Haruki Murakami - 1Q84

– ¿Podries portar una mica de te, Eri, sisplau? -va dir.

La noia es va aixecar i va sortir de la sala de visita. La porta es va tancar sense soroll. El Professor va esperar sense dir res que en Tengo, assegut al sofà, respirés normalment i acabés de tornar en si. Es va treure les ulleres de pasta negra, en va netejar els vidres amb un mocador que no semblava gaire net, i se les va tornar a posar. Alguna cosa negra i petita va passar rabent pel cel davant de la finestra. Potser era un ocell, o potser l’ànima d’algú que volava fins a la fi del món.

– Em sap greu -va dir en Tengo-. Ja estic bé. No passa res. Continuï, sisplau.

El Professor va assentir i va continuar parlant.

– La desaparició de la facció de la comuna Akebono després del violent enfrontament armat es va produir l’any 1981, fa tres anys. Aquest incident va tenir lloc quatre anys després que l’Eri vingués a viure aquí. Però, de fet, el problema d’Akebono no té relació amb el que comentem aquí.

»Quan va venir a viure amb nosaltres, l’Eri tenia deu anys. L’Eri que es va presentar a la porta sense avisar era totalment diferent de la que jo havia conegut fins llavors. Sempre havia estat una nena callada que no parlava amb la gent que no coneixia, però amb mi havia estat molt afectuosa des de petita i em parlava molt. Quan va venir, però, havia deixat de parlar amb tothom, com si n’hagués perdut la capacitat. Quan hi parlaves, per respondre’t només podia fer que sí o que no amb el cap.

El Professor parlava més de pressa i amb una veu força més clara. En Tengo es va adonar que volia aprofitar que la Fukaeri no hi era per continuar amb la història.

– Em sembla que li devia costar força, arribar fins aquí dalt. Per molt que tingués diners i la meva adreça escrita en un paper, havia viscut sempre en un ambient molt isolat, i a més a més no parlava, de fet. Però, tot i així, va anar agafant tots els mitjans de transport amb el paper a la mà i al final va arribar a la porta de casa.

»Es notava a primera vista que li havia passat alguna cosa dolenta. La van cuidar entre la senyora que ajudava a casa i l’Azami. Uns dies després, quan l’Eri va començar a donar signes d’estar una mica més calmada, vaig trucar a Sakigake i vaig demanar per parlar amb en Fukada, però em van dir que les circumstàncies no permetien que s’hi posés. Vaig preguntar quines eren aquestes circumstàncies, però no em van respondre. Després vaig dir que volia parlar amb la seva dona. Em van dir que ella tampoc no s’hi podia posar. Al final no vaig poder parlar amb cap dels dos.

– ¿Els va dir, llavors, que havia acollit l’Eri a casa seva?

El Professor va fer que no amb el cap.

– No, em va semblar que mentre no ho pogués dir directament a en Fukada era millor no comentar-ho. Evidentment, després vaig intentar posar-me en contacte amb ell un munt de vegades, de totes les maneres possibles, però no ho vaig aconseguir mai.

En Tengo va arrufar les celles.

– ¿O sigui que durant aquests set anys no ha pogut parlar amb els seus pares ni una sola vegada?

El Professor va fer que sí.

– En set anys no hi he tingut cap contacte.

– ¿I durant set anys els pares de l’Eri no han intentat saber on era la seva filla?

– Sí, hi he pensat molt, en això, i no té cap mena de sentit. Els pares de l’Eri se l’estimaven moltíssim, i per a ells la seva filla era el més important. Si l’haguessin hagut de confiar a algú, només me la podrien haver enviat a mi. Tots dos havien tallat la relació amb les seves famílies, i l’Eri va créixer sense conèixer els seus avis. Si l’Eri havia d’anar a viure amb algú, havia de ser amb mi, i ells li havien dit que si passava alguna cosa havia de venir a casa meva. Però, d’ells dos, no em va arribar ni una sola paraula. És inconcebible.

– Ha dit que Sakigake era una comuna oberta, ¿oi? -va preguntar en Tengo.

