Haruki Murakami - 1Q84

La mestressa va demanar a l’Aomame si li podria fer d’entrenadora personal: classes d’arts marcials, dues o tres vegades a la setmana. I, si podia ser, també volia fer estiraments.

– És clar, que puc -va dir l’Aomame-, però per poder fer sessions personals primer ho hauria de demanar a la recepció del club.

– Molt bé -va respondre la mestressa-. Però de la qüestió dels horaris m’estimo més parlar-ne directament amb tu. Voldria evitar la molèstia d’haver de quedar a través de terceres persones. ¿No et fa res, oi?

– No, és clar.

– Així, doncs, podem començar la setmana vinent -va dir la mestressa.

Aquí es va acabar el tema.

La dona va continuar:

– El que vas dir l’altre dia al gimnàs, quan vam parlar, em va impressionar. Allò sobre el sentiment d’impotència, i fins a quin punt pot fer mal a una persona, sentir-se impotent. ¿Te’n recordes?

L’Aomame va fer que sí amb el cap.

– Sí que me’n recordo.

– ¿Em permets que et faci una pregunta? -va dir la mestressa-. Serà una pregunta força directa, perquè és per estalviar temps.

– Pregunti’m el que vulgui -va respondre l’Aomame.

– ¿Ets feminista o lesbiana, tu?

L’Aomame es va posar una mica vermella i després va fer que no amb el cap.

– No. La meva manera de pensar és només personal. No sóc ni feminista ni lesbiana.

– Molt bé -va dir la mestressa, i tot seguit, com si s’hagués quedat alleujada, es va posar un tros de bròquil a la boca, el va mastegar amb molta elegància i va beure una miqueta de vi. Després va continuar parlant.- Suposant que haguessis estat feminista o lesbiana, no m’hauria importat gens ni mica; no hauria afectat gens la nostra relació. Però, si t’he de dir la veritat, em sembla que ens serà més fàcil de parlar, així. No sé si entens el que et vull dir.

– Em sembla que sí -va dir l’Aomame.

L’Aomame anava dues vegades a la setmana a la mansió de la mestressa i la instruïa en arts marcials. La filla de la mestressa havia fet lliçons de ballet quan encara era petita i hi havia una sala d’assaig amb miralls molt àmplia on totes dues podien moure el cos de manera metòdica i escrupolosa. A pesar de l’edat, la mestressa tenia un cos flexible que al llarg dels anys havia rebut molta cura i atenció, i progressava ràpidament. A part d’això, l’Aomame també li ensenyava a fer estiraments bàsics i li feia massatges per relaxar els músculs.

L’Aomame era molt bona, fent massatges de relaxació. En aquella assignatura havia tret les millors notes de la classe, a la universitat. Tenia gravats al cervell els noms de tots els ossos i de tots els músculs. Sabia perfectament quina funció i quines propietats tenia cada múscul, i la manera d’entrenar-lo i mantenir-lo en forma. El cos és el santuari de la persona, i, sigui el que sigui que s’hi veneri, l’Aomame tenia la ferma convicció que calia mantenir-lo fort, bell i net.

No n’havia tingut prou, amb la medicina esportiva general, i també havia après, per interès personal, la tècnica de l’acupuntura. S’havia passat anys aprenent-ne seriosament amb un professor xinès. El professor estava admirat de la velocitat amb què n’aprenia, i li havia comentat que amb els coneixements que tenia s’hi podria dedicar professionalment. L’Aomame aprenia de pressa i tenia unes ganes irrefrenables de conèixer-ho tot sobre el funcionament del cos humà. I, sobretot, els seus dits estaven dotats d’un instint prodigiós: així com hi ha qui té el do de l’oïda absoluta o qui és capaç de trobar una veta d’aigua que corre sota terra, l’Aomame era capaç de trobar a l’instant els punts precisos que controlen les funcions del cos humà amb les puntes dels dits. No és que ningú l’hi hagués ensenyat: senzillament, els trobava de manera natural.

