Haruki Murakami - 1Q84

Mare i filla van baixar a l’estació d’Ogikubo. Quan el tren va reduir la velocitat la mare va agafar el para-sol i de sobte es va posar dreta sense dir res. Amb la mà esquerra agafava el para-sol, i amb la dreta, la bossa de roba. La filla no va trigar gens a fer com ella: es va aixecar de pressa del seient i va baixar del tren darrere la seva mare. Quan es va aixecar va tornar a fer un cop d’ull a en Tengo. En aquesta mirada hi havia una lluïssor estranya, com si li demanés alguna cosa, o se’n queixés. Era una lluïssor molt tènue, però en Tengo la va notar. Aquella nena li enviava algun senyal: això va ser el que va sentir en Tengo. No cal dir, però, que encara que li hagués enviat un senyal, en Tengo no hi podia fer res. No sabia quina era la seva situació, i no tenia dret a intervenir-hi. La nena va baixar del tren amb la seva mare a l’estació d’Ogikubo i en Tengo va continuar assegut, en direcció a la pròxima estació. Al seient on havia estat la nena s’hi van asseure tres noies de secundària obligatòria que, semblava, tornaven a casa després d’haver fet un examen de preparació i es van posar a xerrar molt animadament en veu alta. Tanmateix, durant una estona encara li va durar la impressió que li havia produït aquella nena silenciosa.

Els ulls d’aquella nena van fer pensar a en Tengo en una altra nena, una que havia anat a la mateixa classe que ell durant dos cursos, els de tercer i quart de primària. Aquella nena feia els mateixos ulls que la que acabava de veure. Observava en Tengo de la mateixa manera. I…

Els pares d’aquella nena eren creients d’un grup religiós anomenat Testimonis de Jehovà. Eren una confessió cristiana que anunciava la fi del món, molt activa en la tasca evangelitzadora, i seguien al peu de la lletra tot el que hi ha escrit a la Bíblia. Per exemple, no consentien en cap cas les transfusions de sang. Per això, si tenien un accident de trànsit i resultaven greument ferits, les seves possibilitats de sobreviure eren molt més reduïdes que les de l’altra gent. També eren contraris a les operacions quirúrgiques importants. A canvi, com a membres del poble escollit de Déu, quan arribés la fi del món no moririen i viurien durant el Mil·lenni o Regne de Crist.

Aquella nena, igual que la que acabava de veure, tenia uns ulls grossos i bonics, uns ulls que impressionaven. També tenia uns trets bonics, però la seva cara sempre estava coberta per una mena de vel opac, com si volgués fer invisible la seva existència. Tret que calgués, no deia res davant de la gent. La cara tampoc no mostrava les seves emocions. Sempre tenia els llavis fermament closos, formant una línia recta.

Al començament, en Tengo es va interessar per aquella nena perquè els caps de setmana anava a evangelitzar amb la seva mare. Així que poden caminar, els pares de les famílies de Testimonis de Jehovà s’enduen els fills a evangelitzar amb ells. Des dels tres anys, van caminant casa per casa, sobretot amb la mare, repartint un llibret que es titula Abans del diluvi i donant a conèixer la seva doctrina. Expliquen de manera entenedora a la gent el nombre incomptable de fets de l’actualitat que anuncien la fi del món. Ells anomenen Jehovà el seu Déu. Òbviament, a la majoria de les cases els fan fora de males maneres i els tanquen la porta als nassos, perquè la seva doctrina és massa intolerant, parcial i allunyada de la realitat -o, com a mínim, massa allunyada del que la majoria de gent creu que és la realitat-. De tant en tant, però, també hi ha alguna persona disposada a escoltar-se’ls seriosament, perquè al món hi ha gent que busca interlocutors, independentment del que vulguin explicar. I, entre aquestes persones, també molt de tant en tant, n’hi ha alguna que assisteix a les seves reunions. Així, doncs, van tocant el timbre casa per casa buscant aquesta sola possibilitat entre un miler. Dur a terme aquest esforç per fer obrir els ulls ni que sigui a una part molt petita de la humanitat és la santa missió que els ha estat encomanada. I com més dura és la seva tasca i més alt l’objectiu a què aspiren, més brillant serà la glòria que aconseguiran.

