Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame va quedar una mica confosa, perquè no s’esperava que una dona li digués res. En aquell bar eren els homes qui es dirigien a les dones.

– Tom Collins -va dir l’Aomame.

– ¿Que és bo?

– No especialment. Però no és gaire fort, i pots anar bevent.

– ¿I per què es diu Tom Collins?

– No ho sé, això -va dir l’Aomame-. Potser és el nom de la persona que se’l va inventar. Tot i que no és que sigui un descobriment sensacional.

La dona va cridar el cambrer amb la mà i li va demanar un altre Tom Collins. Li van portar força de pressa.

– ¿Et fa res, que segui aquí? -li va preguntar la dona.

– No, està lliure. -«¿Què pregunta, si ja s’hi ha assegut?», va pensar l’Aomame, però no va dir res.

– ¿Suposo que no has quedat aquí amb ningú, oi? -va preguntar la dona.

L’Aomame no va respondre res, i la va observar en silenci. Devia tenir tres o quatre anys menys que ella.

– Escolta, no et preocupis, que jo no sóc de l’«altra banda»- li va dir la dona en veu baixa, com si li estigués fent una confidència-. Ho dic per si t’amoïna, això. Jo també prefereixo els homes, igual que tu.

– ¿Igual que jo?

– Dona, si véns aquí sola és perquè busques algun home que estigui bé, ¿no?

– ¿Ho sembla?

L’altra va tancar una mica els ulls.

– Això se sap. Aquí la gent hi ve per això. A més a més, diria que no t’hi dediques professionalment.

– És clar, que no -va dir l’Aomame.

– Escolta, ¿per què no formem un equip? Als homes els és més fàcil parlar amb dues dones que van juntes que amb una que està sola. Nosaltres dues també ens ho passarem més bé juntes, que no pas soles, i ens sentirem més segures. Jo sóc força femenina, d’aspecte, i tu ets molt xicotot, i em sembla que pot funcionar força bé.

«Xicotot», va pensar l’Aomame. Era la primera vegada que algú li deia una cosa com aquella.

– Però encara que formem equip potser ens agrada un tipus d’home diferent, ¿no? ¿Vols dir que funcionarà?

L’altra va arrufar una mica els llavis.

– És veritat, ara que ho dius. El tipus d’home… Bé, doncs, ¿quina mena d’homes t’agraden, a tu?

– De mitjana edat, si pot ser -va dir l’Aomame-. Els joves no m’agraden gaire. I que comencin a estar una mica calbs.

– Ah -va dir la dona, sorpresa-. O sigui que de mitjana edat. A mi m’agraden més aviat els nois joves, animats i guapos, i els homes de mitjana edat no em diuen gran cosa. Però bé, si això és el que t’agrada a tu, ho podria provar. Més que res, com a experiència. ¿Estan bé, els de mitjana edat? El que vull dir és si el sexe està bé, amb ells.

– Depèn de l’home -va dir l’Aomame.

– És clar -va dir la dona, i va tancar una mica els ulls, com si analitzés una teoria científica-. Evidentment, no es poden fer generalitzacions, sobre el sexe. Però, ¿si n’haguessis de fer alguna?

– No està malament. No ho poden fer moltes vegades, però ho fan a poc a poc. No tenen pressa. Si tens sort, et fan córrer uns quants cops.

L’altra hi va rumiar una mica.

– M’ha fet venir curiositat, això que has dit. Potser que ho provi.

– Com et sembli -va dir l’Aomame.

– Ei, ¿has provat mai de fer sexe amb quatre persones? Allò de canviar de parella a mig fer.

– No.

– Jo tampoc, però ¿en tens ganes?

– Em sembla que no -va dir l’Aomame-. Em sembla bé, que formem equip, però si alguna vegada arribem a fer sexe juntes, abans voldria conèixer-te una mica millor. Si no, podria ser que no ens entenguéssim, a mig fer.

– D’acord. Trobo que tens tota la raó. ¿Què t’agradaria saber sobre mi, per exemple?

– Doncs, per exemple… Sí: ¿a què et dediques?

La dona va fer un glop de Tom Collins i va tornar a deixar la copa damunt del rodal. Després es va netejar els llavis amb el tovalló de paper com si se’ls colpegés. Va comprovar el color del pintallavis que havia quedat al tovalló.