L’Aomame i la mestressa van començar a passar una estona prenent el te i parlant de coses diverses després de l’entrenament i el massatge. En Tamaru sempre portava un joc de te en una safata de plata. Com que durant el primer mes en Tamaru no va obrir la boca davant de l’Aomame, al final ella es va veure obligada a preguntar a la mestressa si aquell home no era pas mut.

Un dia, la mestressa va preguntar a l’Aomame si havia posat mai en pràctica el cop de peu als ous per protegir-se.

L’Aomame va respondre que només una vegada.

– ¿I va funcionar? -va demanar la mestressa.

– Va ser efectiu -va respondre l’Aomame amb compte i amb poques paraules.

– ¿Et sembla que funcionaria, amb en Tamaru, un cop de peu als ous?

L’Aomame va fer que no amb el cap.

– Suposo que no. En Tamaru està preparat per fer front a una cosa com aquesta. No hi tens res a fer, si una persona que sap lluitar s’adona de les teves intencions. El cop de peu als ous només funciona per als aficionats que no hi estan acostumats.

– O sigui que tu saps que en Tamaru no és un «aficionat», ¿oi?

L’Aomame va triar les paraules.

– Sí. Té un aire diferent, de la gent corrent.

La mestressa va posar crema de llet al te i el va remenar una mica amb la cullereta.

– Per tant, aquella vegada tu te les vas haver amb un aficionat, ¿era un home fort?

L’Aomame va fer que sí amb el cap, però no va dir res. L’altre tenia una constitució robusta i se’l veia fort, però era arrogant i es va refiar perquè el rival era una dona. Mai cap dona no li havia fet un cop de peu als ous, i ni se li havia acudit que li pogués passar una cosa com aquesta.

– ¿Que va quedar ferit, l’home? -va preguntar la mestressa.

– No, no va quedar ferit. Només va sentir un dolor molt intens durant una estona.

La mestressa va callar un moment. Després va preguntar:

– ¿T’ha atacat mai cap home, a tu? No vull dir que t’hagi fet mal, només, sinó que t’hagi causat una ferida intencionadament.

– Sí -va respondre l’Aomame. No era la seva especialitat, dir mentides.

– ¿En pots parlar, d’això?

L’Aomame va negar lleugerament amb el cap.

– Em sap greu, però no m’és fàcil, parlar d’això.

– No passa res. És clar, que ha de ser difícil parlar d’una cosa com aquesta. No cal que en parlem, si no en tens ganes -va dir la mestressa.

Van quedar callades i van continuar prenent el te, mentre cadascuna pensava en coses diferents. Al final va parlar la mestressa.

– Però si algun dia et sembla que en pots parlar, ¿em podràs explicar què et va passar, llavors?

– Potser en podré parlar algun dia -va dir l’Aomame-. O potser em moriré sense poder-ho fer. Si li dic la veritat, ni jo mateixa ho sé.

La mestressa va mirar l’Aomame un moment. Després va dir:

– No t’ho pregunto pas per curiositat.

L’Aomame no deia res.

– A mi em sembla que vius amagant alguna cosa a dins. Una càrrega molt pesada. Ho vaig notar des de la primera vegada que ens vam veure. Tens uns ulls plens de força i decisió. La veritat és que a mi també em passa, això. Tinc un gran pes a dins. Per això t’entenc. No hi ha cap pressa. Però seria millor que algun dia te’n desfessis. Jo sóc una persona molt discreta, i també tinc molts recursos pràctics. Amb sort, potser et podria ajudar.

Quan al cap d’un temps li va explicar sense embuts tota la història a la mestressa, va ser com si a la vida de l’Aomame s’obrís una porta nova.

– Ei, ¿què beus? -va preguntar algú a l’Aomame a cau d’orella. Era una veu de dona.

L’Aomame es va girar i va alçar el cap per mirar qui parlava. Al tamboret del costat hi havia asseguda una dona jove amb una cua de cavall a l’estil dels anys cinquanta. Duia un vestit d’una sola peça amb un estampat de flors petites i, a l’espatlla, una petita bossa de mà de Gucci. Tenia les ungles pintades de color rosa pàl·lid. No és que fos grassa, però tenia la cara més aviat rodona, i se la veia molt agradable. Tenia els pits grossos.