Haruki Murakami - 1Q84

– Em fico on no em demanen, però, ¿t’agrada algú?

– Sí, que m’agrada algú -va dir l’Aomame.

– És una sort.

– Però, per desgràcia, a aquesta persona, jo no li agrado.

– Potser és una pregunta una mica estranya -va dir la mestressa-, però, ¿com és, que tu no li agrades, a aquesta persona? Objectivament, penso que tu ets una jove molt atractiva.

– Perquè aquesta persona ni tan sols sap que jo existeixo.

La mestressa va estar-se una estona cavil·lant sobre el que havia dit l’Aomame.

– ¿I, per part teva, no tens ganes de fer-li saber que existeixes?

– De moment, no -va dir l’Aomame.

– ¿I hi ha alguna raó? Vull dir perquè tu no t’hi vulguis aproximar.

– N’hi ha unes quantes, de raons. Però la principal té a veure amb com em sento jo.

La mestressa va mirar l’Aomame a la cara, com si estigués admirada.

– He conegut força gent estranya, fins ara, però potser tu ets la que ho ets més.

L’Aomame va relaxar una mica els llavis.

– No sóc especialment estranya, jo. Només sóc honesta amb els meus sentiments.

– Un cop has decidit el que vols fer, ho mantens.

– Exactament.

– I ets força tossuda, i t’enfades fàcilment.

– Potser això també és veritat.

– Però ahir et vas deixar anar, ¿oi?

L’Aomame es va posar vermella.

– ¿Se n’ha adonat?

– Se’t veu a la pell. I se sent per l’olor. Et queden rastres d’home al cos. Amb els anys aprens moltes coses.

L’Aomame va arrufar molt lleument el front.

– Ho necessito, de tant en tant. Encara que sé que no és per estar-ne gaire orgullosa.

La mestressa va estirar el braç i va posar suaument la seva mà damunt la de l’Aomame.

– És clar. De vegades cal, això. No t’hi has d’amoïnar. No t’estic pas renyant. Però em fa l’efecte que podries ser feliç d’una manera més «normal»; això d’unir-te amb la persona que estimes i acabar amb un final feliç.

– Tant de bo anés així. Però és molt difícil, ¿no?

– ¿Per què?

L’Aomame no va contestar. No era fàcil d’explicar.

– Si tinguessis ganes de parlar amb algú sobre qüestions personals, parla amb mi, sisplau -va dir la mestressa. Va treure la mà de damunt de la de l’Aomame i es va eixugar la suor amb una tovallola de mà.- Sigui el que sigui. Potser podria fer alguna cosa, per ajudar-te.

– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.

– Hi ha coses que no pots solucionar, deixant-te anar de tant en tant.

– Té tota la raó.

– Tu no has fet res, que et faci ser pitjor -va dir la mestressa-. Absolutament res. Això ho saps, ¿oi?

– Sí que ho sé -va dir l’Aomame. Això era el que pensava: no havia fet res que la fes ser pitjor. Però igualment després, en quedava un rastre silenciós. Com el pòsit al fons d’una ampolla de vi.

Fins i tot ara l’Aomame se’n recordava sovint, de què va passar després de la mort de la Tamaki Ootsuka. I quan recordava que ja no hi podria tornar a parlar sentia un dolor intens, com si la partissin en dues. La Tamaki havia estat la primera amiga íntima que havia tingut mai. Es podien explicar qualsevol cosa, sense amagar-se res. Abans de la Tamaki no havia tingut cap amiga com aquesta, i després d’ella no en va trobar cap més. Ningú no la podia substituir. Si no l’hagués coneguda, la seva vida hauria estat molt més miserable, molt més trista, que no pas ara.

