Haruki Murakami - 1Q84

Tenia ganes de plantar-se davant de tota aquella gent i fer una ganyota, però va aconseguir contenir-se. No tenia temps per perdre amb una cosa tan innecessària; un cop feta la ganyota, li costava molt recuperar l’expressió d’abans.

Es va girar d’esquena a aquella audiència silenciosa i va començar a baixar per l’escala d’emergència amb molta precaució, sentint la superfície rugosa del metall a la planta dels peus. El vent fred de principi d’abril li movia els cabells i de tant en tant li descobria l’orella torta de l’esquerra.

El primer record d’en Tengo era de quan tenia un any i mig: la seva mare es treia la brusa, s’abaixava els tirants dels sostenidors i deixava que un home que no era el seu pare li xuclés els mugrons. Al llitet hi havia un nen, que devia ser en Tengo, que els observava fent de tercera part. ¿O potser es tractava del seu germà bessó? No: el nen que hi havia allí devia ser en Tengo mateix, d’un any i mig. Això l’hi deia la intuïció. El nen tancava els ulls i dormia respirant profundament. Aquest era el primer record de la vida d’en Tengo. Aquesta visió, que havia durat uns deu segons, li havia quedat gravada vívidament a la memòria. Ni abans ni després no hi havia res. Aquest era l’únic record isolat que s’alçava a la seva ment sobre les aigües tèrboles de l’oblit, com la torre d’una ciutat coberta per les onades d’una inundació.

Cada vegada que en tenia l’ocasió, en Tengo preguntava a la gent que coneixia a partir de quina edat es pot conservar el primer record. La majoria deia que era a partir dels quatre o els cinc anys, o a partir dels tres, com a molt d’hora: no hi havia ni un sol cas de record més antic. Això passa perquè no és com a mínim fins als tres anys que els nens tenen prou enteniment per observar els fets que passen al seu voltant i ser-ne conscients. Tot el que els passa en els estadis anteriors ho veuen com una mena de caos impossible de desxifrar. Per a ells, el món és una mena de pasta informe i relliscosa, sense cap estructura, que no es pot agafar per enlloc i no deixa records al cervell, sinó que passa volant per davant de la finestra.

Òbviament, un infant d’un any i mig no pot ser conscient de què implica que un home que no és el seu pare li xucli els mugrons a la seva mare: això és indubtable. Per tant, suposant que el record d’en Tengo fos real, ¿caldria pensar que potser aquesta escena que va veure li va quedar gravada a la retina sense que en fes cap judici, com si es tractés d’una càmera que es limita a captar la combinació de llums i ombres d’un objecte i l’enregistra mecànicament a la pel·lícula? ¿I que després, a mesura que la seva capacitat de raonament augmentava, anés analitzant aquella imatge fixa emmagatzemada i conferint-hi sentit? Però, ¿pot passar, realment, una cosa així? ¿És possible, que el cervell d’un lactant pugui guardar una imatge com aquesta?

¿O potser es tractava, senzillament, d’un record fals? ¿Potser se l’havia inventat més tard la seva pròpia consciència, per alguna raó? Un record fictici: en Tengo havia reflexionat a bastament sobre aquesta possibilitat. Finalment, però, va arribar a la conclusió que no devia ser el cas: era un record massa viu i massa convincent perquè es tractés d’una invenció. La llum, l’olor, els batecs del cor: tot tenia un realisme tan aclaparador que no podia ser mentida. A més a més, la hipòtesi que realment aquesta escena havia tingut lloc permetia explicar un seguit d’altres coses, tant des del punt de vista lògic com emocional.

