Haruki Murakami - 1Q84

La Fukaeri va fer córrer la porta de l’entrada, que estava tancada amb clau, va entrar i va fer un senyal a en Tengo perquè l’acompanyés. No els va sortir a rebre ningú. Es van treure les sabates en un vestíbul terriblement ampli i silenciós, van passar per un corredor glaçat acabat d’encerar i van entrar a la sala de visites. Per la finestra de la sala es veia una vista panoràmica de la serralada. També es distingia un riu que serpentejava reflectint la llum del sol. La vista era meravellosa, però en Tengo no estava amb ànims per posar-se a contemplar-la. La Fukaeri va fer seure en Tengo en un gran sofà i va sortir sense dir res. El sofà feia olor d’una altra època; en Tengo no hauria sabut endevinar de quina.

L’absència de decoració arribava a fer por. Damunt de la tauleta baixa, feta amb una sola peça de fusta gruixuda, no hi havia absolutament res: ni un cendrer, ni un tapet. A les parets tampoc no hi havia cap quadre, ni cap rellotge, ni calendari. No hi havia ni un sol gerro. No hi havia cap bufet, ni cap moble que s’hi assemblés. No hi havia ni revistes ni llibres. Només hi havia una catifa antiga a terra, de la qual ja no es distingia el disseny, i un conjunt de sofàs igual de vells: el sofà on en Tengo estava assegut, gros com una balsa, i tres butaques. Hi havia una gran llar de foc al mig de la sala, però res no feia pensar que s’hi hagués fet foc últimament. Tot i ser a mitjan abril, l’habitació estava glaçada: encara conservava la gelor que hi havia calat durant l’hivern. Semblava que fes força temps que algú hagués pres la ferma decisió que allí no s’hi rebrien visites. La Fukaeri va tornar i, com era d’esperar, es va asseure al costat d’en Tengo sense dir res.

Cap dels dos no va dir res durant una bona estona. La Fukaeri estava reclosa en el seu laberint interior, i en Tengo es calmava respirant profundament, en silenci. A banda dels cants dels ocells que de tant en tant se sentien al lluny, a l’interior de la sala regnava un silenci absolut. En Tengo tenia la sensació que si afinava l’oïda podria percebre totes les implicacions que contenia aquella calma. No era tan sols que no se sentís ni un sol soroll: semblava que el silenci mateix volgués donar compte d’alguna cosa. En Tengo, sense pensar-hi, va fer un cop d’ull al seu rellotge. Va aixecar el cap per observar el paisatge de la finestra i després va tornar a mirar el rellotge. Havien passat molt pocs segons: el temps passa molt a poc a poc, els matins de diumenge.

Al cap de deu minuts, sense cap avís, la porta es va obrir de sobte i amb passos apressats va entrar un home prim a la sala de visita. Devia tenir uns seixanta-cinc anys. Duia l’esquena recta com si a dins hi portés una post de ferro, i la barbeta tirada cap enrere. Tenia les celles molt poblades i portava unes ulleres negres molt gruixudes, com si volgués fer por a la gent. Els moviments de totes les parts del seu cos feien pensar en els d’una màquina compacta i sofisticada. Cap no era sobrer: tots duien a terme una funció determinada. En Tengo va fer l’intent de posar-se dret per saludar-lo, però ell li va fer un gest ràpid amb la mà per indicar-li que es quedés assegut. D’acord amb el senyal, en Tengo va tornar a instal·lar-se al sofà, i l’home, com si es tractés d’una competició, va afanyar-se a seure a la butaca del davant. Llavors, durant un moment, l’home es va limitar a observar la cara d’en Tengo sense dir res. No tenia una mirada penetrant, però els seus ulls ho observaven tot de cap a cap, sense descans. De vegades es tancaven una mica, de vegades s’obrien, com si fossin la lent de la càmera que estigués ajustant un fotògraf.

