Haruki Murakami - 1Q84

– Però, escolta, Tengo: sigui com sigui, arribats a aquest punt, tots dos hem de fer el cor fort. En primer lloc, tu has reescrit Crisàlide d’aire d’una manera esplèndida. És molt millor que el que jo m’esperava. Gairebé perfecta. Sens dubte, ara guanyarà el premi i se’n parlarà. A hores d’ara no la podem amagar en un calaix. Per a mi, això, seria un crim. I, tal com t’acabo de dir, el nostre pla va endavant.

– ¿Un crim? -va dir en Tengo, mirant en Komatsu.

– ¿Coneixes aquesta màxima? -va dir en Komatsu-: «Tota art, tota recerca, com també tota acció i tot propòsit tendeixen, pel que sembla, vers algun bé. Per aquest motiu, hom ha fet veure encertadament que el bé és allò vers el que tot tendeix».

– ¿Què és, això?

– Aristòtil: l’Ètica Nicomaquea. ¿Has llegit Aristòtil?

– Gairebé gens.

– L’hauries de llegir. Segur que t’agradaria, a tu. Jo, quan em quedo sense llibres per llegir, torno als filòsofs grecs. No te’n canses mai; sempre hi aprens alguna cosa.

– ¿I què em vols dir, amb aquesta citació?

– Que les coses condueixen al bé. Que el bé és la conclusió de totes les coses. Que els dubtes val més deixar-los per demà -va dir en Komatsu-. Això, és el que et vull dir.

– ¿I què en diu, Aristòtil, sobre l’holocaust?

En Komatsu va fer resplendir encara més la lluna creixent dels seus llavis.

– Aquí, Aristòtil parla principalment de les arts, el coneixement i la tècnica.

Ja feia uns anys que en Tengo es tractava amb en Komatsu, i durant aquell temps n’havia pogut veure totes dues cares. Al món de l’edició, en Komatsu vivia com un llop solitari i semblava que pogués fer el que volgués. A molta gent l’enganyava, aquesta aparença, però, si s’observaven atentament les circumstàncies que l’envoltaven, es feia evident que el seus moviments eren molt precisos i calculats. Expressant-ho en termes d’escacs, després de llegir la partida s’avançava uns quants moviments. Era veritat, que li agradaven les intrigues, però, quan en tramava alguna, traçava una línia molt clara i anava molt amb compte a no traspassar-la en cap moment. Fins i tot es podria dir que era una mica aprensiu. La major part dels estirabots que deia només eren comèdia de cara a la galeria.

En Komatsu anava amb molt de compte a cobrir-se les espatlles de diverses maneres. Per exemple, cada setmana escrivia una columna sobre literatura a l’edició vespertina d’un diari en la qual lloava o criticava diversos novel·listes. Les columnes crítiques són força enceses, i ell n’era especialista, a escriure aquesta mena de textos. La columna era anònima, però tots els del ram sabien qui n’era l’autor. No cal dir que a ningú no li agrada, que el critiquin en un diari. Per això, els novel·listes anaven amb compte de no estar-hi malament. Quan la revista els demanava un text, intentaven no haver de dir que no. Com a mínim, acceptaven algun encàrrec de tant en tant. Si no, no sabien què hi podia aparèixer escrit, a la columna.

A en Tengo no li agradava gaire, aquella faceta calculadora d’en Komatsu. Si d’una banda es reia del món literari, de l’altra n’aprofitava el funcionament en benefici propi. Tenia un instint excepcional, com a editor, i havia tractat molt bé en Tengo. En general, els consells que li donava sobre com escriure narrativa eren molt valuosos. Tanmateix, en Tengo intentava mantenir una certa distància amb en Komatsu. No volia acostar-s’hi massa i acabar-se ofegant amb ell, si de sobte fallés alguna cosa i es trobessin amb l’aigua al coll. En aquest sentit, en Tengo també era de prendre moltes precaucions.

– Tal com t’acabo de dir, la reescriptura que has fet de Crisàlide d’aire és gairebé perfecta. És impressionant -va continuar dient en Komatsu-. Però hi ha una part, solament una, que voldria que canviessis. No cal que sigui ara. Ja està prou bé, de moment, per guanyar el premi. Ho pots fer quan ja hagi guanyat i s’hagi de publicar a la revista.

– ¿Quina part és?

