Haruki Murakami - 1Q84

– Exactament -va dir el professor Ebisuno, i va mirar en Tengo amb el posat més seriós que li havia vist fins aleshores-. Estic parlant d’Akebono, és clar; d’aquell grup que es va fer conegut quan es va enfrontar amb armes a la policia, a les muntanyes de Yamanashi, a prop del llac Motosu.

Un enfrontament armat, va pensar en Tengo. Recordava haver sentit parlar d’aquella història. Havia estat un incident molt greu. Però, per alguna raó, no aconseguia recordar-ne els detalls. Els fets estaven desordenats dins el seu cap, i quan intentava ordenar-los sentia com si li retorcessin el cos, com si la part de dalt i la de baix giressin en direccions oposades. Va sentir un dolor molt intens al centre del cap, i de sobte l’aire que l’envoltava es va fer més prim. Els sons li arribaven apagats, com si fos a dins de l’aigua. Li semblava que estava a punt de tenir un d’aquells «atacs».

– ¿Que et passa alguna cosa? -va preguntar el Professor amb aire preocupat. Li sentia la veu terriblement llunyana.

En Tengo va fer que no amb el cap i es va esprémer l’aire dels pulmons per parlar.

– Estic bé. Ara em passarà.

Segurament es podrien comptar amb els dits les persones que havien perfeccionat les puntades de peu als ous fins al punt que ho havia fet l’Aomame. Cada dia n’estudiava les varietats possibles i les posava en pràctica als entrenaments. El més important de tot a l’hora de fer un cop de peu als ous era no vacil·lar absolutament gens. S’havia de llançar un atac despietat a la part més feble del contrari, amb la fúria d’un llamp, com quan Hitler no va dubtar a irrompre a Holanda i Bèlgica passant per alt la seva declaració de neutralitat i així va aconseguir crear un punt feble en la línia defensiva de França i fer-la caure amb facilitat. No es podia dubtar. Un instant de vacil·lació podia ser fatal.

En general aquesta era pràcticament l’única manera que una dona podia vèncer un home més alt i més fort que ella quan s’enfrontaven cara a cara. L’Aomame tenia aquesta profunda convicció. Aquella part del cos era el principal punt feble de les criatures conegudes com a homes, i la major part de vegades no estava prou ben protegida. Era un avantatge que no es podia desaprofitar.

Evidentment, l’Aomame, com a dona, no podia acabar d’entendre com era, concretament, el dolor que se sent quan et fan un bon cop de peu als ous. Tampoc no s’ho podia imaginar. El que sí que s’imaginava, més o menys, veient la reacció i l’expressió de la cara de l’home que n’ha rebut un, era que es tractava d’un dolor considerable. Cap home, per fort o per dur que fos, no semblava poder-lo suportar. I també semblava que hi havia implicada una pèrdua important de l’autoestima, en aquesta qüestió.

– És un dolor que et fa sentir com si el món s’estigués a punt d’acabar. No t’ho sabria explicar d’una altra manera. No és un dolor qualsevol -li va dir un home a l’Aomame, després de pensar-hi una mica, quan ella li va demanar que l’hi expliqués.

L’Aomame va rumiar una estona sobre aquest exemple. ¿Com si el món s’estigués a punt d’acabar?

– Doncs, dit al revés, ¿la fi del món deu ser com si et fessin una puntada de peu als ous? -va preguntar l’Aomame.

– Com que no hi tinc experiència, en la fi del món, no t’ho sabria dir, però potser sí -va dir el seu interlocutor, i va quedar un moment amb la mirada perduda-. L’únic que sents, en aquell moment, és una gran impotència. Que ets en un lloc fosc, desolat, i que ningú no et pot salvar.

