Haruki Murakami - 1Q84

– Moltes gràcies. Em deixa més tranquil·la, sentir-te dir això.

– Escolta, ¿no vols que t’expliqui tot el que vam fer, ahir a la nit?

– Un altre dia -va dir l’Aomame, i va expulsar tot l’aire espès que tenia acumulat als pulmons-. Ja me’n donaràs els detalls en un altre moment. Ara no. Tinc la sensació que si m’ho expliques ara, m’explotarà el cap.

– Molt bé, ja t’ho explicaré un altre dia -va dir l’Ayumi, amb veu alegre-. Però escolta, Aomame. Avui hi he estat pensant tota l’estona, des que m’he despertat: ¿no et sembla que podríem formar un bon equip, nosaltres dues? ¿T’importaria, que et tornés a trucar? Vull dir si em vénen ganes de tornar a fer el que vam fer ahir.

– No, és clar -va dir l’Aomame.

– Que bé!

– Gràcies per trucar.

– Que et recuperis -va dir l’Ayumi, i va penjar.

Gràcies als cafès i al descans, a les dues de la tarda tenia el cap molt més clar. Per sort, ja no li feia mal, i només li havia quedat una lleugera pesantor a tot el cos. Va sortir de casa amb una bossa d’esport. Evidentment, no hi portava el picador de gel especial, sinó tan sols una muda de roba i una tovallola. Com sempre, en Tamaru la va sortir a rebre a l’entrada.

La va fer passar a un solàrium de forma estreta i allargada. La gran finestra de vidre que donava al jardí era oberta, però n’havien passat les cortines de puntes perquè no els poguessin veure des de fora. Al costat de la finestra hi havia una filera de plantes de fulles molt boniques. Pels petits altaveus del sostre sonava una música barroca tranquil·la: una sonata per a flauta de bec i clavecí. Al centre de la sala hi havien col·locat una llitera per a massatges, i al damunt ja hi estava estirada la mestressa, de bocaterrosa. Portava un barnús blanc.

Quan en Tamaru va sortir de l’habitació, l’Aomame es va posar la roba còmoda que feia servir quan s’havia de moure. Des de la llitera, torçant el coll, la mestressa va observar com l’Aomame es treia la roba. A l’Aomame no li importava que altres dones la veiessin despullada: per a una esportista, aquesta és la cosa més natural del món, i la mestressa també es quedava pràcticament despullada, quan li feia els massatges, perquè així era més fàcil comprovar l’estat dels músculs. L’Aomame es va treure la brusa i els pantalons de cotó i es va posar una samarreta i uns pantalons de teixit de punt llis. Després va plegar la roba que s’havia tret i la va deixar apilada en un racó de la sala.

– Tens un cos molt fibrat -va dir la mestressa. Després es va alçar, es va treure el barnús i es va quedar amb un conjunt prim de seda.

– Moltes gràcies -va dir l’Aomame.

– Abans, jo també tenia un cos com aquest.

– Ja ho sé -va dir l’Aomame, i va pensar que realment devia ser així. Fins i tot llavors, que ja havia passat dels setanta anys, el seu cos conservava ben clarament les traces de l’època en què era jove: no havia perdut la forma, i els pits encara eren prou ferms. L’alimentació moderada i l’exercici diari n’havien preservat la bellesa natural. L’Aomame també suposava que a això s’hi havia afegit, a més a més, un cert grau de cirurgia plàstica, per eliminar les arrugues provocades pel temps i refermar els llavis.- Encara ara té un cos molt bonic -li va dir.

La mestressa va torçar una mica els llavis.

– Moltes gràcies. Però no es pot ni comparar amb el d’abans.

L’Aomame no hi va respondre, a això.

– D’aquest cos en vaig gaudir força, jo, i també vaig fer que altres en gaudissin. ¿Saps què vull dir, oi?

– Sí, que ho sé.

– ¿I tu? ¿Tu també en gaudeixes?

– De vegades -va dir l’Aomame.