– Exactament. Des que va ser fundada, Sakigake havia funcionat sempre com una comuna oberta. Però des d’una mica abans que l’Eri se n’escapés havia començat a mostrar una tendència a restringir el contacte amb l’exterior. El primer que m’ho va fer notar va ser que la comunicació amb en Fukada es va anar fent cada cop més difícil. En Fukada sempre havia estat un bon corresponsal, i m’enviava cartes molt llargues en què em parlava de coses que havien passat a la comuna, o del que pensava, o el que fos. Va arribar un moment que això es va acabar. Si jo li enviava una carta, no em responia; si li trucava, no aconseguia que li passessin la trucada; encara que aconseguís que s’hi posés, la conversa era molt breu i limitada, i en Fukada parlava sense gens de ganes, com si sabés que algú ens estava escoltant.

El Professor va ajuntar les mans sobre els genolls.

– Vaig anar a Sakigake força vegades, perquè havia de parlar amb en Fukada sobre l’Eri i només hi podia parlar en persona, si ni les cartes ni les trucades de telèfon no servien de res. Però no em van deixar entrar a les instal·lacions. A l’entrada em feien fora amb males maneres, i per molt que intentés d’enraonar-hi, no em feien cas. Un dia les instal·lacions de Sakigake van aparèixer envoltades d’una tanca alta i a tots els de fora ens feien marxar de l’entrada.

»Des de fora no hi havia manera de saber què hi passava, a dins. El secretisme d’Akebono, que era la facció violenta, s’entén: el seu objectiu era fer la revolució amb l’ús de les armes i tenien coses a amagar. Però a Sakigake només explotaven pacíficament una granja d’agricultura ecològica i sempre, des del començament, havien tingut una actitud amistosa envers el món exterior. Per això els apreciaven, la gent de la zona. Però ara, aquella comuna semblava una fortalesa. L’actitud i la cara de la gent de dins havien canviat com de la nit al dia. Els veïns estaven tan perplexos com jo, davant del canvi que s’havia produït a Sakigake. Em moria de preocupació, pensant que a en Fukada i a la seva dona els pogués haver passat alguna cosa greu. Però en aquell moment jo no hi podia fer res, a part de cuidar i educar l’Eri tan bé com pogués. I així van passar set anys, sense que n’aconseguís ni la més mínima informació.

– ¿No sap ni tan sols si en Fukada és viu? -va preguntar en Tengo.

El Professor va fer que no amb el cap.

– No. No en tinc cap pista. Intento no pensar el pitjor, però no és normal que en Fukada no hagi dit absolutament res durant set anys. L’únic que puc pensar és que els ha hagut de passar alguna cosa. -Aquí va abaixar la veu.- Potser els retenen a la força. O potser ha passat alguna cosa encara més terrible.

– ¿Encara més terrible?

– Vull dir que no podem descartar la pitjor possibilitat. Sakigake ja no és el col·lectiu pacífic, dedicat a l’agricultura, d’abans.

– ¿Vol dir que aquesta organització s’ha començat a encaminar cap a una direcció perillosa?

– Jo ho penso. Segons la gent de la zona, el nombre de persones que entren i surten de Sakigake és molt més gran que abans. N’entren i en surten cotxes sovint, molts amb matrícula de Tòquio. I també s’hi veuen força cotxes grossos de luxe, que no són gaire freqüents, al camp. També es veu que el nombre de persones que integren la comuna ha augmentat dràsticament, així com el d’edificis i instal·lacions i el que contenen. S’han dedicat molt activament a comprar els terrenys del voltant a baix preu: també tractors, excavadores i mescladores de ciment. Continuen amb la feina agrícola, com abans, i sembla que això ha de ser una font important d’ingressos: la marca de verdures Sakigake és cada vegada més coneguda, i ara fins i tot n’envien a restaurants que es promocionen amb els productes frescos. També tenen contractes amb supermercats de luxe. Se suposa que els beneficis han augmentat d’acord amb aquestes activitats. Però sembla que, a més de l’agricultura, desenvolupen alguna altra activitat. Per molt bé que els vagi, no és possible que amb l’agricultura es pugui finançar una expansió d’aquestes proporcions. I la impressió que tenen els veïns és que, sigui el que sigui que fan a dins de Sakigake, no deu ser pas una cosa fàcil de donar a conèixer al públic, si l’han de mantenir tan en secret.