Haruki Murakami - 1Q84

– No necessàriament -va dir el Professor-. És veritat que es fan moltes investigacions i que s’ha de passar per tot un seguit de tràmits oficials molt complicats, però si pots fer servir influències polítiques de sotamà és relativament fàcil anar superant aquestes proves. Per començar, la línia que separa una religió de debò i una que no ho és és molt fina; no hi ha cap definició clara, i tot depèn de la interpretació. I quan hi ha un cert marge d’interpretació, també hi ha marge perquè hi entrin els interessos i la influència política. Un cop has aconseguit ser reconegut com a fundació religiosa, pots obtenir reduccions fiscals i estàs força protegit des del punt de vista legal.

– Per tant, Sakigake va deixar de ser solament una comuna agrícola i es va convertir en una organització religiosa. I una organització religiosa increïblement tancada.

– Una nova religió. Parlant clar, es va convertir en una secta.

– No ho acabo d’entendre. Devia passar alguna cosa molt important, perquè es produís un canvi tan gran com aquest.

El Professor es va mirar els dorsos de les mans; els tenia plens de pèls grisos retorçats.

– És veritat. No hi ha dubte que havia de passar alguna cosa molt grossa per provocar aquest canvi. Hi he pensat durant molt de temps, i he considerat diverses possibilitats, però no ho entenc. ¿Quina mena de cosa podia haver passat? Van adoptar una posició de secretisme absolut i impedeixen que se sàpiga res, del que hi passa a dins. I, a més a més, des de llavors no n’han tornat a parlar, d’en Fukada, que havia estat el líder de Sakigake.

– I fa tres anys es va produir l’enfrontament armat i Akebono va desaparèixer -va dir en Tengo.

El Professor va fer que sí amb el cap.

– Ha estat la facció de Sakigake, que a la pràctica havia tallat tota relació amb Akebono, la que ha sobreviscut i ha continuat creixent molt de pressa com a fundació religiosa.

– És a dir, que l’incident armat no va representar un cop gaire important, per a Sakigake.

– No -va dir el Professor-. Ben al contrari: els va servir de publicitat. Són molt llestos, i tot ho aprofiten en benefici seu. Però, igualment, això va passar després que l’Eri en sortís. Tal com t’he dit abans, el que va passar no va tenir cap relació directa amb l’Eri.

Feia l’efecte que el professor volia canviar el tema de conversa.

– ¿Ha llegit Crisàlide d’aire? -li va preguntar en Tengo.

– És clar.

– ¿I què en pensa?

– És una història molt interessant -va dir el Professor-. I molt suggerent. Però si t’he de ser sincer, no sé a què es refereix. No sé què significa, la cabra cega, ni la gent petita, ni la crisàlide d’aire.

– ¿Li sembla que la història pot fer referència a coses concretes que l’Eri va viure a Sakigake, o que hi va presenciar?

– Podria ser. Però és difícil saber fins a quin punt és realitat i fins a quin punt és imaginació. Sembla una mena de mite, i també es pot llegir com si fos una al·legoria força intel·ligent.

– L’Eri m’ha dit que la gent petita existeix de debò.

En sentir-ho, el Professor va mostrar una cara de preocupació. Després va parlar:

– ¿O sigui que penses que la història que s’explica a Crisàlide d’aire va passar de debò?

En Tengo va fer que no amb el cap.

– El que vull dir és que tots els detalls de la història estan explicats amb molt realisme i precisió, i que això és una de les raons importants perquè la novel·la tingui tanta força.

– I el que tu vols fer és reescriure la història a partir del context que dóna però fent servir les teves frases, i així presentar «això» a què el text fa referència d’una manera més clara. ¿És així?

– Sí, si tot va bé.

– El meu camp d’estudi és l’antropologia cultural -va dir el Professor-. Professionalment ja m’he retirat, però espiritualment encara n’estic imbuït. Un dels objectius d’aquesta disciplina és comparar les imatges individuals que té cada persona per descobrir-hi els elements universals que tots compartim i després tornar aquesta informació als individus. D’aquesta manera, la gent pot fer-se conscient que alhora que té una vida pròpia i personal també forma part d’alguna cosa més àmplia. ¿Ho entens, el que et vull dir?

