Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo no sabia quin havia estat el contingut d’aquella conversa perquè l’havien fet sortir de l’habitació, però, al final, el seu pare va haver d’enterrar la destral de guerra. Per molt enfadat que estigués, no podia treure de casa el seu fill de deu anys. La llei establia que els pares estaven obligats a mantenir els seus fills.

El resultat de la conversa havia estat que en Tengo seria lliure de passar els diumenges com li vingués de gust. Durant el matí hauria de fer les feines de casa, però després podria fer el que volgués. Aquell va ser el primer dret definit que en Tengo va obligar el seu pare a concedir-li des que havia nascut. El seu pare s’havia enfadat i no li havia dirigit la paraula durant un temps, però a en Tengo no li feia ni fred ni calor. Havia aconseguit una cosa molt més important: fer el primer pas cap a la llibertat i la independència.

Després d’acabar la primària, en Tengo havia estat molt de temps sense veure la seva tutora. La podria haver vista si hagués assistit a alguna de les trobades d’antics alumnes de què de tant en tant l’avisaven, però en Tengo no tenia cap intenció d’anar a aquella mena d’actes. Gairebé no en tenia ni un sol record agradable, de la seva estada en aquella escola. Tot i així, però, de vegades pensava en aquella professora que, a més d’acollir-lo una nit a casa seva, havia aconseguit convèncer una persona tan tossuda com el seu pare. No la podia oblidar tan fàcilment.

L’havia tornat a veure quan anava a segon curs de secundària superior. En aquella època en Tengo formava part de l’equip de judo, però s’havia fet mal al tou de la cama i durant dos mesos no va poder competir. Mentrestant, l’havien posat, temporalment, de percussionista de la banda de l’institut. Faltava molt poc per al concurs de bandes, però dels dos percussionistes, un havia canviat de sobte d’institut i l’altre havia agafat una grip molt virulenta, i els de la banda de metall l’havien posat en aquell compromís dient-li que qualsevol que sabés agafar les banquetes ho podia fer. El professor de música s’havia adonat que en Tengo s’havia lesionat la cama i tenia força temps lliure, i l’havia fet assistir als assajos amb la condició que li donaria molt menjar i que faria els ulls grossos amb el treball de final de semestre.

En Tengo no tenia ni la més mínima experiència en el camp de la percussió, ni tampoc s’hi havia interessat mai, però quan ho va provar va quedar ben parat de fins a quin punt s’adeia amb el funcionament del seu cervell. Sentia una alegria espontània en subdividir els temps, anar-los assemblant i convertir-los en una successió de sons efectiva. Veia mentalment l’esquema que dibuixaven els sons, i absorbia els diversos patrons rítmics de la mateixa manera que una esponja xucla l’aigua. El professor de música li va presentar algú que feia de percussionista en una orquestra i va anar a casa seva perquè li ensenyés una mica a tocar la timbala. Amb unes quantes hores de classe va aprendre quina era l’estructura general de l’instrument i la manera de tocar-lo. Com que les partitures s’assemblaven a les fórmules matemàtiques no li va costar gaire aprendre a llegir-les.

El professor de música havia quedat entusiasmat amb el gran talent musical d’en Tengo. Li va dir que tenia un talent innat per als ritmes complexos, i una oïda també excel·lent, i que, si s’hi dedicava, potser podria convertir-se en músic professional.

La timbala era un instrument difícil de tocar, però tenia una profunditat i una força especials, i oferia unes possibilitats infinites a l’hora de combinar-hi sons. Aquells mesos assajaven fragments dels diversos moviments de la Sinfonietta de Janacek, arranjats per a banda de metalls, amb la intenció d’interpretar-los a la secció de peces lliures del concurs de bandes. La Sinfonietta de Janacek era una peça complicada d’interpretar, per als alumnes d’institut. I al començament de la fanfara la timbala sonava sense parar ni un moment. El professor de música, que era el director de la banda, havia triat aquesta peça perquè comptava que podria disposar dels excel·lents percussionistes que tenien. Tanmateix, per les raons ja esmentades, s’havia trobat de sobte sense percussionistes i es va desesperar. Per aquest motiu, la tasca que havia de dur a terme en Tengo, que només era un substitut, era molt important. En Tengo, però, no havia sentit cap pressió i va fruir de la interpretació de tot cor.

