Haruki Murakami - 1Q84

– ¿Vol dir que han tornat a l’activitat política? -va preguntar en Tengo.

– No deu ser activitat política -va respondre immediatament el Professor-. Sakigake funcionava seguint una línia diferent de la política. Precisament per això va arribar un moment que es van haver de separar d’Akebono.

– Però després va passar alguna cosa a dins de Sakigake i l’Eri en va haver de fugir.

– Va passar alguna cosa -va dir el Professor-. Un fet prou significatiu perquè hagués d’abandonar els seus pares i fugir tota sola. Però l’Eri no feia cap intent de dir-ne absolutament res, de tot això.

– ¿Vol dir que no en podia parlar perquè va tenir un xoc, o perquè va patir un mal psicològic massa greu?

– No, no semblava que l’Eri no pogués parlar-ne perquè hagués tingut un xoc, o perquè tingués por d’alguna cosa, o perquè se sentís sola o insegura sense els seus pares. Senzillament, estava insensibilitzada. Però, tot i així, es va adaptar a viure a casa sense problemes. Fins i tot va ser una mica decebedor.

El Professor va mirar la porta de la sala de visita i tot seguit va tornar a dirigir la vista cap a en Tengo.

– Encara que li haguessin fet alguna cosa, a l’Eri, jo no volia forçar-la a explicar-me què havia passat. Vaig pensar que el que necessitava, segurament, era que passés el temps. Per això no em vaig atrevir a fer-li cap pregunta, i, encara que no en digués res, vaig fer veure que no hi donava importància. L’Eri sempre estava amb l’Azami. Quan l’Azami tornava de l’escola, menjaven de pressa i corrents i es tancaven totes dues a la seva habitació. No sé què hi feien, allà; potser només es dedicaven a mantenir alguna mena de conversa. Però jo no hi vaig ficar el nas i vaig deixar que fessin el que volguessin. A més a més, deixant de banda el fet que no parlés, no teníem absolutament cap problema per conviure amb l’Eri. Era una nena intel·ligent i feia cas de tot el que li dèiem. Es van convertir en amigues inseparables, amb l’Azami. Però en aquella època no anava a l’escola, perquè no hi pots fer anar una nena que no diu ni una sola paraula.

– ¿Fins llavors havia viscut tot sol amb l’Azami, vostè?

– La meva dona va morir fa deu anys -va dir el Professor, i després va fer una petita pausa-. Un cotxe va xocar per darrere amb el seu i va morir a l’acte. L’Azami i jo ens vam quedar sols. Una parenta llunyana meva vivia en aquesta zona i era ella qui em portava la casa, i també qui em cuidava les nenes. Tant per a mi com per a l’Azami, va ser molt dur, que es morís la meva dona, perquè va ser una mort molt sobtada i no havíem tingut temps de fer-nos-en a la idea. O sigui que per a nosaltres va ser un motiu d’alegria, que l’Eri vingués a viure a casa nostra. Encara que no pogués parlar, el sol fet que estigués amb nosaltres tenia el curiós efecte de calmar-nos. I durant aquests set anys, l’Eri ha anat recuperant la capacitat de parlar, encara que hagi estat a poc a poc. Des que va venir aquí, la seva habilitat per mantenir una conversa ha millorat de manera evident. Als altres els pot semblar que parla d’una manera curiosa, que no és normal, però per a nosaltres el seu progrés ha estat molt notable.

– ¿Que va a l’escola, ara, l’Eri?

– No, a l’escola no hi va. Formalment hi està matriculada, però a la pràctica no podia seguir el ritme de les classes. Per això, jo i els alumnes que venien a casa miràvem de trobar temps per fer-li classes particulars, tot i que no es pot dir que li haguem donat una educació organitzada, sinó solament trossos dispersos d’informació. Com que a ella li costava llegir, vam procurar de llegir-li llibres en veu alta, quan en teníem l’ocasió, i també li vam comprar llibres gravats en cintes. Aquesta és pràcticament tota l’educació que ha rebut. Però és una noia increïblement intel·ligent. Quan li interessa assimilar una cosa, l’assimila molt ràpidament, i d’una manera molt eficient; hi té un talent aclaparador. En canvi, quan una cosa no li interessa, ni se la mira. La diferència entre totes dues actituds és molt gran.