– És força bo, això -va dir la dona-. ¿És ginebra, la base?

– Ginebra, suc de llimona i soda.

– És veritat, que no es pot dir que sigui un gran descobriment, però no està gens malament, de gust.

– Me n’alegro.

– Bé, doncs, que a què em dedico. És una qüestió una mica complicada. Encara que et digui la veritat, potser no t’ho creuràs.

– Ja ho diré jo primer, doncs -va dir l’Aomame-. Jo faig d’instructora en un club esportiu, sobretot d’arts marcials i d’estiraments.

– ¿Arts marcials? -va dir l’altra dona, amb expressió de sorpresa-. ¿Com allò que feia Bruce Lee?

– Només com allò.

– ¿I ets bona?

– Més o menys.

La dona va somriure i va alçar la copa com si anés a brindar.

– Doncs, així, potser podem formar un equip invencible, nosaltres dues, perquè encara que no ho sembla fa força temps que practico l’aikido. I la veritat és que sóc policia.

– Policia -va dir l’Aomame. Es va quedar amb la boca una mica oberta, i no li va sortir cap més paraula.

– Sóc de la policia metropolitana. No ho sembla, ¿oi? -va dir l’altra.

– No gens -va dir l’Aomame.

– Però és veritat, de debò. Em dic Ayumi.

– Jo em dic Aomame.

– Aomame. ¿És el teu nom de debò?

L’Aomame va fer que sí enèrgicament.

– Quan dius que ets policia, ¿vols dir que portes uniforme i pistola i vas patrullant pels carrers amb un cotxe de policia?

– Jo em vaig fer policia per fer tot això, però de moment no ho he aconseguit -va dir l’Ayumi, i va agafar un brètzel salat d’un bol ple a vessar i el va mossegar sorollosament-. El que ara faig, principalment, és posar-me un uniforme que sembla de broma, passejar-me en un microcotxe de policia i vigilar les infraccions de trànsit. Evidentment, tampoc no em deixen portar pistola, perquè un ciutadà qualsevol que aparqui el seu Toyota Corolla davant d’una boca de rec no cal intimidar-lo amb una pistola. Als entrenaments de tir trec força bons resultats, però ningú no s’hi fixa. Només perquè sóc una dona, un dia sí i l’altre també em fan voltar pels carrers amb una porra amb punta de guix apuntant hores i números a l’asfalt.

– La pistola amb què dispares, ¿és una Beretta semiautomàtica?

– Sí; ara tots la portem. Per a mi, la Beretta pesa una mica massa. Quan està totalment carregada, em sembla que fa gairebé un quilo.

– El pes total és de 850 grams -va dir l’Aomame.

L’Ayumi es va mirar l’Aomame amb els ulls que faria l’amo d’una casa de préstecs en calcular el valor d’un rellotge.

– Escolta, Aomame: ¿com és que saps una cosa tan de detall?

– Sempre m’han interessat, les armes en general -va dir l’Aomame-. Encara que no n’he disparada mai cap, de debò.

– Vaja -va dir l’Ayumi, com si hagués quedat convençuda-. De fet, a mi m’agrada, disparar amb pistola. És veritat, que la Beretta pesa força, però el retrocés, quan dispares, no és tan fort com amb els revòlvers d’abans, i, amb prou pràctica, una dona menuda la pot fer servir sense problemes. Però els de dalt no pensen així: pensen que una dona no seria capaç de fer servir una arma de foc, perquè els de la direcció són tots una colla de masclistes feixistes. Jo vaig treure molt bona puntuació, en l’ús de la porra, millor que la de la majoria dels homes, però ningú no m’ho valora. Només em fan bromes porques. Que sí que hi tinc traça, a agafar la porra, o que els ho digui a ells, si vull practicar-hi més, i coses així. Tenen la mentalitat de fa un segle i mig, aquests paios.

L’Ayumi es va treure un paquet de Virginia Slims de la bossa i amb uns gestos que revelaven molta pràctica en va agafar un, se’l va posar a la boca i el va encendre amb un petit encenedor d’or. Va expulsar el fum a poc a poc, cap al sostre.