Un cop acabada la seva intervenció al concurs sense cap entrebanc -no van resultar guanyadors però van aconseguir una distinció-, la professora l’havia anat a trobar i l’havia felicitat dient-li que havia tocat meravellosament.

– T’he reconegut així que t’he vist -va dir aquella professora menuda (en Tengo no va aconseguir recordar-ne el nom)-. He pensat que l’intèrpret de la timbala ho feia molt bé, i quan he alçat la vista he descobert que eres tu. Ets molt més alt que abans, però t’he reconegut immediatament, per la cara. ¿Quant fa, que vas començar amb la música?

En Tengo li va fer cinc cèntims de com havia anat tot. Ella, en sentir-lo, va quedar admirada.

– Quin munt de talents que tens!

– És molt més fàcil el judo -va dir en Tengo, rient.

– Per cert, ¿com està, el teu pare? -li va preguntar ella.

– Està molt bé -va dir en Tengo, però només era un formulisme. No era cosa seva, si el seu pare estava bé o no, i tampoc no era una qüestió en la qual volgués pensar gaire. En aquella època en Tengo ja vivia en una residència d’estudiants i feia temps que no havia parlat amb el seu pare.

– ¿Com és, que ha vingut aquí? -va preguntar en Tengo.

– La meva neboda toca el clarinet a la banda d’un altre institut, i m’ha demanat que vingués perquè feia un solo -va dir ella-. ¿Que continuaràs amb la música?

– Quan tingui bé la cama, tornaré al club de judo, perquè així segur que no passaré gana. Al meu institut hi donen molta importància, al judo. T’ofereixen un lloc a la residència i et paguen tres menjars al dia. Si estigués a la banda, no ho tindria, tot això.

– Intentes dependre el mínim del teu pare, ¿oi?

– És que és com és -va dir en Tengo.

La dona va somriure.

– És una llàstima, però, amb aquest talent tan gran que tens.

En Tengo va tornar a mirar aquella professora menuda, i va recordar el dia que l’havia deixat dormir a casa seva. Li va venir al cap la imatge de l’apartament endreçat i funcional on vivia: les cortines amb puntes i els testos amb plantes; la taula de planxar i els llibres a mig llegir; el petit vestit d’una sola peça, de color rosa, penjat a la paret; l’olor del sofà on havia dormit. Després es va adonar que la dona que tenia dreta davant seu estava nerviosa com una noieta. Es va tornar a adonar que ja no era un nen indefens de deu anys, sinó un jove alt i fort de disset. Se li havia eixamplat el pit, li havia sortit barba i tenia desig sexual per donar i per vendre. I quan estava amb una dona més gran que ell se sentia curiosament relaxat.

– M’ha agradat molt, veure’t -va dir la professora.

– Jo també he estat molt content, de veure-la -va dir en Tengo. I era el que sentia realment, però per molt que s’hi esforcés no va aconseguir recordar-ne el nom.

L’Aomame parava molta atenció a la seva alimentació diària. El centre dels àpats que es feia cada dia eren els plats amb verdura, als quals afegia peix, especialment blanc. De tant en tant menjava una mica de pollastre. Només triava productes frescos, i emprava el mínim de condiments. Evitava els aliments amb massa greix i menjava la quantitat adequada de carbohidrats. A les amanides no hi posava salses, sinó tan sols oli d’oliva, sal i suc de llimona. No es limitava a menjar moltes verdures, sinó que en comprovava al detall els nutrients i procurava combinar-les de la manera més equilibrada possible. Es creava menús personalitzats, i fins i tot quan menjava al club d’esports explicava què volia menjar, exactament. «Oblideu-vos del càlcul de les calories» era una de les frases que repetia més sovint. Si triaves els aliments correctes i en menjaves la quantitat adequada, no t’havies de preocupar de comptar res.