L’home portava un jersei verd fosc damunt d’una camisa blanca i pantalons de llana de color gris fosc. Totes les peces feien l’efecte d’haver estat molt utilitzades durant deu anys: s’adaptaven molt bé al cos, però estaven una mica gastades. No devia ser una persona que es preocupés gaire pel que es posava, o bé al seu entorn no hi havia ningú que es preocupés per com anava vestit. Tenia els cabells esclarissats, la qual cosa accentuava notòriament la llargada que tenia el seu cap del front al clatell. Anava afaitat i tenia la barra quadrada. Els llavis petits i prominents, com de nen, eren l’únic tret que no s’adeia amb la impressió general que produïa. En alguns llocs li havien quedat pèls de la barba sense afaitar, però potser només ho semblava a causa de la llum: la claror del sol de la muntanya que entrava per la finestra semblava tenir una qualitat diferent d’aquella a què en Tengo estava acostumat.

– Perdona que t’hagi fet venir tan lluny. -Hi havia una vivesa molt característica, en la seva manera de parlar: era la pròpia d’una persona acostumada de fa temps a parlar davant del públic, potser defensant els seus punts de vista.- Hi ha circumstàncies que em fan molt complicat sortir d’aquí, i per això t’he hagut de demanar que vinguessis tu.

En Tengo li va dir que no li feia absolutament res. Després es va presentar i es va disculpar per no tenir targetes de visita.

– Jo em dic Ebisuno -va respondre l’home-, i tampoc tinc targetes de visita.

– Ebisuno -va repetir en Tengo.

– Tots em diuen Professor. Fins i tot, no sé per què, la meva filla real em diu professor.

– ¿Com s’escriu, el seu nom?

– És un nom força insòlit, que només es veu rarament. Eri, escriu-li el meu nom.

La Fukaeri va fer que sí, va treure una mena d’agenda i amb un bolígraf va escriure lentament el caràcters de «salvatge» i de «camp» a la pàgina en blanc, esmerçant-hi força temps. Semblava que els caràcters haguessin estat escrits en un totxo fent servir un clau; no es podia dir que no tinguessin personalitat pròpia.

– En anglès seria «field of savages». Abans em dedicava a l’antropologia cultural, i aquest nom és molt adequat, per a aquest camp d’estudis -va dir el Professor, mentre els seus llavis dibuixaven un gest que recordava un somriure. Tot i així, els ulls no van deixar d’estar alerta ni un moment.- Però vaig deixar la investigació fa força temps. El que faig ara no hi té res a veure. He passat a una altra mena de field of savages, per viure.

Realment era un nom força insòlit, però en Tengo recordava haver-lo sentit en alguna banda. Estava segur que a la segona meitat dels anys seixanta hi havia un professor famós que es deia Ebisuno. Havia publicat uns quants llibres, i en aquella època tenia una reputació considerable. No sabia exactament de què tractaven els llibres, però el nom li havia quedat gravat. Tanmateix, en algun moment s’havia deixat de sentir.

– Em sembla que l’he sentit alguna vegada, aquest nom -va dir en Tengo temptativament.

– Podria ser -va dir el Professor, mirant al lluny, com si parlés amb algú que no era allí-. Però deu fer fa molt temps, en tot cas.

En Tengo era capaç de sentir la respiració silenciosa de la Fukaeri asseguda al seu costat. Una respiració lenta i profunda.

– Tengo Kawana -va dir el Professor, com si llegís el seu nom en una placa.

– Això mateix -va dir en Tengo.

– Vas estudiar matemàtiques a la universitat i ara n’ensenyes en una acadèmia de Yoyogi -va dir el Professor-. Però, per una altra banda, també escrius novel·les. Això és el que m’ha explicat la Fukaeri, fins ara. ¿És correcte?

– Sí -va dir en Tengo.

– Doncs no sembles ni professor de matemàtiques ni novel·lista.

En Tengo va somriure amb amarguesa.

– Algú em va dir el mateix, fa no res. Segur que és per culpa del meu físic.

– No ho he dit en el mal sentit -va dir el Professor. Es va posar un dit al pont de les ulleres negres:- No és pas dolent en absolut, no semblar alguna cosa. És només que encara no t’has acabat de definir.