Haruki Murakami - 1Q84

– ¿I com se’t va acudir fer-te policia? -va preguntar l’Aomame.

– En principi no en tenia cap intenció, de ser policia. Però no tenia ganes de fer el treball d’oficina típic, i tampoc no tenia cap habilitat especialitzada, i per tant el marge que tenia per escollir era limitat. I quan feia quart a la universitat vaig fer els exàmens d’ingrés de la policia metropolitana. No sé per què, tinc força parents policies. De fet, el meu pare i el meu germà gran ho són, i també tinc un oncle que fa de policia. Bàsicament, la policia és una societat de gent que es coneix, i si tens algú que hi treballa és més fàcil entrar-hi.

– Una família de policies.

– Això mateix. Però abans d’entrar-hi no hauria dit mai que hi hagués tanta discriminació entre homes i dones. Al món de la policia les dones són com una mena de ciutadans de segona classe. Només ens encarreguen feines avorridíssimes, com sancionar les infraccions de trànsit, seure a l’escriptori a fer paperassa, anar per les escoles primàries per fer educació viària, escorcollar les dones sospitoses, i coses així. Hi ha molts homes que són clarament menys competents que jo que contínuament els envien a fer coses molt més divertides. Per quedar bé davant de la galeria, els de dalt diuen que hi ha igualtat d’oportunitats entre homes i dones, però en realitat no és pas tan senzill. Al final et fan perdre les ganes de treballar. M’entens, ¿oi?

L’Aomame va assentir.

– Em posa furiosa, això, de debò.

– ¿Que no tens xicot?

L’Ayumi va fer una ganyota, i es va quedar mirant el cigarret llarg i prim que sostenia entre dos dits.

– A la pràctica és molt i molt difícil, per a una dona policia, trobar parella. Com que ens van canviant els torns, els horaris no et coincideixen amb els d’algú que tingui una feina normal i corrent, i llavors, quan sembla que la cosa es comença a encarrilar, quan els dius que ets policia, normalment els homes es fan enrere a l’instant, com un cranc que s’escapés per la sorra. ¿No et sembla horrorós?

L’Aomame va fer que sí amb el cap.

– I, per tant, l’única possibilitat que et queda és sortir amb algú que treballi al mateix lloc, però llavors el problema és que no n’hi ha cap amb cara i ulls, només inútils que l’únic que saben és fer bromes picants. Hi ha els qui són rucs de naixement i els qui només pensen a fer carrera, i para de comptar. I aquests són els qui s’encarreguen que la nostra societat sigui segura. Ja pot tremolar, el Japó.

– Però tu ets bonica, i sembla que hauries de tenir èxit amb els homes -va dir l’Aomame.

– Bé, no és que no tingui èxit. Mentre no digui on treballo, és clar. O sigui que aquí sempre dic que treballo en una empresa d’assegurances.

– ¿Hi vens sovint, aquí?

– No es pot dir que hi vingui «sovint». De vegades -va dir l’Ayumi. I, després de pensar-hi un moment, va dir, com si fes una confidència:- De tant en tant, tinc ganes de sexe. O, si vols, d’estar amb un home. És com una cosa cíclica. Llavors m’arreglo, em poso una roba interior ben espectacular i vinc aquí. I quan trobo algú que està bé, ho faig tota la nit. Llavors em calmo durant un temps. No sóc una nimfòmana ni una maníaca sexual, sinó que solament tinc un desig sexual saludable, i un cop m’he esbravat, ja en tinc prou. No busco res que duri. L’endemà torno a ser a la feina, posant multes als cotxes mal aparcats. ¿I tu?

L’Aomame va agafar la copa de Tom Collins i en va xuclar una mica sense fer soroll.

– Bé, més o menys el mateix, diria.

– ¿No tens parella?

– No en vull tenir. No m’agraden, les complicacions.

– ¿És una complicació, estar amb un sol home?

– Bé…

– Però de vegades et vénen tantes ganes de fer-ho que no et pots aguantar -va dir l’Ayumi.

