Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame no se sentia gens ni mica culpable per haver fet una cosa que incomodava, irritava i feia por als homes que eren socis del club. ¿Què era, aquesta incomoditat, comparada amb el dolor que senten les dones que pateixen una violació? Però no podia desobeir el seu superior i va haver de reduir dràsticament la intensitat de l’entrenament dels cops de peu a les seves classes de defensa personal. També li van prohibir fer servir el ninot. Per culpa d’això l’entrenament es va convertir en una cosa molt més formal i descafeïnada. Evidentment, per a l’Aomame les classes van perdre interès, i també hi va haver sòcies que se’n van queixar, però ella, com a treballadora que era, no hi va poder fer res.

Des del seu punt de vista, quan un home t’atacava fent servir tota la seva força, no hi havia pràcticament res que poguessis fer, si no podies recórrer a un bon cop de peu als ous. En un combat real és molt difícil que tècniques com la d’agafar el braç del rival i retorçar-l’hi esquena amunt et surtin bé. La vida real no és com a les pel·lícules. És millor no fer res i limitar-se a córrer que no pas intentar cap d’aquestes tècniques.

De tota manera, l’Aomame sabia executar uns deu cops de peu als ous diferents. Els havia provats amb un noi més jove que treballava amb ella, posant-li una conquilla. «Fan molt de mal els teus cops de peu als ous, encara que porti protector; para, sisplau», va cridar ell. No dubtaria ni un moment a posar en pràctica aquestes tècniques que havia perfeccionat, si en tingués la necessitat. Estava decidida a mostrar-li com era, la fi del món, al valent que s’atrevís a atacar-la, a obligar-lo a mirar fixament la vinguda del Regne, a enviar-lo directament a l’hemisferi sud amb els cangurs i els ualabis, a cobrir-lo amb les cendres de la mort.

Mentre pensava en la vinguda del Regne, l’Aomame anava fent glopets del seu Tom Collins a la barra del bar. Feia veure que havia quedat amb algú, i de tant en tant es mirava el rellotge, però en realitat no esperava ningú. Només buscava algun home adequat entre la clientela del bar. El rellotge marcava dos quarts de nou passats. Portava una brusa d’un blau clar sota una jaqueta beix Calvin Klein i una minifaldilla de color blau marí. Avui no portava el punxó de gel especial: reposava en pau al fons del calaix del moble, embolicat amb una tovallola.

El bar era a Roppongi, i era conegut perquè hi anaven moltes persones soles: el freqüentaven molts homes sols que buscaven una dona, i a l’inrevés. També hi havia molts estrangers. La decoració imitava la de la taverna de les Bahames on solia anar Hemingway. A les parets hi havia peixos espasa, i al sostre penjava una xarxa de pesca. També hi havia diverses fotografies de gent pescant peixos enormes, i un retrat de Hemingway, d’un Papa Hemingway alegre. A les persones que anaven allí no els interessava especialment que el novel·lista se suïcidés de gran amb una escopeta de caça a causa del patiment que li causava l’alcoholisme.

Aquell vespre també se li havien dirigit uns quants homes, però a l’Aomame no li n’havia agradat cap. Un parell d’estudiants universitaris que feien tot l’efecte de ser de la gresca la van provar de convidar, però ella no es va prendre ni la molèstia de contestar-los. Va rebutjar amb fredor un administratiu d’entre trenta-cinc i quaranta anys de mirada esquerpa dient-li que havia quedat amb algú. La majoria d’homes joves no li agradaven: roncaven i estaven molt pagats d’ells mateixos, però no tenien temes de conversa i era avorrit parlar-hi. Al llit anaven massa per feina, i no sabien com gaudir de debò del sexe. A ella li agradaven els homes de mitjana edat una mica castigats, i, si podia ser, que comencessin a quedar calbs. I que fossin nets i no tinguessin res de vulgar. A més a més, havien de tenir un cap de forma bonica. Però no era fàcil, trobar homes així, i per això es feia necessari buscar un terme mitjà.

