Haruki Murakami - 1Q84

– ¿En aquesta comuna també es va adoptar el sistema de propietat col·lectiva originària, com a Takashima? -va preguntar en Tengo.

El Professor va fer que no amb el cap.

– No, en Fukada va deixar de banda la propietat col·lectiva. Políticament era radical, però es mirava la cosa amb realisme i distància. El que perseguia era crear una comunitat més amable, i no pas una societat que funcionés com una colònia de formigues. El sistema que van adoptar va ser el de dividir el grup en diverses unitats dins les quals es desenvolupava la vida col·lectiva. Es reconeixia la propietat privada, i fins a cert punt també es repartien els beneficis. Si algú no estava content a la unitat a la qual pertanyia, podia passar a formar part d’una altra, i tothom era lliure d’abandonar la mateixa organització de Sakigake. També hi havia llibertat per relacionar-se amb l’exterior, i pràcticament no hi havia cap mena d’adoctrinament ni de rentat de cervell. En Fukada havia après a Takashima que un sistema natural com aquest, que deixava córrer l’aire, feia que el treball fos més eficient.

Sota la direcció d’en Fukada, l’economia de la granja de Sakigake havia anat sobre rodes, però al final la comuna es va dividir en dues faccions ben definides. Això era inevitable, des del moment que en Fukada va crear un sistema d’unitats que convivien en pau. Una era la facció violenta, el nucli de la qual estava integrat per les unitats dels antics membres de l’Exèrcit Roig que havia creat el mateix Fukada, i que tenia la revolució com a fi. Aquest grup considerava que la vida a la comuna agrícola era tan sols una de les fases que havien de conduir a la revolució. Havien de continuar treballant d’amagat mentre feien les tasques del camp fins que, arribat el moment, agafarien les armes i s’aixecarien: aquesta era la posició que mantenien fermament.

L’altra era la facció moderada, i, per bé que compartia amb la violenta l’oposició al sistema capitalista, se n’apartava políticament i tenia com a ideal viure en comunitat enmig de la natura practicant una economia de subsistència. A la granja, la facció moderada era la més nombrosa. Les dues faccions eren com l’oli i l’aigua. Atès que en la feina quotidiana dels camps els objectius eren els mateixos, no hi havia friccions, però quan el conjunt de la comuna havia de prendre alguna decisió que tingués a veure amb les directrius que la regien sempre hi havia dos punts de vista clarament separats. Passava sovint que no trobaven un terreny de debat comú, i en aquestes ocasions es produïen discussions molt violentes. Arribats a aquesta situació, era qüestió de temps, que es dividís la comuna.

A mesura que passava el temps cada vegada es va fer més difícil mantenir una posició de neutralitat a l’interior de la comuna. Al final, en Fukada també es va veure obligat a escollir entre una de les dues posicions. En aquella època ell ja s’havia adonat, més o menys, que al Japó de la dècada dels setanta del segle xx no hi havia espai ni suport per fer la revolució. A més, des de bon començament ell havia pensat en la revolució com en una possibilitat, o, dit d’una altra manera, com en una metàfora, o una hipòtesi. Creia que perquè la societat estigués sana hi havia d’haver qui defensés idees tan contràries al sistema i tan subversives com aquestes, que aquestes idees eren l’espècia que li permetia gaudir de bona salut. Tanmateix, l’objectiu que perseguien els estudiants que havia liderat fins aleshores era una revolució autèntica, que vessés sang de debò. Evidentment, en Fukada també n’era responsable: havia estat ell qui amb els seus discursos encesos, tan afins als temps que corrien, els havia ficat al cap tots aquests disbarats. No els havia avisat en cap moment que aquella revolució només era de mentida. Era un home honest, i molt intel·ligent. Com a intel·lectual també era excel·lent. Però, malauradament, era massa loquaç i tenia tendència a emborratxar-se amb les seves pròpies paraules, i, a un nivell profund, li faltava autocrítica i sentit de la realitat.

Arribada aquesta situació, la comuna Sakigake es va dividir. La facció moderada va continuar vivint al mateix poble amb el nom de Sakigake, mentre que la facció violenta es va traslladar a un altre poble abandonat que hi havia a cinc quilòmetres de distància i el va convertir en la base del seu moviment revolucionari. La família Fukada, com totes les altres, va decidir quedar-se amb la facció Sakigake. La separació va ser més o menys amistosa. Va tornar a ser en Fukada qui va obtenir capital d’algun lloc per finançar l’establiment de la comuna escindida. Després de l’escissió, totes dues comunes van continuar mantenint, formalment, una relació de col·laboració: s’intercanviaven productes que els calien, i, per motius econòmics, empraven els mateixos canals de distribució. Calia que s’ajudessin mútuament, si volien que les dues petites comunitats poguessin sobreviure.

Tanmateix, en realitat el contacte personal entre els membres de la comunitat original, Sakigake, i la nova comuna escindida es va interrompre així que es van separar, perquè els objectius que perseguien eren massa diferents. Tot i així, entre en Fukada i els estudiants radicals que havia liderat fins llavors hi va continuar havent una certa relació, fins i tot després de l’escissió. En Fukada sentia que tenia una gran responsabilitat envers els estudiants, perquè ell era qui en un principi havia creat l’organització i l’havia portat a les muntanyes de Yamanashi. No podia limitar-se a pensar en ell mateix i deixar-los de banda. A més a més, la comuna escindida necessitava la font de capital secreta d’en Fukada, per tirar endavant.

– Era com si en Fukada estigués partit en dos -va dir el Professor-. En realitat ja no creia que la revolució fos possible ni desitjable, però tampoc no la podia negar completament. Negar la revolució hauria estat com negar la vida que havia viscut fins llavors, com reconèixer, ni que fos a si mateix, que s’havia equivocat. Això no ho podia fer: era massa orgullós i, a més a més, tenia por dels conflictes que podrien esclatar entre els estudiants si els deixava sols, perquè en aquell moment en Fukada encara tenia una certa capacitat per controlar-los.

»Així, doncs, en Fukada va començar a viure anant i venint entre Sakigake i la comuna escindida. D’una banda era el cap de Sakigake, i de l’altra aconsellava la comuna de la facció violenta. Per tant, una persona que ja no creia en la revolució continuava alliçonant-ne altres sobre la mateixa qüestió. Alhora que duien a terme les tasques del camp, els membres de la facció escindida també s’entrenaven en l’ús de les armes i van començar a fer un adoctrinament ideològic estricte. A diferència d’en Fukada, es van tornar cada vegada més radicals des del punt de vista polític. La comuna va anar adoptant un secretisme estricte, fins que, arribat un cert moment, van deixar de permetre-hi l’entrada a persones de fora. En considerar-lo potencialment perillós, les forces de seguretat pública van començar a fer un cert seguiment d’aquell grup que predicava la revolta armada.

El Professor es va mirar altre cop els genolls dels pantalons, i després va tornar a alçar el cap.

– L’escissió de Sakigake es va produir el 1976; la Fukaeri se’n va escapar i va venir a casa l’any anterior. Va ser en aquella època que la comuna escindida va canviar de nom i es va passar a dir Akebono.

En Tengo va aixecar el cap i va cloure una mica els ulls.

– Un moment -va dir. Akebono. Aquell nom també l’havia sentit, n’estava segur. Però el record que en tenia també era molt vague, i no el sabia situar. L’únic que en va trobar van ser uns quants fragments aleatoris de coses que semblaven reals.- ¿Akebono no és pas aquell grup que va provocar aquell incident tan greu, no fa gaire temps?