Haruki Murakami - 1Q84

– Takashima era divertit -va dir la Fukaeri.

El Professor va somriure.

– Sí que deu ser un lloc divertit, per als nens petits. Però quan creixen i arriben a una edat en què ja tenen criteri propi, la vida a Takashima es converteix en un infern, per a la majoria de nens, perquè senten el desig de pensar les coses per si mateixos i els de dalt els l’eliminen a la força. Com si els fessin un embenat al cervell.

– Un embenat -va preguntar la Fukaeri.

– A la Xina, antigament, a les nenes petites els posaven unes sabates que eren massa petites per a elles, perquè els peus no se’ls fessin grossos -va explicar en Tengo.

La Fukaeri va quedar callada mentre mirava d’imaginar-s’ho. El Professor va continuar.

– Evidentment, al nucli del grup escindit que liderava en Fukada hi eren ell i els estudiants que havien integrat la força inspirada en l’Exèrcit Roig, però van sorgir altres persones que s’hi volien afegir i el grup va anar creixent com una bola de neu, de manera que al final va ser més nombrós del que havien imaginat. Al seu voltant no hi havia pas poca gent que havia entrat a Takashima perseguint un ideal però que no en suportaven el funcionament i havien acabat desil·lusionats. Entre ells hi havia qui volia viure en una comuna a la manera hippie, estudiants d’esquerra frustrats per la derrota que havien sofert en les protestes universitàries i persones que havien entrat a Takashima farts de la societat convencional i volien viure en un entorn nou, més espiritual. N’hi havia de solters i d’altres, com en Fukada, que hi havien portat la família. Era com una gran reunió familiar, un grup de gent molt diversa, i en Fukada els feia de líder. Tenia una capacitat de lideratge innata, com Moisès, el guia dels israelians. Era molt intel·ligent, tenia dots d’orador i un gran discerniment. Tenia molt carisma, i era força robust. Sí, diria que feia just la teva alçada. De manera natural, la gent el situava al centre del grup i acceptava les seves decisions.

El Professor va separar les mans i va indicar la grandària del cos d’aquell home. La Fukaeri va observar la distància entre totes dues mans i després va mirar el cos d’en Tengo, però no va dir res.

– En Fukada i jo teníem caràcters i punts de vista totalment diferents. Ell era un líder nat, i jo era un llop solitari. Ell era una persona molt política, i jo sóc totalment apolític. Ell era un gegant, i jo un nan. Ell era guapo i tenia molta presència, i jo era un intel·lectual amb pinta estrafolària que no agradava gens a les dones. Però, tot i així, tots dos érem molt bons amics. Ens respectàvem i confiàvem l’un en l’altre. No exagero si dic que érem els millors amics que es poden tenir.

El grup que liderava en Tamotsu Fukada va trobar un poble deshabitat com el que buscaven a les muntanyes de Yamanashi, un poble on gairebé no vivia ningú perquè no hi havia joves que continuessin conreant els terrenys i la gent que hi quedava era massa gran per fer les feines del camp. Només van haver de posar-hi els diners per adquirir les cases i els terrenys, inclosos els hivernacles. L’ajuntament també els va donar subvencions amb la condició que continuessin l’explotació dels camps existents. També van obtenir descomptes fiscals, com a mínim durant els primers anys. A més a més, en Fukada tenia una font de capital pròpia, per bé que el professor Ebisuno no sabia d’on venien aquests diners, ni de quina manera els havia obtingut.

– En Fukada era molt reservat, en relació amb aquesta font de capital, i mai no en va revelar el secret a ningú, però, fos com fos, va treure d’algun lloc la quantitat no gens menyspreable de diners que necessitava per establir la comuna. Amb aquests diners van comprar maquinària agrícola i materials de construcció i van crear un fons de reserva. Van arreglar ells mateixos les cases que ja existien i van construir les instal·lacions necessàries perquè hi poguessin viure una trentena de persones. Això va ser el 1974. El nom que van escollir per a la nova comuna va ser el de Sakigake.