La porta de la sala de visita encara no s’havia obert. Estava trigant força temps, la Fukaeri, a fer bullir l’aigua i preparar el te.

– I, llavors, l’Eri li va explicar la història de Crisàlide d’aire, ¿oi? -va preguntar en Tengo.

– Tal com t’he dit, als vespres l’Eri i l’Azami es tancaven totes dues a l’habitació. No sé què hi feien: era el seu secret. Però sembla que va arribar un moment que el centre de les seves converses va ser la narració que feia l’Eri. L’Azami agafava notes o bé gravava el que explicava l’Eri i ho transcrivia amb el processador de textos que tinc al despatx. A partir d’aquell moment, l’Eri va començar a recuperar gradualment els sentiments. La capa d’indiferència que la cobria per complet va desaparèixer, va recuperar una mica l’expressió de la cara i va tornar a semblar l’Eri d’abans.

– ¿Va ser llavors quan es va començar a recuperar, oi?

– No del tot; només parcialment. Però tens raó. Segurament, l’Eri es va començar a recuperar quan va explicar aquesta història.

En Tengo hi va pensar una mica, i després va canviar el tema de conversa.

– ¿Ho va comentar, a la policia, quan va deixar de tenir notícies d’en Fukada i la seva dona?

– Sí, vaig anar a la policia local. No vaig dir res de l’Eri, però els vaig explicar que feia temps que no podia parlar amb uns amics que eren a Sakigake i que em feia por que no els hi retinguessin a la força. Però en aquell moment ells no hi podien fer res. La granja de Sakigake era propietat privada, i la policia no hi podia entrar a menys que tingués proves que s’hi havia comès algun delicte. Vaig protestar molt, però no vaig aconseguir que em fessin cas. I a partir del 1979, les circumstàncies van fer impossible que la policia hi entrés per dur-hi a terme cap investigació.

El Professor va negar diverses vegades amb el cap, com si pensés en el que havia passat llavors.

– ¿Que va passar alguna cosa, el 1979? -va preguntar en Tengo.

– Aquell any, Sakigake va obtenir el reconeixement com a fundació religiosa.

En Tengo es va quedar un moment sense paraules.

– ¿Com a fundació religiosa?

– És realment increïble. En algun moment, la granja Sakigake s’havia convertit en la fundació religiosa Sakigake. El governador de la prefectura de Yamanashi els en va concedir l’autorització. Un cop van aconseguir el reconeixement com a grup religiós és molt difícil que la policia pugui entrar a les seves instal·lacions per investigar-hi, perquè això suposaria violar la llibertat de culte que garanteix la constitució. I sembla que Sakigake va posar les qüestions legals en mans d’un advocat que va adoptar una actitud molt inflexible, a la defensiva. La policia de la regió no s’hi pot enfrontar.

»Jo també vaig quedar glaçat, quan la policia em va explicar que s’havien convertit en una fundació religiosa. Va ser una galleda d’aigua freda: primer no m’ho creia, i fins i tot quan me’n van ensenyar la documentació i ho vaig veure amb els meus propis ulls, em va costar d’assimilar-ho. Feia molt temps que em tractava amb en Fukada, i en coneixia bé el caràcter i el tarannà. Jo havia tingut força relació amb les religions perquè em dedicava a l’antropologia cultural, però ell, a diferència de mi, era un home profundament polític, que sempre parlava a partir de la lògica. Més aviat sentia aversió envers la religió en general. Encara que hi hagués alguna raó tàctica per fer-ho, m’és difícil pensar que podria sol·licitar el reconeixement com a fundació religiosa.

– A més a més, deu ser força difícil, aconseguir aquest reconeixement.