Aquella nena anava amb la seva mare evangelitzant per les cases. La mare portava una bossa de roba plena d’exemplars d’Abans del diluvi en una mà i, normalment, un para-sol a l’altra. Uns passos enrere la seguia la nena, com sempre amb els llavis tancats formant una línia recta i la cara inexpressiva. En Tengo s’havia creuat amb ella un munt de vegades, quan voltava amb el seu pare fent la ruta de cobrament de l’impost de l’NHK. En Tengo reconeixia la presència de la nena, i ella reconeixia la d’en Tengo. Cada vegada apareixia una lluïssor furtiva als ulls de la nena. Però, evidentment, no es deien res; ni tan sols se saludaven. El pare d’en Tengo estava massa enfeinat mirant de millorar el seu rendiment laboral, i la mare d’ella estava massa enfeinada voltant per explicar la fi del món que havia d’arribar. Els dos nens tan sols es miraven un instant, quan es creuaven els diumenges mentre caminaven apressadament darrere dels seus pares.

Tota la classe sabia que ella era membre dels Testimonis de Jehovà. Per «motius religiosos», ella no participava en les activitats relacionades amb el Nadal, ni anava a les excursions o les visites que es feien a santuaris xintoistes o temples budistes. Tampoc no participava a les diades esportives ni cantava l’himne de l’escola ni l’himne nacional. Aquella actitud, que no es podia considerar sinó exagerada, va fer que quedés força aïllada a la classe. A més a més, abans de menjar-se el dinar de l’escola havia de recitar una pregària especial, i calia que la digués amb veu força alta, de manera que tothom la sentís perfectament. Com és natural, els altres nens se sentien molestos, amb aquella pregària, i ella, de ben segur, tampoc no devia tenir gens de ganes de fer allò davant de tothom. Però li havien inculcat que abans dels àpats havia de recitar aquella pregària, i no podia deixar de fer-ho encara que cap altre testimoni de Jehovà no la veiés, perquè Jehovà, des de dalt del cel, ho veu tot, i no se li escapa res.

Pare Nostre que esteu en el cel, santificat sigui el Vostre Nom, vingui a nosaltres el Vostre Regne. Perdoneu les nostres culpes, i no permeteu que nosaltres caiguem en la temptació, ans deslliureu-nos de qualsevol mal. Amén.

La memòria és molt curiosa. Tot i haver-la sentit feia vint anys, era capaç de recordar aquesta oració d’una tirada. Vingui a nosaltres el Vostre Regne. Quan anava a primària, en Tengo, cada vegada que sentia aquesta oració, es preguntava com devia ser, aquell regne, i si hi devia haver NHK. Segur que no. I si no hi havia NHK, segur que tampoc no se’n cobrava l’impost, és clar. Per tant, potser el millor seria que aquell regne vingués tan aviat com fos possible.

En Tengo no havia parlat mai amb la nena, perquè tot i ser a la mateixa classe no n’havia tingut l’ocasió. Ella sempre estava sola, allunyada dels altres, i, si no calia, no deia res a ningú. La situació no convidava a anar-hi a parlar expressament. Però, en el fons, en Tengo li tenia simpatia. Compartien el fet de ser diferents dels altres, perquè els dies de festa havien d’anar amb els seus pares tocant el timbre casa per casa. Encara que la tasca evangelitzadora i la de cobrament d’impostos fossin diferents, en Tengo sabia perfectament fins a quin punt feia mal, a un nen, que l’obliguessin a dur-la a terme. Els diumenges, els nens havien de jugar amb els altres nens fins a tenir-ne prou, i no pas amenaçar la gent perquè pagués un impost o anunciar una fi del món terrorífica. Això, en tot cas, ho havien de fer els grans, si és que n’hi havia cap necessitat.

En Tengo solament havia donat la mà a aquella nena una sola vegada, amb motiu d’un petit incident. Va ser quan feien quart, a la tardor. Un dia, durant un experiment de química, un company de classe que seia a la mateixa taula que ella li va deixar anar paraules molt dures perquè havia comès un error amb el procediment, en Tengo no recordava exactament quin. Llavors el nen se’n va començar a riure perquè anava per les cases a evangelitzar, repartint llibrets plens de bestieses. I li va dir «Jehovà». Va ser un incident molt curiós, perquè més que atacar-la o burlar-se d’ella, tots feien com si no existís, com si se l’haguessin treta del cap. Però com que l’experiment de física s’havia de fer en grup no la podien excloure, i les paraules que li van amollar estaven plenes de verí. En Tengo era al grup de la taula del costat, però no va ser capaç de fer veure que no havia sentit res. No sabia per què, però no podia deixar que la cosa quedés així.