Haruki Murakami - 1Q84

Després d’acabar l’institut i començar a estudiar educació física a la universitat, l’Aomame havia continuat practicant el softbol. Gràcies a ser coneguda a tot el país, havia estat reclutada per una universitat privada que oferia estudis d’educació física i havia rebut una beca d’estudis especial. I, naturalment, també s’havia convertit en una jugadora fonamental per a l’equip. Mentre jugava a softbol s’havia interessat per la medicina esportiva i havia començat a estudiar-ne seriosament. També li interessaven les arts marcials: volia absorbir tots els coneixements i les habilitats tècniques que pogués mentre estava matriculada a la universitat. No tenia temps per passar-se el dia sense fer res.

La Tamaki havia entrat a la facultat de dret d’una de les universitats privades de més prestigi del país. En acabar l’institut s’havia apartat de les competicions de softbol. Per a ella, que treia molt bones notes, el softbol no havia passat de ser una simple dedicació provisional. La seva intenció era aprovar l’examen oficial de jurisprudència i convertir-se en advocada. Tanmateix, encara que totes dues seguissin camins diferents, l’Aomame i ella havien continuat sent amigues inseparables. L’Aomame vivia en una residència d’estudiants on no havia de pagar res perquè la universitat la n’havia eximit, i la Tamaki anava cada dia a la facultat des de la mateixa casa desolada -però còmoda, des del punt de vista econòmic- on havia viscut sempre. Menjaven juntes una vegada a la setmana, i durant l’àpat no paraven de xerrar. Per molt que parlessin, mai no se’ls acabaven els temes de conversa.

La Tamaki havia perdut la virginitat la tardor que feia primer. Havia estat amb un estudiant que feia un curs més i era membre del mateix club de tenis que ella. Després d’una trobada del club ell l’havia convidat a anar a casa seva i pràcticament l’havia violada. No és que el noi no li agradés. Precisament per això havia acceptat la seva invitació i havia anat sola a casa seva. Però per a ella havia estat un xoc que ell la forcés a mantenir-hi relacions sexuals, i que mostrés una actitud tan rude i egoista. A causa d’això, havia deixat el club de tenis i durant un temps havia caigut en una depressió. Aparentment, aquell incident li havia generat un intens sentiment d’impotència. Va perdre la gana i es va aprimar sis quilos en un mes. El que la Tamaki havia esperat d’aquell noi era comprensió i delicadesa. Si almenys l’hi hagués demanat, si almenys li hagués deixat temps per preparar-se, per a ella no hauria estat cap problema, lliurar-li el seu cos. La Tamaki no ho podia entendre de cap manera. Però, ¿per què s’havia hagut de posar tan violent? No en tenia cap necessitat, de fer una cosa com aquesta.

L’Aomame l’havia consolat i li havia aconsellat que el castigués d’alguna manera. La Tamaki, però, no hi havia estat d’acord: deia que la culpa havia estat seva, perquè no havia anat prou amb compte, i que ja era massa tard, per anar-lo a acusar de res. Ella també tenia part de culpa, per haver accedit a anar a casa seva. Potser l’únic que podia fer era oblidar-ho, va dir. Però l’Aomame entenia fins a un punt dolorós el greu impacte emocional que aquest incident havia tingut en la seva amiga. No es tractava d’una qüestió superficial, com la d’haver perdut la virginitat: era un problema que afectava la part més profunda i sagrada de la seva ànima, que ningú no tenia dret a trepitjar. I el sentiment d’impotència podia malmetre una persona fins a límits insospitats.