Aquesta pel·lícula tan real, que no durava més de deu segons, arribava sense solució de continuïtat: sense cap avís previ, ni ajornament possible. No trucava a la porta: visitava en Tengo de sobte quan anava en tren, quan escrivia una fórmula a la pissarra, quan menjava, quan parlava amb algú -com, per exemple, ara-. Irrompia amb la força aclaparadora d’un tsunami silenciós, i quan se n’adonava ja la tenia plantada davant dels ulls i perdia la força de braços i cames. El temps quedava aturat, l’aire perdia densitat i li costava respirar. Totes les persones i coses del seu voltant deixaven de tenir cap relació amb ell, i aquella pantalla líquida li engolia tot el cos. Tanmateix, la sensació que el món quedava sumit en la penombra no li feia perdre gens de consciència: senzillament avançava per un altre carril, i en alguns aspectes els seus sentits encara estaven més esmolats que abans. No tenia por, però no podia mantenir els ulls oberts perquè les parpelles se li tancaven amb força, i sentia els sons del voltant com si li arribessin de lluny. Veia aquella pel·lícula tan familiar projectada una vegada i una altra sobre la pantalla de la consciència. Totes les parts del cos li començaven a suar, i notava que la camisa se li humitejava sota les aixelles. Es posava a tremolar de cap a peus, i els batecs del cor se li acceleraven i es feien més forts.

Quan estava acompanyat, en Tengo feia veure que es marejava. Realment, allò s’assemblava a un rodament de cap: només calia deixar passar un moment perquè tot tornés a ser com sempre. Es treia el mocador de la butxaca, es tapava la boca i es quedava quiet, aixecant només la mà per indicar a l’altra persona que no era res, que no es preocupés. De vegades li passava al cap de trenta segons i altres s’allargava més d’un minut. Mentrestant, es repetia la mateixa pel·lícula mecànicament, com si algú hagués posat un reproductor de vídeo en mode de repetició. La mare es treia els tirants dels sostenidors i un home que no se sabia d’on havia sortit li xuclava els mugrons durs. Havia tancat els ulls i deixava anar un sospir profund. A l’aire surava, lleu, l’olor nostàlgica de la llet materna. En un infant, l’olfacte és el sentit més desenvolupat. L’olfacte ensenya moltes coses: en alguns moments, ho ensenya tot. L’aire es convertia en un líquid espès i no sentia res, llevat del so amortit del seu propi cor.

Mira això, li deien ells dos. Mirà només això, li deien. Tu ets aquí i no pots anar a cap altre lloc, li deien. I li repetien aquest missatge un cop, i un altre, i un altre.

Aquesta vegada, l’«atac» va durar força. En Tengo va tancar els ulls, es va posar com sempre el mocador a la boca i va serrar les dents. No sabia quant de temps podia durar: l’únic que podia fer era mirar de calcular-ho, un cop acabat, a partir del grau de cansament del seu cos. I ara estava completament esgotat: mai no s’havia cansat d’aquesta manera. Va trigar força estona a poder obrir els ulls. Intentava recuperar la consciència al més aviat possible, però els músculs i els òrgans interns s’hi resistien, com si fos un animal que hagués errat el moment de l’any i es despertés de la hibernació abans d’hora.

– Ei, Tengo! -el cridava algú des de feia una estona. La veu li arribava molt apagada, com si l’estigués sentint des de les profunditats d’una cova. Va encertar a recordar que Tengo era el seu nom.- ¿Què passa? ¿T’ha tornat a passar allò? ¿Estàs bé? -li demanava la veu. Aquesta vegada la sentia una mica més a prop.

Finalment va tornar a obrir els ulls, va enfocar la vista i es va observar la mà dreta, que aferrava l’extrem de la taula. Va comprovar que el món existia, que no s’havia desintegrat, i que ell era allí i continuava sent ell mateix. Se sentia olor de suat, una olor una mica punyent, com la que es percep davant de les gàbies d’alguns animals del zoo. No hi havia cap dubte, però, que era ell qui l’emanava.

Tenia set: va allargar la mà per agafar el got d’aigua que hi havia damunt la taula i se’n va beure la meitat, amb compte de no vessar-la. Un cop va haver descansat i va tornar a respirar amb un ritme regular, en va beure la meitat que quedava. A poc a poc la consciència anava recuperant el lloc que li pertocava, i els sentits físics tornaven a la normalitat. Va deixar el got buit sobre la taula i es va eixugar els llavis amb el mocador.