Haruki Murakami - 1Q84

En acabar a la facultat de dret, la Tamaki havia continuat a la universitat per preparar l’examen de jurisprudència. L’Aomame havia trobat feina en una empresa que fabricava begudes esportives i productes dietètics, i havia continuat jugant al softbol a l’equip de l’empresa. La Tamaki, naturalment, anava cada dia a la universitat des de casa seva, i l’Aomame vivia en una residència que la seva empresa tenia a Yoyogi-Yahata. Menjaven juntes una vegada a la setmana, com quan estudiaven, i parlaven de tot sense cansar-se’n mai.

Als vint-i-quatre anys la Tamaki s’havia casat amb un home dos anys més gran que ella. Quan es va prometre havia deixat d’assistir a les classes de postgrau i havia renunciat a continuar els estudis de dret, perquè el seu marit no l’hi permetia. L’Aomame només l’havia vist una vegada. Era fill d’un home molt ric i, com era d’esperar, tenia una cara bonica però mancada de profunditat. Era aficionat als iots. Sabia parlar i se’l veia prou intel·ligent, però no era una persona considerada, i les seves paraules eren buides. Era la mena d’home que sempre havia atret la Tamaki. Fins i tot feia l’efecte de tenir una part sinistra. A l’Aomame ja no li havia agradat de bon començament; potser a ell tampoc no li havia agradat gaire, l’Aomame.

– No pot pas anar bé, aquest casament -havia dit l’Aomame a la Tamaki. No volia parlar més del compte, però és que ara es tractava d’un casament, i no d’un joc d’enamorats qualsevol. No podia quedar callada i fer veure que no s’adonava del que feia la que durant tant de temps havia estat la seva millor amiga. Aquella va ser la primera vegada que discutien violentament. La Tamaki s’havia posat histèrica, en veure que l’Aomame era contrària al seu casament, i li havia deixat anar unes quantes frases molt dures, entre les quals algunes de les que ella tenia menys ganes de sentir. L’Aomame no havia assistit al casament.

Tanmateix, l’Aomame i la Tamaki no havien trigat gaire a reconciliar-se. Molt poc després de tornar del viatge de noces, la Tamaki, sense avisar, s’havia presentat a la residència de l’Aomame per disculpar-se. Li havia demanat que oblidés tot el que li havia dit l’última vegada. No sabia què li havia passat: havia estat pensant en ella durant tot el viatge de noces. L’Aomame li havia respost que no es preocupés, per això, que estava tot oblidat. I després s’havien abraçat molt fort, i havien fet broma, i havien rigut.

Tot i així, després del casament, les oportunitats que tenien de veure’s havien disminuït molt. S’escrivien sovint, i també parlaven per telèfon, però a la Tamaki semblava que li costava molt trobar moments lliures per poder quedar. Posava l’excusa que estava molt enfeinada, portant la casa, que això de ser mestressa de casa a temps complet era força dur. Però l’efecte que feia, el to de veu amb què ho deia, era que al seu marit no li agradava gaire, que quedés amb gent de fora de casa. A més a més, la Tamaki vivia amb els seus sogres, i no podia sortir quan volia. A l’Aomame tampoc no l’havia convidada mai, a anar a la seva nova casa.

De tant en tant, la Tamaki deia a l’Aomame que la seva vida de casada anava bé: el marit la tractava bé i els seus sogres eren molt amables. També vivia amb tota llibertat. De vegades, els caps de setmana, anaven a Enoshima a navegar amb iot. No li sabia greu, especialment, haver deixat els estudis de dret, perquè la pressió que han de suportar els advocats és força gran. Al capdavall, potser aquella vida tan corrent era la més adequada, per a ella. En algun moment tindrien fills i es convertiria en una mare avorrida qualsevol. ¿I l’Aomame, que no es buscava parella? La veu de la Tamaki sempre era alegre, i no hi havia cap raó per dubtar del que deia. «Doncs, quina sort», li deia l’Aomame, i se n’alegrava de debò: s’estimava molt més haver-se equivocat, en la qüestió del casament, que no pas haver-la encertada. Potser la Tamaki havia trobat el seu lloc a la vida, pensava. O bé s’esforçava a pensar-ho.