– Potser no n’hi ha prou, de gaudir-ne de vegades -va dir la mestressa, sense deixar la posició de bocaterrosa-. Se n’ha de gaudir com cal mentre s’és jove, del cos, fins a tenir-ne prou, perquè quan et fas gran i deixes de poder-ho fer, els records d’altres temps serveixen d’escalf.

L’Aomame es va recordar de la nit passada. Encara notava lleugerament la sensació d’haver estat penetrada per l’anus. ¿Li donaria escalf, aquest record, quan fos vella?

Va posar les mans damunt del cos de la mestressa i va començar a estirar-ne els músculs a consciència. La pesantor que sentia una estona abans havia desaparegut. Així que s’havia canviat de roba i els seus dits havien tocat el cos de la dona, se li havien despertat completament els sentits.

Va anar palpant d’un en un els músculs de la mestressa, com si resseguís els camins en un mapa. Recordava amb detall el to, la duresa i els reflexos de cadascun, tal com un pianista recorda les notes d’una extensa composició. L’Aomame estava dotada d’una memòria molt precisa, per als cossos, i encara que ella se’n pogués oblidar, les puntes dels seus dits els recordaven. Si el tacte d’algun múscul era diferent del de sempre, per poc que fos, l’estimulava des d’angles diferents, amb diferents graus de força, i n’observava la reacció: si era de dolor, d’alleujament o d’insensibilitat. Quan descobria alguna part que estava tensa no es limitava a relaxar-la amb un massatge, sinó que ensenyava a la mestressa com podia estirar-la ella mateixa. Evidentment, hi havia parts de les quals era molt difícil que ella sola en pogués eliminar la tensió; llavors, l’Aomame les hi estirava a consciència. Tanmateix, el que els músculs agraeixen més és que la pròpia persona els treballi cada dia.

– ¿Li fa mal, aquí? -va preguntar l’Aomame. El múscul d’on arrencava la cuixa estava molt més tens que els altres dies, com si estigués petrificat. Li va posar la mà a l’obertura de la pelvis i li va moure molt lleugerament la cuixa en un angle determinat.

– Molt -va dir la mestressa fent una ganyota.

– Molt bé. És bo, que senti el dolor. Seria molt mal senyal, que no el sentís. ¿Es podrà aguantar, si li faig una mica més de mal?

– És clar que sí -va dir la mestressa. No calia que es molestés a preguntar-ho: la mestressa era molt soferta, i aguantava la majoria de coses sense dir res; podia fer ganyotes, però no cridava. L’Aomame havia vist moltes vegades cridar de sobte homes grans i forts. Per això mai no podia deixar d’admirar-se de la seva força de voluntat.

L’Aomame va col·locar el colze dret com a punt de recolzament per fer palanca i li va tornar a torçar la cuixa. Es va sentir un espetec sord i l’articulació es va moure de lloc. La mestressa va empassar aire, però no va dir res.

– Ara ja estarà bé -va dir l’Aomame-; no li farà tant de mal.

La mestressa va fer un gran sospir. Tenia el front ple de perles de suor.

– Gràcies -li va dir amb un fil de veu.

L’Aomame es va passar tota una hora estirant tot el cos de la mestressa, estimulant-li els músculs, estirant-los, relaxant-ne les articulacions. Això comportava haver-li de fer força mal, però sense dolor no s’arreglava res. Ho sabia l’Aomame i ho sabia la mestressa, i per això totes dues van passar aquella hora sense dir-se gairebé res. En algun moment es va acabar la sonata per a flauta de bec i el reproductor de discos compactes va quedar en silenci. No se sentia res, a banda dels cants dels ocells que s’acostaven al jardí.

– Tinc la sensació que el cos se m’ha tornat molt més lleuger -va dir la mestressa al cap d’una estona. Estava de bocaterrosa, esgotada. La tovallola grossa que hi havia damunt de la llitera s’havia enfosquit amb la suor.

– Me n’alegro -va dir l’Aomame.

– És una sort, tenir-te. Segur que m’ho passaria molt malament, si desapareguessis.

– No es preocupi, que de moment no tinc cap intenció de desaparèixer.

La mestressa va fer un petit silenci, com si dubtés, i després li va preguntar: