Haruki Murakami - 1Q84

En Tengo va mirar el calendari de la paret. Era veritat, que aquell era el dia que es reunia el jurat del concurs. Estava tan immers en l’escriptura de les seves històries que no sabia ni a quin dia eren.

– ¿I ara què passarà? Vull dir, ¿quines són, les dates?

– Demà sortirà als diaris. Hi haurà articles a tots els diaris nacionals. Potser també hi haurà alguna foto. Ja només per això serà notícia, amb una noia de disset anys tan guapa. Potser no està bé, que ho digui, però l’impacte informatiu serà molt diferent, de si el premi l’hagués guanyat un professor de matemàtiques d’una acadèmia que no s’ha despertat com a novel·lista fins als trenta anys.

– Com de la nit al dia -va dir en Tengo.

– La cerimònia de lliurament serà el 16 de maig, en un hotel de Shimbashi. Aquell dia també hi hauria una roda de premsa.

– ¿I hi serà, la Fukaeri?

– Hi haurà de ser. Només aquesta vegada. No pot ser, que el guanyador del concurs de nous autors no vagi a la cerimònia de lliurament. Si aquesta vegada no l’espifiem, després adoptarem una estratègia totalment críptica; farem callar els periodistes dient que ho sentim, però que a l’autora no li agrada aparèixer en públic. Així no se’ns veurà el llautó.

En Tengo va mirar d’imaginar-se la Fukaeri fent una roda de premsa al saló d’un hotel: la filera de micròfons, els flaixos de les càmeres. No se’n va acabar de sortir.

– Komatsu, ¿de debò que li vols fer fer una roda de premsa?

– Si no en fa una, no s’empassaran la història.

– Segur que serà un desastre.

– Doncs, tu ets el responsable d’evitar que sigui un desastre.

En Tengo va quedar callat al telèfon. Tenia un mal pressentiment, sinistre com un estol de núvols foscos que s’apleguessin a l’horitzó.

– Ei, ¿que encara hi ets?

– Sí que hi sóc -va dir en Tengo-. Però, ¿es pot saber què vols dir, amb això que jo en sóc el responsable?

– Doncs, que has de preparar la Fukaeri perquè sàpiga exactament com s’ha de presentar i com ha de reaccionar durant la roda de premsa. Explicar-li quina mena de preguntes li poden fer, i aquesta mena de coses. Li has de fer una llista de les respostes que ha de donar a les preguntes que li poden fer i aconseguir que se les aprengui de memòria. Tu ets professor en una acadèmia, i deus saber com fer-ho.

– ¿I ho he de fer jo, això?

– Sí. No sé per què, però la Fukaeri confia molt en tu. Si l’hi expliques tu, t’escoltarà. No serviria de res, que ho intentés jo; ni tan sols m’ha volgut veure, encara.

En Tengo va fer un sospir. Si depengués d’ell, s’estimaria més no tenir res més a veure amb tota la qüestió de Crisàlide d’aire. Ja havia fet el que li havien demanat i ara es volia concentrar en la seva pròpia obra, però tenia el pressentiment que no li seria tan fàcil. I els mals pressentiments tenen un índex d’encert molt més alt que no pas els bons.

– ¿Que estàs lliure, demà passat al vespre?

– Sí, estic lliure.

– A les sis, a la cafeteria de Shinjuku de sempre, doncs. La Fukaeri hi serà.

– Escolta, Komatsu: jo, això, no ho puc fer. No sé gaire com van, les rodes de premsa; no n’he vist mai cap.

– Tu vols ser novel·lista, ¿no? Doncs, imagina-t’ho. ¿Que no és la feina dels novel·listes, imaginar-se coses que no han vist mai?

– Però, ¿no vas ser tu, qui em va dir que quan hagués acabat de refer Crisàlide d’aire ja no hauria de fer res més, que em podria quedar a la banqueta mirant tranquil·lament el partit?

– Tengo: si ho pogués fer jo, ho faria amb molt de gust. A mi no m’agrada, haver de demanar coses a la gent. Però com que jo no ho puc fer, et truco i et demano per favor que ho facis tu. Si ho comparéssim amb una barca que baixa pels ràpids d’un riu, jo, ara, estic massa ocupat amb el timó, i no me’n puc apartar. Per això et passo els rems. Si tu em dius que no ho pots fer, la barca es capgirarà i potser acabarem tots al fons del riu, ofegats. La Fukaeri i tot. I això no vols que passi, ¿no?