– Quan la gent petita acaba de fer la crisàlide d’aire, apareixen dues llunes. La noia mira al cel i veu que n’hi ha dues. ¿Te’n recordes, d’aquesta part?

– És clar, que me’n recordo.

– Si em deixes dir el que penso, jo trobo que no n’hi ha prou, amb aquesta referència. No queda prou ben explicat. Voldria que ho descrivissis més concretament, amb més detalls. Això és l’únic que et demanaria.

– Potser sí, que la descripció és massa simple. El que a mi em feia por era posar-hi massa explicacions i fer que el text de la Fukaeri perdés ritme.

En Komatsu va alçar la mà en què tenia el cigarret.

– Mira-t’ho així, Tengo. Els lectors han vist un munt de vegades un cel amb una sola lluna. ¿Oi que sí? Però hem de suposar que de cel amb dues llunes no n’han vist mai cap. Quan en una història introduïm una cosa que gairebé cap lector no ha vist mai, l’hem de descriure amb tant detall i tanta precisió com sigui possible. Les descripcions que poden ser insuficients, o bé que han de ser insuficients, són les que presenten coses que gairebé tots els lectors sí que han vist.

– Ja t’entenc -va dir en Tengo. Era veritat, el que deia en Komatsu.- Tornaré a escriure amb més detall la part en què apareixen les dues llunes.

– Molt bé. Així estarà perfecte -va fer en Komatsu. Després va apagar el cigarret.- A part d’això, no hi tinc res més a dir.

– M’alegra molt, que m’alabis el que he escrit, però aquesta vegada no puc dir que me n’alegri gaire, sincerament -va dir en Tengo.

– Tu millores molt de pressa -va afirmar en Komatsu a poc a poc, com si volgués fer ressaltar cada paraula-. Millores com a escriptor, com a novel·lista. D’això, te n’hauries d’alegrar sincerament. Has d’haver après moltes coses, sobre en què consisteix narrar una història, reescrivint Crisàlide d’aire. I això segur que et servirà molt, quan escriguis la teva pròxima novel·la.

– Tant de bo hi hagi una pròxima novel·la.

En Komatsu va fer un gran somriure.

– No et preocupis: has fet el que havies de fer. La pròxima vegada et toca a tu. Ara, el que has de fer, és seure a la banqueta i observar tranquil·lament com va el joc.

Va venir la cambrera i els va omplir els gots d’aigua freda. En Tengo se’n va beure la meitat. Després es va adonar que no en tenia gens de ganes, de beure aigua.

– ¿Va ser Aristòtil, qui va dir que era la lògica, la voluntat i el desig, que creaven l’ànima de les persones? -va preguntar en Tengo.

– Això ho va dir Plató. La diferència entre Aristòtil i Plató és tan gran, per exemple, com la que hi ha entre Mel Tormé i Bing Crosby. Sigui com sigui, antigament les coses eren més senzilles -va dir en Komatsu-. ¿No ho trobes divertit, imaginar-te que la lògica, la voluntat i el desig es troben al voltant d’una taula i comencen a discutir acaloradament?

– Suposo que cap dels tres no convenceria els altres, però.

– És això, el que m’agrada de tu -va dir en Komatsu, aixecant l’índex enlaire-: aquest sentit de l’humor que tens.

«No en té res, això, d’humor», va pensar en Tengo, però no va dir res.

Després de deixar en Komatsu, en Tengo va entrar a la llibreria Kinokuniya, es va comprar uns quants llibres, va anar a un bar d’allà al costat i es va posar a llegir els llibres que havia comprat. Era en aquests moments, quan es relaxava més: anava a una llibreria a comprar llibres que acabaven de sortir, entrava en un local de la zona i els obria amb una beguda a la mà.

Per alguna raó, però, aquell vespre no es podia concentrar en la lectura. Veia vagament la imatge de la seva mare davant seu, tal com apareixia a la visió que tenia durant els atacs, i no se n’anava. S’abaixava els tirants blancs, treia uns pits molt ben formats i deixava que un home li xuclés els mugrons. L’home no era el seu pare. Era més alt i més jove, i també força guapo. Al llit infantil, en Tengo, encara un nen, tancava els ulls i dormia respirant profundament. Mentre deixava que l’home li xuclés els mugrons, la mare tenia una expressió d’èxtasi. Aquella expressió s’assemblava una mica a la que feia l’amiga d’en Tengo quan arribava a l’orgasme.