Haruki Murakami - 1Q84

– Però jo no vull rebre diners, per fer una cosa com aquesta -va dir l’Aomame.

– Entenc el que sents. Però, gràcies al fet que tu fas desaparèixer aquests desgraciats, les seves dones no han de passar pel tràngol del judici per divorciar-se ni han de lluitar per la custòdia dels seus fills. I tampoc han de viure més amb la por que el marit les vagi a trobar i les pegui fins que ningú no les reconegui. Poden cobrar l’assegurança de vida i rebre una pensió. Pensa en aquests diners que et donen com en una forma d’agrair-te el que has fet. Has fet el correcte, sense cap mena de dubte. Però no es pot fer de franc. ¿Saps per què?

– No, no ho sé -va respondre l’Aomame amb tota sinceritat.

– Doncs, perquè tu no ets cap àngel, ni cap déu. Sé perfectament que els teus actes sorgeixen d’uns sentiments purs, i per això mateix puc entendre que no vulguis rebre diners a canvi. Tanmateix, els sentiments massa purs, massa immaculats, també tenen el seu perill. No és gens fàcil, per a una persona de carn i ossos, alimentar un sentiment d’aquesta mena. Per això cal que el mantinguis ben a prop de terra, amb fermesa, com si posessis llast a un globus. És per a això, la recompensa. Per correcte que sigui el que fas, i per purs que siguin els teus sentiments, això no vol dir que puguis fer qualsevol cosa. ¿M’entens, ara?

Després de pensar-hi un moment, l’Aomame va fer que sí amb el cap.

– No ho acabo d’entendre, però de moment faré el que em diu.

La mestressa va somriure. Després va fer un glop d’infusió.

– No els ingressis al compte. Si els de l’oficina de recaptació d’impostos ho veuen, es preguntaran d’on han sortit. Guarda’ls en metàl·lic, en una caixa forta del banc. Algun dia et faran servei.

L’Aomame va dir que així ho faria.

Mentre preparava el sopar, després de tornar del club, va sonar el timbre del telèfon.

– ¿Aomame? -va dir una veu de dona una mica ronca. Era l’Ayumi.

L’Aomame es va posar l’auricular a l’orella i va abaixar els fogons mentre parlava.

– ¿Què, t’ha anat bé, la feina de policia?

– He posat multes d’aparcament a tort i a dret i ara tothom m’odia. Jo no faig com els homes, i vaig per feina.

– Com ha de ser.

– ¿Què estàs fent?

– Preparo el sopar.

– ¿Estàs lliure, demà passat? ¿A la nit, vull dir?

– Sí, que estic lliure, però no vull fer com l’altre dia. Vull reposar una mica, en aquest sentit.

– Sí, a mi també em va bé, reposar una mica, d’això. Però fa dies que no ens veiem i m’agradaria veure’t per parlar una mica amb tu, si pot ser.

L’Aomame hi va pensar un moment, però no es va poder acabar de decidir, tan de sobte.

– Perdona, però és que m’has agafat amb coses al foc -va dir l’Aomame-, i ara no puc estar per tu. ¿Et fa res, tornar-me a trucar d’aquí a trenta minuts?

– D’acord, d’aquí a trenta minuts et truco.

L’Aomame va penjar i va acabar de fregir el peix. Després va fer sopa de miso amb brots de soia i s’ho va menjar amb arròs integral. Va veure mitja llauna de cervesa i la resta la va llençar a la pica. Va rentar els plats, va seure al sofà a descansar un moment i llavors l’Ayumi va tornar a trucar.

– Havia pensat que, si pot ser, podíem sopar juntes -va dir l’Ayumi-. És molt avorrit, menjar sempre sola.

– ¿Sempre menges sola?

– Com que visc en una residència que inclou els menjars sempre xerro amb la gent, durant els àpats, però de tant en tant em vénen ganes de menjar bé, en un lloc tranquil i amb calma. Si pot ser, en un lloc una mica elegant. Però no hi vull anar sola. Suposo que m’entens, ¿no?

– És clar que sí.

