Haruki Murakami - 1Q84

Un món paral·lel.

L’Aomame va fer una ganyota com si s’hagués posat una cosa terriblement àcida a la boca. Tanmateix, no era una ganyota tan extrema con la d’abans. Després va tornar-se a picar fort les dents amb l’extrem del bolígraf i va fer un gemec greu des del fons de la gola. L’estudiant que tenia al darrere la va sentir, però aquesta vegada va fer veure que no s’adonava de res.

«Això sembla una història de ciència-ficció», va pensar l’Aomame.

¿O potser s’havia inventat una hipòtesi egoista per protegir-se a si mateixa? Potser és que s’havia tornat boja, senzillament. Estava assumint que el seu cervell funcionava perfectament, que no hi havia cap alteració en la seva consciència. Però, tanmateix, ¿que no era això, el primer que deien la majoria de malalts mentals? ¿Que ells estaven perfectament bé i que era el món, el que s’havia tornat boig? ¿Què feia, sinó reforçar encara més la seva bogeria, la hipòtesi de trobar-se en un món paral·lel que s’havia tret de la màniga?

Necessitava una segona opinió distanciada.

Però tampoc no podia anar a un psicoanalista a fer-s’ho mirar. La situació era massa complicada, i hi havia massa coses que no podia explicar. Per exemple, la feina a què es dedicava actualment era contrària a la llei, sense cap mena de dubte: havia mort uns quants homes amb un picador de gel que havia fabricat ella mateixa. Això no ho podia pas explicar, al metge, per molt que les víctimes fossin una colla de degenerats miserables sense cap dret a queixar-se.

Suposant que pogués evitar parlar d’aquesta part il·legal de la seva vida, però, tampoc no es podia dir que la que complia la llei fos per enorgullir-se’n. Era com una mena de maleta plena de roba bruta amb què calia fer mans i mànigues per poder-la tancar: a dins hi havia prou ingredients per provocar problemes mentals a qualsevol persona. O a dues o tres, fins i tot. La seva vida sexual, per exemple, no era un tema per parlar-ne gaire alegrement davant la gent.

No podia anar al metge, va pensar l’Aomame: això ho havia de resoldre tota sola.

Va decidir continuar desenvolupant aquella hipòtesi fins on pogués.

Si realment havia passat això, és a dir, si era veritat que el món en què es trobava ara no era el mateix que el d’abans, ¿en quin punt concret, on, quan i com, es devia haver produït el canvi?

L’Aomame es va tornar a concentrar i va examinar els seus records.

La primera vegada que es va adonar que hi havia hagut una alteració va ser feia uns quants dies, quan s’havia encarregat de l’especialista en desenvolupament de plantes petrolíferes a l’hotel de Shibuya. Havia sortit del taxi a l’Autopista Metropolitana 3 de Tòquio, havia baixat per l’escala d’emergència fins a la carretera 246, s’havia canviat les mitges i es dirigia cap a l’estació de la línia Tokyû de Sangen-jaya. A mig camí es va creuar amb un policia jove i per primera vegada es va adonar que el seu aspecte era diferent. Això va ser el principi. Per tant, el punt en què els dos mons es van canviar es devia produir una mica abans, perquè el policia que havia vist aquell matí a prop de casa seva portava l’uniforme de costum i el revòlver de sempre.

L’Aomame es va recordar de l’estranya sensació que havia tingut en sentir el primer moviment de la Sinfonietta de Janacek quan era a dins del taxi, enmig de l’embús de trànsit. Havia estat com una mena de «distorsió», la sensació que li espremien tots els components del cos, com si fos una baieta. Després, el conductor li havia explicat que a l’Autopista Metropolitana hi havia escales d’emergència i ella s’havia tret les sabates de taló i havia baixat per aquella escala tan perillosa. Mentre baixava descalça per l’escala i resistia els embats del vent no havia deixat de sentir de manera intermitent la fanfara, el primer moviment de la Sinfonietta. Potser allò havia estat el començament, va pensar l’Aomame.

El conductor del taxi també li havia produït una impressió estranya; encara ho tenia ben present. Va intentar recordar les paraules que li havia dit el conductor amb la màxima precisió possible.

