Haruki Murakami - 1Q84

Va anar a l’altra taula i va dir a la nena que vingués amb el seu grup. Ho va fer sense pensar-hi gaire, sense dubtar, gairebé com si fos un acte reflex. Després li va explicar amablement com s’havia de fer l’experiment. La nena va escoltar amb molta atenció el que li deia en Tengo, ho va entendre i no va tornar a fer el mateix error. Després d’estar dos cursos a la mateixa classe, aquella era la primera vegada que en Tengo li dirigia la paraula, i també va ser l’última. Ell treia bones notes, era gran i fort, i tothom s’hi fixava. Per això no hi va haver ningú que se’n rigués per haver-la protegit -o, almenys, ningú que ho fes davant seu-. Tanmateix, com que havia ajudat la «Jehovà», va semblar que, sense que ningú en digués res, la seva reputació a la classe havia baixat una mica de categoria, com si es pensessin que per haver-se relacionat amb la nena, ella li hagués encomanat part de la seva brutícia.

Tanmateix, en Tengo ni tan sols se’n va adonar, perquè ell sabia perfectament que aquella nena era completament normal. Si els seus pares no haguessin estat testimonis de Jehovà, ella hauria estat educada com qualsevol altra nena i tots l’haurien acceptada. Segur que també hauria tingut bons amics. Però pel sol fet que els seus pares eren testimonis de Jehovà, a l’escola la tractaven com si fos invisible. Ningú no feia l’intent de parlar amb ella, ni tan sols de mirar-la. En Tengo trobava que allò era molt injust.

Ell i la nena no van tornar a parlar, perquè no en tenien necessitat, ni tampoc no en van tenir l’ocasió. Però, si alguna vegada es trobaven les seves mirades, ella es posava una mica nerviosa, i s’envermellia: en Tengo ho notava. O potser era que l’havia molestada, que en Tengo l’anés a ajudar quan feien l’experiment de química; potser estava enfadada perquè s’hauria estimat més que ell no hagués fet res i l’hagués deixada estar. En Tengo no ho acabava de tenir clar, això; encara era un nen, i no sabia deduir els matisos dels sentiments dels altres a partir de la seva expressió.

I un dia aquella nena li va agafar la mà a en Tengo. Va ser una tarda de principi de desembre que feia un temps molt clar. Per la finestra es veia un cel molt alt i un núvol blanc i recte. Després de netejar l’aula, un cop acabades les classes, en Tengo i ella es van quedar tots dos sols. No hi havia ningú més. La nena, com si hagués pres una decisió, va caminar ràpidament a través de l’aula, va arribar fins on era en Tengo i es va quedar dreta al seu costat. I llavors, sense dubtar, li va agafar la mà i el va mirar fixament a la cara des de baix -en Tengo era deu centímetres més alt-. Ell, sorprès, també la va mirar a la cara. Els seus ulls es van trobar. En Tengo va ser capaç de descobrir en les seves pupil·les una profunditat transparent que no havia vist fins aleshores. La nena es va estar molta estona agafant-li la mà, sense dir res. Molt fort, sense afluixar ni un moment. Després l’hi va deixar anar de sobte i va sortir de la classe mig corrent, fent voleiar els baixos de la faldilla.

En Tengo, que s’havia quedat sense paraules, es va estar una estona allà plantat, sense entendre res de res. El primer que va pensar és que havia estat de sort que ningú no els havia vist; no era capaç ni d’imaginar-se el rebombori que hi hauria hagut, en aquell cas. Va mirar al voltant i va quedar alleujat, i, després, profundament perplex.

Potser la mare i la filla que havien segut de cara a ell des de Mikata fins a Ogikubo també eren testimonis de Jehovà. Potser anaven a evangelitzar, com cada diumenge. Aquella bossa de roba tan plena bé ho podia estar d’exemplars d’Abans del diluvi. El para-sol que portava la mare i la lluïssor que havia travessat els ulls de la filla havien recordat a en Tengo la nena silenciosa que havia estat companya seva de classe.

