Haruki Murakami - 1Q84

Va examinar l’interior de la bandolera que hi havia damunt la taula. La cartera hi era, i a dins hi havia totes les targetes de crèdit i del banc. La quantitat de diners que hi portava era gairebé la mateixa: aparentment, l’únic que havia pagat la nit abans era el trajecte del taxi amb què va tornar a casa. Només n’havien desaparegut els condons. Els va comptar i n’hi havia quatre menys. ¿Quatre? A la cartera hi havia una nota ben plegada amb un número de telèfon de la ciutat, però de qui era aquell número de telèfon era un misteri absolut.

Es va tornar a estirar al llit per reposar una estona i va recordar tot el que va poder sobre la nit abans. L’Ayumi havia anat a la taula dels homes, s’hi havia posat a parlar alegrement, havien començat a beure tots quatre i s’havien entonat. Després havien fet el més habitual: havien reservat dues habitacions en un hotel de negocis de prop d’allà. Tal com havien quedat, l’Aomame s’ho va fer amb el dels cabells esclarissats i l’Ayumi amb el jove que estava més fort. No havia estat gens malament. S’havien banyat junts i després s’havien esplaiat amb el sexe oral. No s’havia descuidat del condó, abans de la penetració.

Al cap d’una hora havia sonat el telèfon de l’habitació i l’Ayumi li havia preguntat si podien anar-hi, per tornar a beure junts una estona. L’Aomame hi havia estat d’acord, i al cap de poc havien arribat l’Ayumi i l’home que estava amb ella. Llavors havien demanat whisky i gel al servei d’habitacions i se l’havien begut entre tots quatre.

No aconseguia recordar què havia passat, després. Quan van tornar a estar tots quatre junts li devia haver pujat la borratxera de sobte, potser per culpa del whisky -l’Aomame no bevia whisky, normalment-, o perquè no estava sola amb un home, com sempre, sinó que tenia una companya i havia abaixat la guàrdia. Recordava borrosament que després havien intercanviat les parelles i hi havien tornat, ella al llit amb el més jove i l’Ayumi al sofà amb el que era una mica calb. Sí, havia anat així. I després… Després hi havia una boirina espessa. No recordava res. Bé, tant era: millor oblidar-ho sense trencar-s’hi el cap, si no se’n recordava. S’havia deixat anar i havia perdut el món de vista: només això. Segurament, tampoc no la tornaria a veure més, aquella colla.

Però, ¿segur que se l’havia posat, el condó, la segona vegada? Era això, el que l’amoïnava. No podia pas ser, que per una cosa així es quedés embarassada, o agafés una malaltia venèria. Però segurament no passaria: per molt borratxa que anés i per molt que hagués perdut el món de vista, l’Aomame el cuidava molt, aquest aspecte.

¿Tenia algun compromís de feina, avui? No, no en tenia cap. Era dissabte i mai no agafava res, els dissabtes. No, s’equivocava: havia quedat amb la mestressa de la Mansió dels Salzes per anar a Azabu a les tres de la tarda i fer una sessió d’estiraments. En Tamaru li havia trucat uns dies abans per dir-li que la mestressa havia d’anar a l’hospital per fer-se alguna mena de revisió, i que si podien passar la sessió de divendres a dissabte. Se n’havia oblidat completament. Però encara tenia quatre hores i mitja, fins a les tres de la tarda. Segurament, a aquella hora el cap ja no li faria mal i el tindria més clar.

Va preparar cafè ben calent i es va obligar a fer-se’n passar unes quantes tasses gola avall. Després, vestida solament amb el barnús, es va estirar al llit boca amunt i es va passar el matí sencer mirant el sostre. No tenia ganes de fer res, només de mirar el sostre. No hi havia res d’interessant, al sostre, però no es podia queixar: els sostres no estaven pensats per entretenir la gent. El rellotge va marcar les dotze en punt, però no tenia gens de gana. El soroll dels motors de les motos i els cotxes encara li ressonava dins el cap. Era la primera vegada que tenia una ressaca amb tots els ets i uts.

Tot i així, el sexe semblava haver tingut una influència positiva, en el seu cos. L’experiència d’haver estat abraçada, observada completament nua, acariciada, llepada, mossegada i penetrada, i d’haver tingut diversos orgasmes, havia aconseguit desfer aquella mena de ressentiment que tenia al cos. Òbviament, la ressaca era molt molesta, però també tenia una sensació d’alliberament que la compensava amb escreix.