L’Aomame va fer un sospir mentre mirava al seu voltant. ¿Per què era tan difícil de trobar l’«home adequat», en aquest món? Va pensar en Sean Connery; només de visualitzar la forma del seu cap, va sentir un dolor intens al cos. Si ara aparegués allí de sobte, faria el que fos, per lligar-se’l. Però, no cal dir-ho, Sean Connery no es presentaria pas en un bar per a persones soles de Roppongi decorat a l’estil de les Bahames.

Al gran televisor que hi havia al bar es veien unes imatges de Queen. A l’Aomame no li agradava gaire, la música de Queen, i per això evitava tant com podia mirar en aquella direcció i s’esforçava al màxim a no escoltar la música que sortia dels altaveus. Quan per fi es van acabar les imatges de Queen, en van passar unes d’Abba. Quin desastre, va pensar l’Aomame: li feia l’efecte que aquella nit seria espantosa.

L’Aomame havia conegut la mestressa de la Mansió dels Salzes al club esportiu on treballava. Havia participat en una de les classes de defensa personal de l’Aomame, una de les intenses sessions centrades a atacar el ninot que tan poc van durar. A més de menuda, era la persona de més edat de tota l’aula, però es movia amb agilitat i feia els cops de peu amb molta intenció. L’Aomame va pensar que, arribat el cas, segurament seria capaç de fer un cop de peu als ous del seu atacant sense dubtar. No parlava més del que calia i anava directa al gra, i això li agradava, a l’Aomame.

– No és que calgui saber-se defensar gaire, quan s’arriba a la meva edat -va dir la mestressa a l’Aomame al final de la classe, i va somriure amb elegància.

– No és una qüestió d’edat -va afirmar taxativament l’Aomame-: és una qüestió de com volem viure la nostra vida. És important que sempre estiguem en situació de poder-nos defensar a nosaltres mateixes. No ens podem resignar que ens ataquin en qualsevol moment. El sentiment crònic d’impotència fa molt mal, a la gent.

La mestressa va quedar un moment callada, mirant l’Aomame als ulls. Semblava que alguna cosa del que li havia dit, o del to de veu amb què ho havia dit, li havien causat una forta impressió. Després va fer que sí en silenci.

– És veritat, el que dius. Realment, tens raó. Tens les idees molt clares.

Al cap d’uns dies l’Aomame va rebre un sobre; l’havien deixat al seu nom al taulell de recepció del club. A dins hi havia una carta curta, escrita amb una cal·ligrafia molt bonica, en la qual la mestressa de la mansió li donava el seu nom i el seu número de telèfon i li demanava que, si era tan amable, li truqués quan tingués un moment.

Va respondre el telèfon un home que semblava ser un secretari, i que, així que l’Aomame va donar el seu nom, va passar la trucada. S’hi va posar la mestressa, que li va agrair que hagués trucat, i li va demanar si podien quedar totes dues per sopar, perquè volia parlar amb calma sobre un assumpte personal. L’Aomame va acceptar amb molt de gust, i la dona va proposar de quedar l’endemà al vespre, cosa que va semblar bé a l’Aomame. Només estava una mica estranyada, i es preguntava de què volia parlar, aquella senyora.

Van sopar juntes en un restaurant francès d’una zona tranquil·la d’Azabu. La mestressa devia ser una antiga clienta de la casa; els van donar una bona taula al fons del local i els va atendre molt amablement un cambrer força gran que semblava que la coneixia. La mestressa duia un vestit llis d’una sola peça, de color verd clar, molt ben tallat -semblava un model de Givenchy dels anys seixanta- i un collaret de jade. A mig sopar va venir el maître i la va saludar molt respectuosament. A la carta hi havia molts plats de verdures, de gust subtil i refinat. Casualment, la sopa especial del dia era de mongeta verda. La mestressa només va beure una copa de Chablis, i l’Aomame va demanar el mateix: tenia un gust igual de subtil i delicat que el del menjar. Com a plat principal, l’Aomame va demanar peix blanc a la graella; la mestressa, un plat només de verdures. La manera com se les menjava tenia la bellesa d’una obra d’art. Va comentar que quan s’arribava a la seva edat es podia viure menjant molt poca cosa, i va afegir, mig en broma, que «com més bona millor, però».