Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame bevia un daiquiri; l’Ayumi, un Tom Collins.

– Per cert, l’altre dia, per telèfon, em vas dir que havíem fet un número lèsbic -va dir l’Aomame-. ¿Quina mena de coses vam fer, si es pot saber?

– Ah, sí -va dir l’Ayumi-. No gran cosa. Només vam fer veure una mica que érem lesbianes, per animar la festa. ¿No em diguis que no et recordes de res? Perquè estaves força animada, tu.

– No recordo absolutament res, ni poc ni molt.

– Doncs ens vam despullar i ens vam tocar una mica els pits l’una a l’altra, i ens vam llepar allà baix…

– ¿Ens vam llepar allà baix?! -va dir l’Aomame, i després va mirar espantada al seu voltant, perquè la seva veu havia sonat massa forta en el silenci del bar. Per sort, semblava que ningú no havia sentit el que acabava de dir.

– Només ho vam fer veure, dona. No vam fer servir la llengua.

– Quin desastre -va sospirar l’Aomame, mentre es premia els polsos amb els dits-. Quines coses de fer, també!

– Em sap greu -va dir l’Ayumi.

– No passa res, no et preocupis. La culpa és meva, per emborratxar-me d’aquella manera.

– Però ho tenies molt maco, tu, allò d’allà baix. Semblava nou de trinca.

– És que és com si fos nou de trinca.

– ¿Perquè només ho fas servir de tant en tant?

L’Aomame va fer que sí amb el cap.

– Això mateix. Escolta, ¿per casualitat no tens pas una veta lesbiana, tu?

L’Ayumi va negar amb el cap.

– Va ser la primera vegada a la vida que feia això. De debò. Però jo també estava força beguda, i vaig pensar que amb tu no m’importaria fer-ho. Només fer-ho veure, per divertir-nos una estona. ¿I tu, Aomame? ¿Què me’n dius?

– A mi tampoc no em va, això. Però una vegada, només, quan anava a l’institut superior, ho vaig fer amb una bona amiga meva. No és que ho volguéssim fer, però entre una cosa i l’altra, vam acabar al llit.

– Sí, segurament passen, aquestes coses. ¿I t’ho vas passar bé?

– Sí, em sembla que sí -va dir l’Aomame amb sinceritat-. Però només ho vam fer aquella vegada. Vaig pensar que no havia de ser així, i no ho vaig tornar a repetir.

– ¿Vols dir que no havies de ser lesbiana?

– No, això no. No és que ser lesbiana em semblés una cosa dolenta, o bruta, ni res d’això. El que vull dir és que em va semblar que no havia de tenir aquesta mena de relació amb aquella noia. Aquella amistat era molt important, per a mi, i no volia que canviés per una cosa com aquesta.

– Ah -va dir l’Ayumi-. Aomame: si no et fa res, ¿que em podria quedar a dormir a casa teva, aquesta nit? No me’n vull anar a la residència, ara. Quan hi torni, desapareixerà a l’instant, aquesta atmosfera d’elegància que hem aconseguit crear durant tot el vespre.

L’Aomame va fer l’últim glop del daiquiri i va deixar la copa damunt de la barra.

– Et pots quedar a dormir, però no vull coses rares, ¿eh?

– Sí, és clar. No vull venir per això. Només tinc ganes d’estar una mica més amb tu. Tant me fa, on hagi de dormir, perquè jo sóc de les que dormen a terra, si cal. I a més a més, demà no treballo, i em puc llevar tard.

Van tornar a l’apartament de Jiyugaoka en metro. El rellotge marcava que eren poc abans de les onze. Totes dues havien agafat un puntet agradable i tenien son. Van preparar el sofà per dormir-hi i l’Aomame va deixar un pijama a l’Ayumi.

– ¿Puc quedar-me una estona al llit? Vull estar una estona més amb tu. No faré res, t’ho prometo -va dir l’Ayumi.

– Molt bé -va dir l’Aomame. Es va sorprendre en pensar que una dona que fins al moment havia matat tres homes i una policia en actiu es fiquessin al mateix llit. El món era ben boig.

L’Ayumi es va posar al llit i va passar tots dos braços al voltant de l’Aomame. Els seus mugrons ferms premien amb força el braç de l’Aomame. L’alè li feia olor d’alcohol i de pasta de dents.

– Aomame, ¿no et sembla que tinc els pits massa grossos?

– No m’ho sembla pas. Els tens molt bonics.