Si ho fa, podria ser que després, el seu entorn quotidià el veiés una mica diferent de com l’ha vist sempre. Però que no l’enganyin les aparences. De realitat, sempre n’hi ha només una.

«Quines coses més estranyes que diu, aquest taxista», havia pensat l’Aomame en aquell moment, però no havia acabat d’entendre què li havia volgut dir, ni hi havia donat gaire importància. Tenia pressa i no podia parar-se a pensar en totes les coses molestes amb què es trobava. Però, pensant-ho ara, s’adonava que aquelles paraules havien estat estranyes i del tot inesperades. Es podien prendre com un consell o bé com una mena de missatge secret. ¿Què li devia haver volgut dir, el taxista?

I la música de Janacek.

¿Com era que havia sabut a l’instant que aquella música era la Sinfonietta de Janacek? ¿Per què sabia que havia estat composta l’any 1926? La Sinfonietta de Janacek no era una composició tan popular perquè la reconegués qualsevol que sentís el principi del primer moviment. I, a més a més, no és que ella hagués escoltat mai música clàssica amb gaire passió: ni tan sols seria capaç de distingir Händel de Beethoven. ¿Com podia ser, doncs, que quan va començar a sonar a la ràdio del taxi la Sinfonietta de Janacek ella havia sabut immediatament quina peça era? ¿I per què aquesta música l’havia commoguda d’una manera tan íntima i intensa?

Sí, perquè l’emoció que havia sentit era d’una naturalesa molt íntima. Havia estat com si un record inconscient que feia temps que dormia dins seu s’hagués despertat de sobte per efecte d’una crida que no tenia res a veure amb el pensament, com si l’agafessin per les espatlles i la sacsegessin. Això voldria dir que en algun moment de la seva vida aquesta música havia tingut una relació molt estreta amb ella. Potser quan havia sentit la música s’havia activat automàticament un mecanisme que havia fet sorgir de sobte, de dintre seu, el record d’alguna cosa. La Sinfonietta de Janacek. Però, per molt que escorcollés tots els racons de la memòria, no se li acudia res.

L’Aomame va mirar al seu voltant, es va mirar els palmells de les mans, va comprovar la forma de les ungles i es va examinar, per si de cas, la forma dels mugrons pessigant-los amb els dits de totes dues mans per damunt de la camisa. No havien canviat, ni en grandària ni en forma. Ella era la mateixa de sempre, i el món era el mateix de sempre. Però hi havia alguna cosa que estava començant a canviar: ho notava. Era com buscar els errors en un dibuix. Hi havia dos dibuixos, i encara que els enganxessis costat per costat en una paret per comparar-los, semblaven completament idèntics. Però si en comparaves tots els detalls amb molta atenció, anaves constatant que hi havia diferències mínimes.

Per asserenar-se una mica, l’Aomame va començar a passar les pàgines de les microformes i a apuntar els detalls de l’enfrontament armat del llac Motosu a la llibreta. Se suposava que els cinc kalàixnikovs AK-47 automàtics de canó curt fabricats a la Xina havien estat introduïts de contraban des de la península de Corea. Segurament eren armes que l’exèrcit havia venut de segona mà, i estaven en bon estat. Els radicals també tenien molta munició. La costa del mar interior del Japó era molt extensa, i no era gaire difícil portar armes i municions per mitjà de vaixells aparellats perquè semblessin de pescadors, aprofitant la foscor de la nit. Els contrabandistes portaven armes i drogues al Japó i se’n tornaven amb un bon feix de iens japonesos.

La policia de Yamanashi, que no sabia que el grup extremista disposava d’un arsenal tan ben proveït, havia obtingut un permís d’inspecció per investigar un delicte -presumpte, això és- d’agressió, i s’havia dirigit en dos minibusos, amb l’equipament habitual, a la «granja» anomenada Akebono on el grup tenia la base. Oficialment, es tractava d’una explotació d’agricultura orgànica, i els radicals no havien permès que els policies hi entressin per fer-hi una inspecció. Havia començat un estira-i-arronsa entre totes dues parts i finalment, per alguna raó, havia esclatat l’enfrontament armat.