– A mi m’agrada més dir que tinc «ganes d’esbravar-me».

– ¿I què et sembla, dir que tens «ganes de passar una nit en gran»?

– Tampoc no està malament.

– Sigui com sigui, de trobar algú que no pari en tota la nit.

L’Aomame va fer que sí amb el cap.

L’Ayumi va posar els colzes a la barra i hi va pensar un moment amb les mans a les galtes.

– Diria que tenim força coses en comú, nosaltres dues.

– Potser sí -va reconèixer l’Aomame. Però l’altra era policia i ella assassinava gent. Estaven en bandes oposades de la llei. Era una diferència prou important, aquesta.

– Fem això -va dir l’Ayumi-: totes dues treballem a la mateixa companyia d’assegurances. El nom de l’empresa no el podem dir. Tu tens més experiència i jo fa menys que hi treballo. Avui, a la feina, ens ha passat una cosa no gaire agradable, hem vingut a ofegar les penes amb alcohol i ens hem posat bastant alegres. ¿Què et sembla, aquesta història?

– Em sembla bé, però jo no en sé gairebé res, d’assegurances.

– Deixa-m’ho a mi, això. Me’n surto força bé, xerrant amb la gent.

– Tot teu -va dir l’Aomame.

– Per cert, darrere nostre hi ha una taula amb dos homes que fan pinta de ser de mitjana edat i que ja fa una estona que van fent mirades pertot arreu -va dir l’Ayumi-. Gira’t dissimuladament i mira què et semblen.

L’Aomame es va girar discretament, tal com li havia dit l’Ayumi. Dues taules més enllà hi havia asseguts dos homes de mitjana edat. Tots dos portaven vestit i corbata i tenien la pinta de ser empleats que havien acabat la feina i havien sortit a esbargir-se una mica. Els vestits no eren vells, i les corbates estaven ben triades. Com a mínim, tenien un aspecte polit. L’un devia tenir més de quaranta-cinc anys, i l’altre, menys. El més gran era prim i tenia la cara ovalada i el naixement dels cabells una mica cap enrere. L’altre feia l’efecte d’haver format part de l’equip de rugbi quan anava a la universitat, però que últimament la falta d’exercici li hagués fet començar a posar pes: encara conservava un rostre juvenil, però al voltant de la mandíbula ja se li acumulava una capa de greix. Tots dos bevien whisky amb aigua i xerraven animadament, però efectivament anaven buscant per tot el local amb la mirada.

L’Ayumi va analitzar la parella.

– Pel que sembla, no estan gaire acostumats a venir a aquesta mena de lloc. Tenen ganes de lligar, però no saben com acostar-se a les noies. I segurament tots dos estan casats; fan cara de sentir-se força culpables.

L’Aomame es va sorprendre dels dots d’observació de l’Ayumi. ¿Devia haver deduït tot això mentre totes dues parlaven? Potser era perquè pertanyia a una família de policies.

– Aomame, tu et deus estimar més el que és una mica calb, ¿oi? Jo em quedaré amb el que està més fort, doncs. ¿Et sembla bé?

L’Aomame es va tornar a girar. La forma del cap del que era una mica calb no estava malament. Estava a anys llum de Sean Connery, però se li podia donar un aprovat. Al capdavall, aquella nit havia hagut de suportar la música de Queen i després la d’Abba. No podia demanar gaire.

– Sí, em va bé. Però, ¿com ho hem de fer, perquè ens convidin, aquests dos?

– No podem esperar que se’ns faci de dia. Hi hem d’anar nosaltres, amb un somriure ben agradable però ferm -va dir l’Ayumi.

– ¿Ho dius de debò?

– És clar. Hi vaig jo i hi parlo una mica, ja ho veuràs. Tu espera’t aquí -va dir l’Ayumi. Va fer un bon glop de Tom Collins i es va fregar els palmells de les mans. Tot seguit es va penjar amb decisió la bossa de mà de Gucci a l’espatlla i va fer un gran somriure.

– Va, és hora de treure la porra.

El professor es va girar cap a la Fukaeri.