Com que no tenia ningú més que pogués considerar amic, en començar a veure menys la Tamaki, l’Aomame s’havia trobat amb més hores per omplir, durant el dia. Ja no era capaç de concentrar-se tant en el softbol com abans; quan la vida de la Tamaki es va anar allunyant de la competició, ella no hi va poder mantenir el mateix grau d’interès. L’Aomame tenia vint-i-cinc anys, però encara era verge. De vegades, quan no aconseguia calmar-se, es masturbava. No es trobava especialment sola: per a ella era dolorós, mantenir una relació gaire estreta amb una altra persona. S’estimava més estar sola que no pas això.

La Tamaki s’havia suïcidat tres dies abans de fer vint-i-sis anys, un vespre de tardor que bufava molt de vent. S’havia penjat a casa seva. L’havia trobat el seu marit la nit del dia següent, en tornar d’un viatge de feina.

– A casa no teníem cap problema, i ella no s’havia queixat de res. No se m’acut, per què es pot haver suïcidat -havia dit el marit a la policia. Els pares del marit havien dit el mateix.

Però era mentida. Tant físicament com psicològicament, la Tamaki estava plena de ferides que li havia causat el sadisme violent i incessant del seu marit. El comportament del marit era molt proper a la paranoia, i els seus pares ho sabien, més o menys. La policia també ho havia suposat en fer l’autòpsia i comprovar l’estat del cos, però, formalment, no havia obert cap cas. Havien cridat el marit i l’havien interrogat, però la causa de la mort era clarament el suïcidi, i quan ella havia mort el marit era a Hokkaidô en un viatge de feina. No l’havien acusat de res. Tot això ho havia explicat el germà de la Tamaki a l’Aomame uns dies després, en privat.

Hi havia hagut violència des del començament, i amb el temps aquesta violència s’havia anat fent més terrible i contínua. La Tamaki, però, no podia escapar del malson on s’havia ficat. No n’havia dit ni una sola paraula a l’Aomame, perquè ja sabia d’entrada què li hauria dit, ella, si li hagués demanat consell: que fugís immediatament d’aquella casa. Però això no ho podia fer.

Just abans del suïcidi, al final de tot, la Tamaki havia enviat una llarga carta a l’Aomame. Al començament de la carta deia que ella havia estat equivocada des del començament, i que l’Aomame sempre havia tingut raó. La carta acabava de la manera següent:

El dia a dia és un infern. Però jo, d’aquest infern, no tinc manera de fugir-ne, perquè no sé on podria anar. M’empresona un terrible sentiment d’impotència. M’hi vaig ficar jo mateixa, m’hi vaig tancar amb clau i la vaig llançar molt lluny. Evidentment, aquest casament va ser un error, tal com deies tu. Però el problema més greu no és el meu marit, ni la meva vida de casada, sinó jo mateixa. Em mereixo tot el dolor que sento; no en puc donar la culpa a ningú més. Tu ets l’única amiga que tinc, l’única persona del món en qui puc confiar. Però ja no tinc salvació. Recorda’m sempre, si pots. Tant de bo haguéssim pogut continuar jugant a softbol per sempre, totes dues juntes.

Mentre llegia la carta, l’Aomame s’havia sentit molt malament. No podia deixar de tremolar. Havia trucat un munt de vegades a casa de la Tamaki, però ningú no agafava el telèfon: només sortia el missatge gravat. Havia agafat el tren i havia anat fins a casa seva, al barri d’Okuzawa, a Setagaya. Era una mansió molt gran, envoltada per un mur altíssim. Havia trucat a l’intèrfon, però, tal com s’esperava, no li havia respost ningú; només se sentia un gos bordant a dins. L’únic que podia fer era rendir-se i tornar a casa. Evidentment, l’Aomame no ho podia saber, però en aquell moment la Tamaki ja havia deixat de respirar. Estava sola, penjant d’una corda que havia lligat a la barana de l’escala, en una casa on regnava el silenci, només trencat pels trucs del telèfon i el timbre inútil de la porta.