– Em sembla que sí.

– Potser és el mateix, el que tu estàs intentant fer.

En Tengo va obrir les mans damunt dels seus genolls.

– Sembla molt difícil.

– Però també sembla que ha de valer la pena intentar-ho.

– Ni tan sols sé si estic qualificat per fer-ho.

El Professor va mirar en Tengo a la cara. Ara hi havia una llum especial, als seus ulls.

– El que jo vull saber és què li va passar, a l’Eri, quan era a Sakigake. I també què els va passar a en Fukada i la seva dona. Durant aquests set anys he fet tot el que he pogut per esbrinar-ho, però al final no he aconseguit ni una sola pista: el mur que tenia al davant era massa gruixut, i massa fort, perquè jo el pogués destruir. Pot ser que a la història de Crisàlide d’aire hi hagi amagada la clau per resoldre aquest enigma. Si hi ha cap possibilitat que sigui així, per petita que sigui, jo aposto per continuar. No sé si tu estàs qualificat o no per fer-ho, però en tens un concepte molt alt, de Crisàlide d’aire, i ara hi estàs immers. Potser això sol ja fa que ho estiguis, de qualificat.

– Hi ha una pregunta a la qual vull que em respongui clarament amb un sí o amb un no -va dir en Tengo-. Si avui he vingut aquí, és per fer-li aquesta pregunta. ¿Em dóna permís perquè jo reescrigui Crisàlide d’aire?

El Professor va fer que sí amb el cap, i després va dir:

– Vull llegir Crisàlide d’aire un cop l’hagis acabada de reescriure. I sembla que l’Eri té molta confiança en tu: ets l’única persona en qui confia, a part de l’Azami i de mi, és clar. Per tant, ho pots intentar. Et confio l’obra. En resum: la meva resposta és que sí.

Un cop van deixar de parlar, un profund silenci es va instal·lar a la sala, com si fos un designi del destí. Just llavors la Fukaeri va tornar amb el te, com si hagués calculat quant trigarien a acabar de parlar.

El camí de tornada el va fer sol. La Fukaeri havia sortit a passejar el gos. En Tengo va demanar que li cridessin un taxi per anar a l’estació a l’hora que sortia el tren i d’allí va anar fins a Futamatao. Després, a Tachikawa, va agafar el tren de la línia Chûo.

A l’estació de Mitaka dues persones van seure davant d’en Tengo, una mare i una filla d’aspecte molt polit. Totes dues portaven roba que no era cara, ni nova, en absolut, però era neta i molt ben cuidada. Les peces blanques eren immaculadament blanques, i totes estaven molt ben planxades. La filla devia fer segon o tercer de primària, més o menys; era una nena d’ulls grossos i trets bonics. La mare era prima, duia els cabells recollits al darrere, portava ulleres de pasta negra i traginava una bossa d’una roba gruixuda i descolorida. La bossa estava repleta d’alguna cosa. Els trets de la mare també eren força bonics, per bé que als costats exteriors dels ulls aflorava un cansament psicològic que devia fer-la semblar més gran que no era. Tot i ser només mitjan abril duia un para-sol tan fermament enrotllat al voltant de l’eix que més aviat semblava una porra.

Totes dues van estar-se tota l’estona callades, sense aixecar-se del seient. La mare semblava planificar alguna cosa mentalment. La filla, asseguda al seu costat, no portava res i es mirava les sabates, el terra o els anuncis que penjaven del sostre, i de tant en tant també feia una llambregada a en Tengo, que seia de cara a elles. Li devien cridar l’atenció les dimensions del seu cos i les seves orelles retorçades. Els nens petits sovint es miraven en Tengo d’aquesta manera, com si miressin un animal estrany però inofensiu. Aquesta nena observava les coses que hi havia al seu voltant sense moure pràcticament gens el cos ni el cap, sinó tan sols els ulls.