– Però sembla que hagis de ser una mica curta, si tens els pits grossos. I quan corro, em van amunt i avall. I quan els estenc a l’estenedor, els sostenidors, és com si hi pengés dos bols d’amanida, un al costat de l’altre.

– Es veu que als homes els agraden, així.

– I a més a més, tinc els mugrons massa grossos.

L’Ayumi es va descordar un botó del pijama, es va treure un pit i en va ensenyar el mugró a l’Aomame.

– Mira, que grossos que els tinc. ¿No són estranys?

L’Aomame li va mirar el mugró. Era veritat, que no era petit, però tampoc no n’hi havia per atabalar-s’hi. Era una mica més gros que els de la Tamaki.

– Els tens molt bonics. ¿Qui t’ho ha dit, que els tens massa grossos?

– Un home. Em va dir que no havia vist mai uns mugrons tan grossos.

– No havia vist gaires mugrons, aquest home. És normal, aquesta mida. El que passa és que jo els tinc massa petits.

– Doncs jo penso que tu tens uns pits molt bonics. Són molt elegants, i et fan semblar intel·ligent.

– Apa! Els tinc massa petits, i tenen formes diferents. És un pal, quan he d’anar a comprar sostenidors, perquè cada pit és d’una talla diferent.

– Vaja. A tots ens amoïnen coses diferents, a la vida.

– Exactament -va dir l’Aomame-. O sigui que ja pots dormir.

L’Ayumi va allargar la mà cap avall i va intentar ficar els dits dins el pijama de l’Aomame. Ella li va agafar la mà i la va apartar.

– No. M’ho has promès, ¿oi?, que no faries coses rares?

– Perdona -va dir l’Ayumi, i va enretirar la mà-. Sí, és veritat, que t’ho he promès. Dec estar borratxa. Però és que jo t’admiro molt, Aomame; sóc com una pobra estudiant d’institut que va al darrere d’una companya més gran.

L’Aomame callava.

– Escolta, segur que tu guardes el que penses que és el més important que tens per a aquell noi, ¿no? -va dir l’Ayumi en veu baixa, com si mormolés-. Em fa molta enveja, això. Que tinguis algú per a qui et puguis reservar.

Potser sí, va pensar l’Aomame. Però, ¿què devia ser, per a ella, el més important que tenia?

– Va, dorm -va dir l’Aomame-. T’abraçaré fins que t’adormis.

– Gràcies -va dir l’Ayumi-. Em sap greu molestar.

– No cal que et disculpis -va dir l’Aomame-; no em molestes pas.

L’Aomame sentia la respiració càlida de l’Ayumi al costat del seu cos. Va bordar un gos al lluny, i algú va tancar una finestra de cop. Durant tota aquella estona, l’Aomame va estar amanyagant els cabells de l’Ayumi.

L’Aomame va sortir del llit i hi va deixar l’Ayumi adormida. Semblava que li tocaria a ella, dormir al sofà aquella nit. Va treure una ampolla d’aigua mineral de la nevera i se’n va beure dos gots. Després va sortir a l’estreta terrassa de l’apartament, es va asseure en una de les cadires d’alumini i va observar la ciutat. Era una nit tranquil·la de primavera. La brisa portava el so llunyà de la carretera, que semblava la remor d’un mar artificial. Passava de mitjanit i ja no hi havia tants neons encesos.

Realment sentia molt d’afecte per l’Ayumi, i volia estar al seu costat. Durant molt temps, des de la mort de la Tamaki, havia evitat establir cap relació estreta amb ningú. No havia tingut ganes de tenir noves amigues. Per alguna raó, però, amb l’Ayumi es podia obrir amb tota naturalitat. Fins a cert punt també li podia explicar com se sentia. «Però ella no té res a veure amb tu, és clar», va dir l’Aomame dirigint-se a la Tamaki que hi havia dins seu; «tu ets especial, perquè ens vam fer grans totes dues juntes. Ningú no es pot comparar amb tu».

L’Aomame es va asseure de manera que pogués tirar el cap enrere i va mirar el cel. Encara que els seus ulls observessin el cel, la seva atenció vagava entre records llunyans: el temps que havia passat amb la Tamaki, les coses de què havien parlat, la vegada que es van acariciar el cos l’una a l’altra… Però, mentre pensava, es va adonar que el cel d’aquella nit no era del tot igual que el de les altres nits. Hi havia alguna cosa diferent; algun detall, petit però innegable, fora de lloc.