Després d’aquesta conversa, l’Aomame, per casualitat, va veure una pel·lícula titulada A la platja que van fer una nit a la televisió, una pel·lícula nord-americana rodada a la segona meitat de la dècada dels seixanta. Esclatava una guerra mundial entre els Estats Units i la Unió Soviètica i una gran quantitat de caps nuclears volaven, com un estol de peixos voladors, entre els dos continents. La Terra quedava devastada i moria la gent de gairebé tot el món. Tanmateix, potser a causa dels vents o d’alguna altra raó, Austràlia, a l’hemisferi sud, era l’únic lloc on encara no havia arribat el núvol de cendra que causava la mort. Només era, però, una qüestió de temps: la destrucció de la humanitat era inevitable. La gent que quedava en aquella zona esperava que arribés el final sense poder-hi fer res, i cadascú passava els últims dies a la seva manera. Aquest era l’argument. Era una pel·lícula fosca, que no oferia cap possibilitat de salvació (en el fons tothom esperava que arribés la fi del món, però, va tornar a pensar l’Aomame veient la pel·lícula).

Fos com fos, mirant aquesta pel·lícula sola a mitjanit, l’Aomame va pensar: «Ja ho veig: és així, com et fa sentir un bon cop de peu als ous», i es va sentir prou satisfeta amb aquesta explicació.

En acabar la carrera d’educació física, l’Aomame havia treballat durant quatre anys en una empresa que fabricava begudes esportives i productes dietètics, i s’havia convertit en una jugadora vital de l’equip de softbol femení de l’empresa (era la llançadora principal i la quarta batedora). L’equip va obtenir molt bons resultats i va arribar a la final dels vuit millors equips unes quantes vegades. Tanmateix, el mes després que morís la Tamaki Ootsuka, l’Aomame havia deixat l’empresa i havia posat punt i final a la seva carrera com a jugadora de softbol, perquè no havia aconseguit tornar a tenir ganes de continuar competint en aquest esport. També tenia ganes de canviar la seva vida, i havia trobat feina com a instructora en un club esportiu de Hiroo gràcies a la recomanació d’un company de l’època de la universitat una mica més gran que ella.

Al club esportiu s’encarregava principalment de les classes de musculació i d’arts marcials. El club era famós i exclusiu, i cobrava una matrícula i unes quotes mensuals molt altes; també tenia molts socis famosos. L’Aomame hi havia organitzat unes quantes classes de defensa personal adreçades a dones. Aquest camp era l’especialitat de l’Aomame. Havia fet un ninot de roba pintat com si fos un home alt i fort, hi havia cosit un guant de treball de cotó negre a l’entrecuix perquè fes de testicles i havia fet que les sòcies hi practiquessin a fons els cops de peu. De vegades, a dins del guant hi entaforava dues pilotes d’esquaix per aconseguir més realisme, i les alumnes hi havien de fer cops de peus sense parar, de pressa i sense pietat. A la majoria de les dones aquest entrenament les entusiasmava, i la seva tècnica progressava de manera evident, però també hi havia socis -la majoria homes, és clar- que arrufaven les celles en veure l’escena, i els de la direcció del club s’havien queixat a l’Aomame que potser allò era fer-ne un gra massa. Com a resultat d’això, el director la va cridar i li va dir que a partir de llavors no s’excedís en l’entrenament dels cops de peu als testicles.

– Però a la pràctica és impossible, que una dona es pugui protegir de l’atac d’un home sense fer-li un cop de peu als ous -va replicar enèrgicament l’Aomame al director del club-. En general, els homes són més alts i més forts. L’única possibilitat de guanyar que tenen les dones és fent-los un atac ràpid als ous. Mao Zedong també ho deia: s’ha de buscar el punt feble de l’enemic i atacar-lo abans que ell ens ataqui a nosaltres. Aquesta és l’única oportunitat que té una guerrilla de derrotar un exèrcit formal.

– Com ja saps, el nostre és un dels clubs esportius més exclusius de la ciutat -va dir el director amb cara contrariada-. Molts dels nostres socis són famosos. Hem de preservar la seva dignitat en tots els aspectes. La imatge és molt important. Sigui quina sigui la raó per fer-ho, no queda gaire digne aplegar un grup de jovenetes i fer que practiquin els cops de peu a l’entrecuix d’un ninot mentre criden. Hi ha hagut casos de persones que han vingut a veure les instal·lacions amb la intenció de fer-se socis i quan per casualitat han vist la teva classe s’han fet enrere. Tant me fa, què diguessin Mao Zedong o Gengis Khan: a molts homes, aquesta imatge els incomoda, els irrita i els fa por.