Però, ¿fins quan continuaria fent això?, es va preguntar. ¿Fins quan ho podria continuar fent? Aviat faria trenta anys, i no trigaria gaire a veure els quaranta a l’horitzó.

Tanmateix, va deixar de pensar en aquesta qüestió. Ja hi reflexionaria amb calma un altre dia. De moment, encara no hi havia cap termini que l’obligués a afanyar-se. Per pensar-hi seriosament, li caldria…

Llavors va sonar el timbre del telèfon, com un brogit esfereïdor a l’orella de l’Aomame, com si anés en un tren que travessés un túnel a tota velocitat. Es va aixecar com va poder del llit i va agafar l’auricular. El gran rellotge de la paret marcava dos quarts d’una.

– ¿Aomame? -li van preguntar. Era una veu de dona una mica ronca: la de l’Ayumi.

– Sí -va dir l’Aomame.

– ¿Estàs bé? Tens una veu com si t’acabés d’atropellar un autobús.

– Ja és això, més o menys.

– ¿Tens ressaca?

– Sí, déu n’hi do -va dir l’Aomame-. ¿Com és que tens el meu número de telèfon?

– ¿No te’n recordes? El vas escriure en un paper i me’l vas donar. I em vas dir que a veure si tornàvem a quedar aviat. Tu també hauries de tenir el meu a la cartera.

– ¿Ah, sí? No recordo res.

– Mm… Ja m’ho pensava, que potser no te’n recordaries. Per això t’he trucat, perquè estava preocupada -va dir l’Ayumi-. No sabia si hauries arribat a casa, encara que et vaig ficar en un taxi en una cruïlla de Roppongi i li vaig donar l’adreça.

L’Aomame va sospirar.

– No me’n recordo, però es veu que hi vaig arribar. Quan m’he despertat era al meu llit.

– És una sort.

– ¿Què fas, ara?

– Sóc a la feina, com ha de ser -va dir l’Ayumi-. Des de les deu que volto amb el minicotxe patrulla, posant multes de trànsit. Ara faig un descans.

– Vaja! -va dir l’Aomame, admirada.

– Tot i que ho noto, que no he dormit prou. Però m’ho vaig passar molt bé, ahir. Mai no m’havia divertit tant. I va ser gràcies a tu.

L’Aomame es va prémer els polsos amb els dits.

– Si et dic la veritat, de la segona meitat no me’n recordo gaire. O sigui, des que vosaltres dos vau venir a la nostra habitació.

– Vaja; això sí que és una llàstima -va dir l’Ayumi amb veu seriosa-. Va ser una passada, després. Vam fer un munt de coses, tots quatre, coses que no et creuries mai, com en una pel·lícula porno. I nosaltres dues també vam fer un número lèsbic despullades. I després…

L’Aomame la va aturar, confosa.

– Em sembla molt bé, però, ¿segur que es van posar el condó? No me’n recordo, i estic preocupada.

– És clar, que sí. Pots estar tranquil·la, perquè jo sóc molt escrupolosa, amb això, i me’n vaig assegurar. A més de posar multes de trànsit, també vaig als instituts del districte i reuneixo les noies a la sala d’actes i els ensenyo com es posa correctament un condó, i aquesta mena de coses.

– ¿Com es posa un condó? -va preguntar l’Aomame, astorada-. ¿Per què els ho ha d’ensenyar, això, la policia, a les noies d’institut?

– En principi, l’objectiu d’anar pels instituts és donar informació sobre el perill que et violin en una cita, què cal fer davant un assetjament, de quina manera es poden evitar les agressions sexuals, i coses d’aquestes, però jo també els explico això altre, de passada, com a aportació personal. Els dic que, com que fins a cert punt és inevitable que tinguin relacions sexuals, que com a mínim vagin amb compte amb els embarassos i les malalties venèries. Bé, encara que davant dels professors no parlo tan clar. I per això, la qüestió del condó s’ha convertit en una mena de deformació professional, per a mi. Per molt que hagi begut, no me’n descuido mai. No te n’has de preocupar gens ni mica. Estàs neta i immaculada. On no hi ha condó, no hi ha penetració: aquest és el meu lema.