Tenien la mateixa edat i jugaven juntes a l’equip de softbol de l’institut municipal on estudiaven. L’Aomame s’havia dedicat amb passió al softbol durant la secundària obligatòria i la superior. Al principi ho havia fet amb recança, només per acabar de completar l’equip perquè faltaven jugadores, però després es va convertir en la seva raó de viure. S’aferrava a aquest esport tal com algú s’aferra a un pal de la llum perquè no se l’endugui una ventada molt forta. Necessitava alguna cosa com aquella, per viure. I, a més, encara que ella mateixa no se n’hagués adonat, tenia unes qualitats excepcionals, com a esportista. Tant a la secundària obligatòria com a la superior va ser la jugadora més important de l’institut, i gràcies a ella el seu equip es divertia i aconseguia bones classificacions als campionats. Això li va donar una mena de confiança en si mateixa -no exactament confiança, però sí una cosa semblant-. A dins de l’equip ella tenia una existència no gens insignificant, i, per petit que fos aquest món, hi ocupava una posició ben definida, cosa que la feia més feliç que cap altra, perquè algú la necessitava.

L’Aomame era llançadora i quarta batedora, i era literalment la principal llançadora i batedora que tenien. La Tamaki jugava com a segona base i era un puntal de l’equip, del qual també era capitana. Era de constitució petita, però tenia uns reflexos excel·lents i una gran intel·ligència. Llegia les situacions molt de pressa i en tota la seva complexitat. Cada vegada que es llançava la pilota sabia cap on havia d’encarar el cos, i així que el batedor la picava veia perfectament la direcció en què anava i corria a cobrir la posició. Hi ha molt pocs jugadors capaços de fer això. Van ser incomptables les vegades que l’equip va salvar una situació adversa gràcies al seu discerniment. No era capaç de batre la pilota tan lluny com l’Aomame, però la seva batada era precisa i segura, i corria molt de pressa. A més a més, tenia uns grans dots de líder. Mantenia l’equip unit, planificava estratègies, donava consells útils a totes les jugadores i animava tothom. Era molt exigent amb les jugadores, però tenia la seva confiança. Gràcies a ella, l’equip millorava dia a dia i havia arribat a la final del torneig de Tòquio. També havia participat a la lliga nacional. Tant l’Aomame com la Tamaki havien estat seleccionades com a jugadores de l’equip de la regió de Kantô.

L’Aomame i la Tamaki es reconeixien mútuament les virtuts i es van anar fent amigues amb tota naturalitat, sense que cap fes el primer pas, fins a esdevenir inseparables. Quan l’equip feia una sortida passaven molta estona juntes. S’explicaven les coses sense amagar-se res. Quan feia cinquè de primària, l’Aomame havia decidit separar-se dels seus pares per anar a viure amb un oncle matern. A casa de l’oncle s’havien fet càrrec de la situació i l’havien acollit com un membre més de la família, per bé que, igualment, no ho era pas, de la família. L’Aomame se sentia sola i tenia necessitat d’afecte. Vivia sense res on agafar-se, sense saber on havia d’anar a buscar un sentit a la vida, o un objectiu per viure-la. La família de la Tamaki era benestant i tenia una bona posició social, però la relació entre els pares era nefasta, i l’ambient a casa, desolador. El pare gairebé no hi anava mai, i de tant en tant la mare patia deliris, i de vegades també tenia mals de cap molt forts i s’estava dies seguits al llit, sense poder-se llevar. Era gairebé com si la Tamaki i el seu germà petit haguessin estat abandonats. Els dos nois solucionaven la majoria dels àpats anant a buscar menús per emportar-se a restaurants o establiments de menjar ràpid del barri. Tant l’Aomame com la Tamaki tenien raons diferents per dedicar-se apassionadament al softbol.

Aquelles dues noies solitàries i amb problemes tenien un munt de coses per explicar-se. Un estiu, a les vacances, havien fet un viatge totes dues soles. I un vespre que se’ls havien esgotat els temes de conversa s’havien ficat al llit de l’habitació de l’hotel i s’havien acariciat mútuament els cossos despullats. Havia estat un fet inesperat que tan sols va passar una vegada; no es va tornar a repetir, ni tampoc en van parlar mai. Tanmateix, el fet que hagués passat va fer que la seva relació es fes més profunda, més plena de complicitat.