– Però no tinc amb qui anar-hi, ni home ni dona. Tothom que conec és més d’anar de taverna. I he pensat que potser tu hi vindries amb mi, si és que no et molesta.

– No em molesta gens -va dir l’Aomame-. Molt bé, anirem a sopar a un lloc elegant. Fa temps que no ho faig, jo, tampoc.

– ¿De debò? -va fer l’Ayumi-. Que contenta que estic!

– Demà passat et va bé, ¿oi?

– Sí, demà passat estic lliure. ¿Coneixes algun bon restaurant?

L’Aomame li va dir el nom d’un restaurant francès de Nogizaka. En sentir-lo, l’Ayumi va empassar aire.

– Aomame, ¿que no és aquell restaurant tan famós, aquest? Deu ser caríssim, i en alguna revista vaig llegir que havies de reservar amb dos mesos d’antelació, per tenir taula. Amb el meu sou, em sembla que no me’l puc permetre.

– No et preocupis: el xef, que n’és el propietari, és soci del club on treballo, i li faig d’entrenadora personal. També li faig una mica d’assessora de nutrició, a l’hora de fer els menús. Si l’hi demano, ens colarà davant d’altres reserves i ens farà un bon preu. Encara que, a canvi, potser no ens donarà una taula gaire bona.

– Per mi, com si hem de sopar dins d’un armari.

– Posa’t ben elegant, ¿eh?

Després de penjar, l’Aomame es va sorprendre una mica del fet que sentís una simpatia tan espontània per aquella policia jove. No havia sentit mai res així des que la Tamaki Ootsuka havia mort. Evidentment, el d’ara era un sentiment molt diferent del que havia tingut envers la Tamaki, però, tot i així, feia molt temps que no menjava a soles amb algú, o que no li molestava la idea d’anar a menjar amb companyia. A més a més, era amb una noia que treballava a la policia. L’Aomame va sospirar: el món era una capsa de sorpreses.

L’Aomame portava un vestit d’una sola peça de mitja màniga d’un color blau grisenc, un petit càrdigan blanc a les espatlles i unes sabates de taló de Ferragamo. S’havia posat arracades i un braçalet prim d’or. Havia deixat a casa la bandolera -i, evidentment, el picador de gel- que duia normalment i portava un petit moneder de La Bagagerie. L’Ayumi duia una jaqueta negra de disseny simple de Comme des Garçons, una samarreta beix amb un gran escot, una faldilla évasée amb estampat de flors, la bossa de Gucci de l’altra vegada, unes petites arracades de perles i sabates de taló baix de color beix. Estava molt més bonica i elegant que el dia que s’havien conegut. I, sobretot, no semblava pas que fos policia.

Van quedar al bar, on van prendre un còctel mimosa, i després van seguir el cambrer fins a la taula, que no estava gens mal situada. El xef va venir a saludar-les i va parlar amb l’Aomame. Els va dir que el vi era regal de la casa.

– Em sap greu, però ja està oberta i en falta la quantitat del tast. Ahir se me’n van queixar i en vaig haver de treure una altra, però, de fet, no hi ha cap problema amb aquest vi. El client era un polític molt conegut que als seus ambients té fama de ser un entès en vins, però que en realitat no en sap gran cosa. El que passa és que davant de la gent se’n queixa, per fer veure que hi entén. Em va dir que potser era una mica massa aspre, aquest borgonya. I jo, com que era qui era, vaig haver de fer el paperot de dir-li: «Sí, té raó. Potser sí, que és massa aspre. Segur que els importadors no l’han mantingut en les condicions adequades. Ara mateix els canvio l’ampolla. És increïble, com hi entén. Com se n’ha adonat!», i fer portar una altra ampolla. No el podia pas ofendre. Bé, no és que ho pugui anar explicant gaire a tothom, però només vam haver d’inflar una mica el compte, per quedar en paus. Total, ells ho passen com a despeses de representació. Però, igualment, el que no pot fer, el restaurant, és servir a un client una ampolla que ens ha rebutjat un altre client.

– I has pensat que a nosaltres no ens importaria.

El xef va picar l’ullet.

– Segur que no us fa res, ¿oi?

– És clar, que no ens fa res -va dir l’Aomame.