O no, potser aquelles dues del tren no eren testimonis de Jehovà, sinó tan sols una mare i una filla totalment normals i corrents que anaven a alguna mena de lliçó. Potser a dins de la bossa de roba hi havia partitures de piano, o un joc de materials de cal·ligrafia, o alguna cosa per l’estil. «Segur que estic massa susceptible», va pensar en Tengo, que va tancar els ulls i va sospirar lentament. El temps passava d’una manera estranya, els diumenges, i les imatges es distorsionaven d’una manera sorprenent.

En arribar a casa, es va preparar un sopar senzill i se’l va menjar. Es va adonar que no havia dinat. Va pensar que després de sopar trucaria a en Komatsu: estava segur que voldria saber el resultat de la reunió. Però com que era diumenge no devia ser a l’editorial, i en Tengo no sabia el número de telèfon de casa seva. Bé, tant era: si tenia ganes de saber com havia anat, ja li trucaria ell.

Quan el rellotge marcava les deu passades i ja estava pensant que era hora de ficar-se al llit va sonar el telèfon. Va pensar que seria en Komatsu, però quan va agafar l’auricular va sentir la veu de la seva amiga casada.

– Escolta, no tindré gaire temps, però, ¿puc venir una estona a casa teva, demà passat a la tarda? -li va preguntar.

De fons se sentia, fluixa, música de piano. Semblava que el marit encara no havia tornat a casa. En Tengo hi va estar d’acord. Si ella venia, hauria d’interrompre momentàniament el treball de reescriptura de Crisàlide d’aire, però mentre escoltava la veu de la seva amiga es va adonar que desitjava intensament el seu cos. Va penjar, va anar a la cuina, es va servir un got de Wild Turkey i se’l va veure sol, dret davant de la pica. Després es va ficar al llit, va llegir unes quantes pàgines d’un llibre i es va adormir.

Així es va acabar el llarg i estrany diumenge d’en Tengo.

Quan es va despertar es va adonar que tenia molta ressaca. L’Aomame no en solia tenir mai: per molt que begués, l’endemà tenia el cap clar i podia posar-se en marxa així que es llevava. Per a ella, això era un motiu d’orgull. Però, per alguna raó, precisament aquell dia tenia un dolor intens als polsos i una boirina que li entelava la ment. Sentia com si al voltant del cap tingués un anell de ferro que s’anés fent més estret. La busca de les hores ja marcava més de les deu. La llum del matí que s’acostava al migdia li feia mal al fons dels ulls, com si li hi clavessin agulles. El soroll de les motos que passaven pel carrer del davant ressonava a l’habitació com una màquina de tortura.

Havia dormit al seu llit despullada, sense res posat, però no recordava gens ni mica com havia arribat fins a casa. A terra hi havia llençada de qualsevol manera, feta un embolic, tota la roba que portava la nit passada; semblava que se l’havia treta ella mateixa, com arrencant-se-la del cos. La bandolera era damunt la taula. Va passar per sobre la roba escampada a terra per anar fins a la cuina i es va beure, seguits, uns quants gots d’aigua de l’aixeta. Després va anar al lavabo, es va rentar la cara amb aigua freda i es va mirar el cos despullat al gran mirall de la porta. Es va examinar detingudament tots els racons del cos, però no hi va notar cap marca. Va fer un sospir d’alleujament: era una sort. Tot i així, a la meitat inferior del cos notava una mica la sensació que tenia sempre després d’una nit de sexe intens: una pesantor dolça que semblava sorgir al fons mateix del seu cos. També es va adonar que tenia una lleugera molèstia a l’anus. «Ostres, tu», va pensar, i es va prémer les temples amb els dits: sí que havien anat lluny, aquells paios. Però no recordava res que li hagués de saber greu.

Amb la consciència encara nebulosa es va dutxar amb aigua calenta recolzant-se a la paret amb una mà. Es va fregar tot el cos amb sabó per eliminar-ne els records -o alguna cosa sense nom, semblant als records- de la nit passada. Va rentar-se la vagina i l’anus amb una cura especial. També es va rentar els cabells. Es va raspallar les dents per eliminar l’olor espessa que li feia la boca, tot i el fàstic que li produïa la pudor de menta de la pasta. Després va plegar el conjunt de roba interior i mitges del terra de l’habitació i el va llançar al cove de la roba bruta per no veure’l.