Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame gairebé no s’havia sorprès gens, quan li van dir que la Tamaki havia mort; de ben segur que ja s’ho esperava, en el fons. Tampoc no havia sentit tristesa. El que havia sentit, més aviat, després de donar una resposta escaient, penjar l’auricular, seure en una cadira i deixar passar força temps, havia estat com si se li vessessin tots els fluids del cos. Durant molta estona no s’havia pogut alçar de la cadira. Havia trucat a la feina per dir que no es trobava bé, havia agafat uns quants dies lliures i s’havia tancat a casa sense fer res. No menjava, no dormia, gairebé no bevia ni aigua. Tampoc no havia anat al funeral. Li feia l’efecte que a dintre seu alguna cosa s’havia capgirat de sobte, amb un so sec, i sentia amb molta intensitat que a partir d’aquell moment ja no tornaria a ser la d’abans.

Llavors havia determinat que havia de castigar aquell home, que passés el que passés l’havia de fer fora del món, perquè, si no, de ben segur que trobaria alguna altra dona per repetir el que ja havia fet.

L’Aomame havia invertit molt temps preparant un pla calculat fins a l’últim detall. Sabia en quin punt exacte del clatell calia una agulla molt llarga per provocar una mort instantània. És clar que no tothom era capaç de fer-ho, però ella sí, que n’era. El que necessitava era entrenar els dits per trobar en poc temps aquell punt tan extremament precís i aconseguir un estri adequat per dur-ho a terme. Havia reunit diverses eines i s’havia passat moltes hores ideant-ne una d’especial que semblava un petit picador de gel amb una agulla molt llarga i prima, amb una punta tan fina, freda i esmolada com un determini despietat. Després s’hi havia entrenat a consciència, de diverses maneres. I quan va creure que estava preparada, havia posat en pràctica el seu pla. Havia enviat aquell home de cap al Regne del Cel sense vacil·lar, amb fredor i precisió. Després fins i tot havia dit una pregària, una pregària que li havia sortit gairebé automàticament.

Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

Havia estat després d’això que, cíclicament i amb molta intensitat, l’Aomame havia començat a sentir la necessitat de buscar cossos d’home.

En Komatsu i en Tengo havien quedat al lloc de sempre, la cafeteria de prop de l’estació de Shinjuku. El preu del cafè no era gens barat, però els seients estaven força separats i s’hi podia parlar sense por que els altres clients sentissin la conversa. L’aire era relativament net i la música sonava a un volum baix, que no molestava. Com sempre, en Komatsu va arribar vint minuts tard. Ell no arribava mai a l’hora, i en Tengo no feia mai tard: era gairebé una norma establerta. En Komatsu portava una cartera de pell per guardar-hi documents, la jaqueta de pota de gall acostumada i un polo de color blau marí.

– Perdona que arribi tard -va dir en un to que feia pensar que no creia que s’hagués de disculpar. Semblava de més bon humor de l’habitual i tenia els llavis entreoberts en forma de lluna creixent.

En Tengo es va limitar a assentir sense dir res.

– Perdona que t’hagi fet córrer. Déu n’hi do, la feinada que has tingut -va dir en Komatsu, mentre seia davant seu.

– No és que vulgui exagerar, però durant aquests deu dies no he sabut si era viu o mort -va dir en Tengo.

– Però te n’has sortit. Vas aconseguir que el tutor de la Fukaeri te’n donés permís i has reescrit la novel·la de cap a peus. No està gens malament. És tot un èxit, per a algú que viu tan fora del món com tu. M’has deixat parat.

En Tengo va passar per alt aquest elogi.

– ¿Has llegit aquella mena d’informe que et vaig fer sobre la història de la Fukaeri? ¿Aquell text llarg?

– Sí, que l’he llegit, és clar. L’he llegit amb molta atenció. I mira que n’arriba a ser, de complicada, la història! Sembla una part d’una novel·la riu. I a més a més, no ho hauria dit mai, que el tutor de la Fukaeri fos aquell professor Ebisuno tan famós. Que n’és, de petit, el món! ¿I va dir res, el Professor, sobre mi?

– ¿Sobre tu?

– Sí, sobre mi.

– No res, especialment.

– Doncs, és estrany -va dir en Komatsu, força sorprès-. El professor Ebisuno i jo havíem col·laborat, fa temps. Li havia anat a buscar algun original al despatx de la universitat. Fa molt temps, quan jo encara era un jove editor.

– Potser és que ja no se’n recorda, si fa tant de temps. Fins i tot em va preguntar quina mena de persona era, en Komatsu.

– Apa! -va dir amb una ganyota, i fent que no amb el cap-. No pot ser. És totalment impossible. No oblida absolutament res, aquest home. Té una memòria prodigiosa, i en aquella època vam parlar d’un munt de coses. Però bé, tant és: és molt difícil de tractar. Per cert, segons el teu informe, ens podria portar complicacions, la situació en què es troba la Fukaeri.

– No és que ens podria portar complicacions: és que tenim, literalment, una bomba a les mans. La Fukaeri no és una noia corrent, en tots els sentits de la paraula. No és només una noia bonica de disset anys. Té dislèxia i no pot llegir cap llibre, a la pràctica. Tampoc pot escriure com cal. També va tenir alguna mena de trauma i sembla que ha perdut els records que hi tenen a veure. Va créixer en una espècie de comuna i gairebé no ha anat a l’escola. El seu pare era el líder d’una organització revolucionària d’extrema esquerra i va estar relacionat directament amb aquell enfrontament armat que va provocar el grup Akebono. L’home que la va acollir havia estat força famós com a antropòleg cultural. Si la novel·la es converteix en notícia, els mitjans de comunicació en bloc començaran a revelar fets força «sucosos». Hi haurà un rebombori sensacional.

– Sí que podria ser que destapéssim la capsa dels trons -va dir en Komatsu. Tanmateix, el somriure encara no li havia desaparegut dels llavis.

– Així, doncs, ¿aturem el pla?

– ¿Que aturem el pla?

– Això s’ha fet massa gros. És massa perillós. Hem de tornar a canviar el manuscrit per l’original.

– No és tan fàcil, això. Ja he enviat el text de Crisàlide d’aire tal com l’has deixat tu a la impremta i n’estan fent les galerades. I així que les tinguin les enviaran immediatament a l’editor, al cap de publicacions i als quatre membres del jurat. Ara ja no els puc anar a dir: «Perdoneu, m’he equivocat. Feu veure que no heu vist res i torneu-me el text».

En Tengo va sospirar.

– Què vols: el temps no es pot fer tornar enrere -va dir en Komatsu. Es va posar un Marlboro a la boca, va tancar una mica els ulls i el va encendre amb un llumí de la cafeteria.- Ja hi pensaré jo, en què hem de fer a partir d’ara; tu no cal que pensis res. Encara que Crisàlide d’aire guanyi el premi, intentarem que la Fukaeri surti tan poc com sigui possible, en primer pla. Ens inventem una bona història de l’estil de «la jove novel·lista misteriosa que no vol aparèixer en públic». I jo faré d’editor que porta la qüestió i actua com a portaveu. No et preocupis, que ja ho tinc tot pensat.

– No és que posi en dubte la teva capacitat, però la Fukaeri no és com les altres noies. No és de la mena que callen i fan el que els diu la gent. Un cop ha decidit fer una cosa, la fa, independentment del que li diguin. El que no li interessa, li entra per una orella i li surt per una altra. No et serà tan fàcil.

En Komatsu, sense dir res, va fer girar unes quantes vegades la capsa de llumins al palmell de la mà.