¿Sakigake?, va pensar en Tengo. Aquest nom li sonava, però, per molt que s’hi esforcés, no aconseguia recordar on l’havia sentit. Això el va posar insòlitament nerviós. El professor va continuar l’explicació.

– En Fukada estava mentalitzat que seria força dur dirigir la comuna durant els primers anys, fins que no s’haguessin adaptat al nou terreny, però tot va ser més fàcil del que havia previst. El temps els va ser molt favorable, i els veïns de la zona també els van ajudar, quan va caldre. A la gent li agradava el caràcter franc d’en Fukada, que era el cap del grup, i va quedar impressionada en veure els joves de Sakigake suant la cansada als camps per tirar endavant la collita. Els habitants de la zona els anaven a veure sovint i els donaven consells útils. D’aquesta manera, el grup va anar assimilant coneixements pràctics sobre l’agricultura i va aprendre a viure en contacte amb la terra.

Bàsicament, fins llavors Sakigake havia continuat funcionant amb els principis que havien après a Takashima, però hi van introduir algunes idees pròpies. Per exemple, es van passar totalment a l’agricultura ecològica. Van optar per no emprar pesticides químics per prevenir les plagues i van cultivar les verdures fent servir només adob orgànic. També van endegar un sistema de venda d’aliments per correu adreçat a les capes més benestants de la ciutat, perquè així podien fixar un preu unitari més alt. Van ser els precursors de l’agricultura ecològica. Van tenir molta vista. Com que la majoria dels membres del grup havien crescut en entorns urbans, sabien molt bé què és el que vol, la gent de ciutat: estaria disposada a pagar força diners, per tenir verdura bona i fresca, no contaminada. Van signar un contracte amb una empresa de distribució, van simplificar el procés d’enviament i van crear un sistema propi que els permetia fer arribar els aliments a la ciutat amb molta rapidesa. També van ser precursors en el fet de presentar com a atractiva la verdura que creix de la terra i no té un aspecte estàndard.

– Vaig visitar diverses vegades la granja d’en Fukada, i vaig parlar amb ell -va dir el Professor-. Se’l veia ple de vida, creava un entorn nou i hi provava noves possibilitats. Potser aquella va ser l’etapa més tranquil·la i satisfactòria de totes. I la seva família també semblava haver-se acostumat a aquella nova vida.

»També va augmentar el nombre de persones que havien sentit parlar bé de la granja de Sakigake i sol·licitaven d’entrar-hi. La venda per correu va fer que el seu nom s’anés coneixent cada vegada a més llocs, i els mitjans de comunicació també n’havien parlat com a exemple de comuna amb èxit. No eren pas poques les persones que tenien ganes de fugir de la realitat, on vivien ofegats pels diners i la informació, i volien viure enmig de la natura, guanyant-se el pa amb la suor del seu front, i aquesta era la mena de gent que se sentia atreta per Sakigake. Quan algú sol·licitava d’entrar-hi li feien una entrevista i un examen i, si semblava que els podia ser útil, l’admetien com a membre. No és que admetessin qualsevol persona que hi anés: els membres havien de tenir unes qualitats i uns principis morals alts. Buscaven gent que tingués coneixements d’agricultura i que fos prou forta per aguantar el treball físic tan dur que feien. També volien que hi hagués un nombre semblant d’homes i de dones, i per això les dones hi eren benvingudes. Amb l’augment de persones es va haver d’engrandir també l’explotació, però com que encara quedaven uns quants terrenys i edificis als voltants, no va ser difícil fer créixer les instal·lacions. Al començament, el nucli central del grup l’havien integrat persones solteres, però el nombre de famílies va anar augmentant gradualment. Entre els nouvinguts també hi havia persones amb formació universitària que es dedicaven a professions especialitzades, com ara metges, enginyers, professors o comptables. Aquesta mena de gent era ben rebuda, a l’organització, perquè els coneixements especialitzats eren útils.