tornar a tancar els ulls i va parar l’orella a la música. No sabia com havia estat, Janacek, com a persona, però el que era segur, com a mínim, era que no es va imaginar mai que algú sentiria la seva composició l’any 1984, a Tòquio, al silenciós interior d’un Toyota Crown Royal Saloon, al mig d’un terrible embús de trànsit a l’autopista.

L’Aomame es va preguntar com era possible que hagués sabut immediatament que la música que sonava era la Sinfonietta de Janacek i que havia estat escrita l’any 1926. No és que tingués cap record personal sobre Janacek, però, igualment, així que va sentir el motiu d’entrada del primer moviment, li van aparèixer sense voler tot de dades al cap, com si un estol d’ocells entrés en una habitació per una finestra oberta. A més a més, la música li va produir una sensació una mica estranya, com de distorsió. No es tractava de dolor o malestar, sinó tan sols de la sensació que li espremien físicament i de manera gradual tots els elements del cos. No entenia res de res: ¿com podia ser, que la Sinfonietta li provoqués una sensació tan incomprensible?

– Janacek -va pronunciar l’Aomame mig sense adonar-se’n. Així d’haver-ho dit, se’n va lamentar.

– ¿Perdó?

– Janacek. La persona que va escriure aquesta peça.

– Ah, doncs no el conec.

– Un compositor txec -va dir l’Aomame.

– Ah -va fer el conductor, com si estigués impressionat.

– ¿Que és seu, aquest taxi? -va preguntar l’Aomame, per canviar de tema.

– Sí -va dir el conductor, i va fer una pausa-. Sóc autònom. Aquest és el segon cotxe que tinc.

– És molt còmode, el seient.

– Moltes gràcies. Ah, per cert -va dir el conductor, girant el cap una mica cap enrere-, ¿no deu tenir pressa, per casualitat?

– He quedat amb una persona a Shibuya. És per això, que li he demanat que passéssim per l’autopista.

– ¿A quina hora ha quedat?

– A dos quarts de cinc -va dir l’Aomame.

– Ara són tres quarts de quatre. No crec pas que hi arribi.

– ¿Tan greu és, l’embús?

– Hi deu haver hagut un accident força important. Aquest embús no és normal: gairebé no hem avançat gens, des de fa una estona.

A l’autopista hi havia un embús monumental, i estaven totalment aturats. Normalment, un taxista hauria sintonitzat una emissora de ràdio especialitzada en el trànsit per obtenir informació.

– ¿No li cal sentir la informació sobre el trànsit, per saber-ho? -li va preguntar l’Aomame.

– No te’n pots fiar, de la informació del trànsit -va dir el conductor, amb una veu una mica inexpressiva-. La meitat del que diuen és mentida. L’únic que fa la Corporació de Trànsit és donar les notícies que li convenen. Per saber què ha passat, ara, aquí, l’únic que pots fet és mirar-ho amb els teus propis ulls i jutjar-ho tu mateix.

– ¿O sigui que, a parer seu, aquest embús no es desfarà fàcilment?

– De moment, no -va respondre el conductor, tot negant amb el cap-. Això l’hi puc assegurar. Quan es posa així, l’autopista metropolitana es converteix en un infern. ¿És important, la cita que tenia?

L’Aomame va reflexionar un moment.

– Sí, molt. He quedat per parlar amb un client.

– O sigui que no hi pot faltar. Em sap greu, doncs, però potser no hi arribarà a temps.

Després de dir això, el conductor va moure lleugerament el coll uns quants cops a banda i banda com si se’n volgués alleujar la rigidesa. Els plecs del clatell se li movien com els d’una criatura primitiva. Sense mirar ni deixar de mirar aquests moviments, l’Aomame va pensar de sobte en un objecte punxegut que portava al fons de la bandolera. Tenia els palmells de la mà una mica suats.

– Així, doncs, ¿què podem fer?

– No hi podem fer res. Com que som a l’autopista, ens hem de quedar de braços plegats fins que arribem a la pròxima sortida. Si fóssim en una altra mena de via, podria baixar aquí mateix i anar a agafar el tren a l’estació més propera, però no és el cas.

– ¿Quina és, la pròxima sortida?

– La d’Ikejiri, però potser ja serà de nit, quan hi arribem.

¿De nit? L’Aomame va imaginar-se a si mateixa tancada a dins del taxi fins a la nit. Encara sonava la música de Janacek: les cordes amb sordina havien passat a primer pla, com si volguessin rebaixar la intensitat emocional. La sensació de distorsió que havia experimentat uns moments abans ja s’havia apaivagat força. ¿Què devia haver estat, allò?

L’Aomame havia agafat el taxi a Kinuta, i havien entrat a l’Autopista Metropolitana 3 a Yôga. Al començament, el trànsit era fluid, però abans de Sangen-jaya s’havien trobat de sobte que començava l’embús, i al final havien quedat pràcticament aturats. En el sentit de sortida el trànsit era fluid; tan sols en el d’entrada hi havia un embús de proporcions dramàtiques. Normalment, passades les tres no hi havia embussos a l’Autopista Metropolitana 3 en el sentit d’entrada, i era precisament per això que l’Aomame havia indicat al conductor que l’agafés.

– El comptador no corre, a l’autopista -va dir el conductor, mirant al retrovisor-. O sigui que no cal que s’amoïni pel preu de la cursa. Però no pot fer tard a la reunió, ¿oi?

– És clar, que no hi puc fer tard, però tampoc no hi puc fer res, ¿no?

El conductor va fer un cop d’ull a l’Aomame pel retrovisor. Portava unes ulleres de sol clares, i, des d’on era, els reflexos impedien a l’Aomame copsar-ne l’expressió.

– Bé, de fet, no és que no hi hagi cap manera d’arribar-hi. Potser es tracta d’una solució una mica dràstica, però des d’aquí es pot anar a Shibuya en tren.

– ¿Una solució una mica dràstica?

– Una manera d’arribar-hi que no es pot anar explicant a tothom.

Sense dir res, l’Aomame va esperar-se amb els ulls entretancats que el conductor continués.

– Miri, ¿veu aquell espai que hi ha allà al davant, per poder-hi aturar els cotxes? -va dir el conductor, assenyalant cap endavant-. A prop d’on hi ha aquell rètol tan gros d’Esso.

En concentrar la mirada, l’Aomame va veure un espai habilitat perquè s’hi poguessin aturar els cotxes avariats, a l’esquerra del segon carril de l’autopista. Com que les autopistes de Tòquio no tenen vorals, de tant en tant hi ha unes zones per a casos d’emergència, amb unes cabines grogues amb telèfons que permeten posar-se en contacte amb el Centre d’Autopistes. En aquell moment no hi havia ni un sol cotxe aturat en aquell espai. Al terrat de l’edifici del davant del carril contrari hi havia un gran rètol publicitari d’Esso: el tigre que hi somreia alegrement tenia a la mà una mànega de gasolina.