En Tengo va tornar a sospirar. ¿Com era, que tot, sempre, es conjurava per embolicar-lo a ell?

– Molt bé. Miraré de fer-hi el que pugui, però no et puc assegurar que vagi bé.

– Moltes gràcies. Te n’estic molt agraït. Perquè sembla que la Fukaeri té decidit que només vol parlar amb tu -va dir en Komatsu-. I una altra cosa. Crearem una empresa nova.

– ¿Una empresa?

– Una empresa, una oficina, una agència… Digues-ho com vulguis. Una empresa per portar la carrera literària de la Fukaeri. Serà una societat fictícia, és clar. Oficialment serà aquesta empresa qui pagarà el premi a la Fukaeri. El seu representant serà el professor Ebisuno. Tu també treballaràs per a aquesta empresa. Hi tindràs un càrrec, el que sigui, i també cobraràs d’allà. Jo també en formaré part, sense que el meu nom es faci públic, perquè si es descobreix que hi estic ficat, podríem tenir problemes. D’aquesta manera repartirem els beneficis. Tu només hauràs de signar uns quants documents. De tota la resta ja me n’encarregaré jo, perquè tinc un conegut que és molt bon advocat.

En Tengo hi va pensar un moment.

– Escolta, Komatsu: ¿no me’n pots mantenir al marge, a mi, d’aquesta empresa? No vull els diners. M’ho vaig passar molt bé, reescrivint Crisàlide d’aire. Hi vaig aprendre moltes coses. El més important era que la Fukaeri guanyés el premi, i ara la prepararé tan bé com pugui perquè la roda de premsa vagi bé. Fins aquí, faré el que pugui. Però no m’hi vull enredar, amb aquesta empresa. Ara sí, que tot això es converteix en un frau organitzat.

– Ja no ens en podem fer enrere, Tengo -va dir en Komatsu-. ¿Un frau organitzat? Potser és veritat, ara que ho dius; potser en pots dir així. Però això, tu, ho sabies des del començament. ¿Que no era reescriure aquesta història mig fantàstica de la Fukaeri i presentar-la al món com si fos solament seva, l’objectiu que teníem des de bon començament? Tinc raó, ¿no? És normal que hi hagi diners pel mig, i necessitem un sistema per administrar-los. Això no és un joc de criatures. Ara ja no et serveix, l’excusa de dir que tens por, que no hi vols tenir res a veure, i que ens podem quedar els diners. Si volies baixar de la barca, hauries d’haver-ne baixat abans, quan el corrent encara era tranquil. Ara ja has fet tard. Per crear l’empresa hem de ser un mínim de persones, i no hi podem ficar ningú que no sàpiga de què va, tot això. Hi has de ser tant sí com no, a l’empresa. La cosa tira endavant, i tu hi estàs ficat fins al coll.

En Tengo va pensar un moment, però no va tenir ni una sola bona idea.

– Tinc una pregunta -va dir en Tengo-. Tal com ho expliques, sembla que el professor Ebisuno té la intenció de participar de ple en aquest projecte, i que ja ha acceptat crear la societat fictícia i ser-ne el representant.

– El Professor, com a tutor de la Fukaeri, està informat de tot, ho ha acceptat i m’ha donat llum verda. Després de parlar amb tu, l’altra vegada, li vaig trucar immediatament. Sí que es recordava de mi, és clar. El que passa és que volia que tu li expliquessis què en pensaves, de mi. Estava impressionat, de fins a quin punt ets capaç de veure com són, les persones. ¿Es pot saber què li vas dir, sobre mi?

– ¿Què en treu, el professor Ebisuno, de participar en aquest projecte? No crec que ho faci pels diners.

– Jo no ho sé, tampoc. No tinc ni idea de què vol, aquest home.

– Doncs, si no ho saps tu, que no se sap mai què vols, deu ser ben difícil d’endevinar.

– Bé -va dir en Komatsu-. Pel que en sé, no crec que estigui interessat en els diners, ell, però és un home molt estrany.