Per això l’Aomame havia decidit castigar-lo ella mateixa. Havia fet que la Tamaki li donés l’adreça del noi, havia ficat un bat de softbol en un tub gros de plàstic per guardar plànols i havia anat cap allí. Aquell dia, la Tamaki havia anat a Kanazawa per assistir a un servei religiós en memòria d’un parent, o una cosa per l’estil, i això li serviria de coartada. Havia comprovat amb antelació que el noi no seria a casa. Va trencar el pany amb un tornavís i un martell i hi va entrar. A continuació, va embolicar el bat amb unes quantes voltes de tovallola i, fent tan poc soroll com va poder, va començar a destrossar tot el que hi havia a la casa: el televisor, el llum de peu, el rellotge, els discos, la torradora, els gerros, tot el que es podia trencar, sense deixar-hi res. Va tallar el fil del telèfon amb unes tisores. Va arrencar les tapes dels llibres i els va escampar per terra, i va buidar el tub de pasta de dents i el pot de crema d’afaitar damunt la catifa. Va llançar salsa damunt el llit. Va estripar les llibretes que hi havia als calaixos. Va partir els llapis i els bolígrafs. Va trencar totes les bombetes. Va fer forats a les cortines i als coixins amb unes tisores. També va tallar amb les tisores totes les camises que hi havia dins de l’armari. Va tirar un munt de quètxup damunt dels calçotets i els mitjons dels calaixos. Va treure els fusibles de la nevera i els va llençar per la finestra. Va treure el topall de la cisterna del vàter i el va trencar. També va trencar el telèfon de la dutxa. La destrucció que va fer va ser meticulosa, exhaustiva i a consciència. Quan va acabar, l’habitació s’assemblava molt a una fotografia que havia vist al diari feia un temps del centre de Beirut després de ser bombardejat.

La Tamaki era una noia intel·ligent -les notes de l’Aomame no es podien ni comparar amb les seves- i una jugadora de softbol que als partits jugava amb molta concentració, sense abaixar mai la guàrdia. Quan l’Aomame es trobava en un mal pas, la Tamaki s’acostava al monticle immediatament i li donava consells útils, li somreia animadament, li feia un cop al cul amb el guant i se’n tornava a defensar la seva posició. Tenia una visió molt àmplia, un cor molt càlid i un bon sentit de l’humor. En els estudis també era molt treballadora i s’expressava molt bé. Si hagués continuat estudiant, de ben segur que hauria estat una advocada excel·lent.

Tanmateix, amb els homes el seu discerniment perdia pistonada fins a un extrem difícil de creure. A la Tamaki li agradaven els homes guapos: li entraven pels ulls. Des del punt de vista de l’Aomame, aquesta tendència era gairebé malaltissa. Per meravellós que fos el caràcter d’un home, per excel·lents que fossin les seves capacitats, i per molt que aquest home se li acostés, si no li n’agradava l’aspecte, la Tamaki no s’hi sentia gens atreta. Per alguna raó, els homes que li interessaven sempre eren guapos de cara i buits per dintre. I quan es tractava d’homes, la Tamaki era terriblement tossuda i no escoltava el que li deia l’Aomame. Normalment parava atenció als consells de la seva amiga i els tenia en compte, però quan li criticava el noi amb qui sortia, no se l’escoltava gens. Havia arribat un moment que l’Aomame s’havia rendit i havia deixat de donar-li consells, perquè no volia discutir per aquest motiu i acabar perdent la seva amistat. Al capdavall, es tractava de la vida de la Tamaki: no podia sinó deixar-li fer el que volgués. Fos com fos, mentre havia estat a la universitat, la Tamaki havia sortit amb molts nois, i sempre hi havia acabat havent algun problema: la traïen, la ferien i, al final, la deixaven. I ella, cada vegada, es posava histèrica. Havia avortat dues vegades. En les relacions amb l’altre sexe, la Tamaki era una víctima nata.

L’Aomame no sortia amb ningú fix. De vegades la convidaven i ella acceptava, i entre aquells nois n’hi havia alguns que no estaven malament, però aquelles relacions mai no arribaven a ser gaire estretes.

– ¿Penses continuar sola i ser verge per sempre? -li havia preguntat la Tamaki.

– És que estic molt ocupada -havia respost l’Aomame-. Amb prou feines si puc acabar tot el que he de fer, cada dia. No tinc temps per sortir amb un noi.