Haruki Murakami - 1Q84

– ¿Quina és la teva obra literària preferida?

– El conte dels Heike.

En Tengo va pensar que era una resposta extraordinària.

– ¿I quina part t’agrada més, d’El conte dels Heike?

– Totes.

– ¿Quines altres obres t’agraden?

– Els Contes del passat.

– ¿Que no llegeixes literatura actual?

La Fukaeri hi va pensar un moment.

– L’intendent Shanshô.

Increïble. A en Tengo li semblava recordar que Ôgai Mori havia escrit L’intendent Sanshô al principi de l’era Taishô. Allò era el que la Fukaeri considerava literatura actual.

– ¿Quines aficions tens?

– Escoltar música.

– ¿Quina mena de música?

– M’agrada Bach.

– ¿Hi ha alguna obra, que te n’agradi especialment?

– De la BWV 846 a la BWV 893.

En Tengo hi va pensar un moment, abans de parlar.

– El primer i el segon volum d’El clavecí ben temperat.

– Sí.

– ¿Com és, que respons amb els números de catàleg?

– Perquè són més fàcils de recordar.

Per als matemàtics, El clavecí ben temperat era música celestial. Hi havia un preludi i una fuga en els modes major i menor de cadascun dels dotze sons de l’escala. Vint-i-quatre peces en total; quaranta-vuit, sumant les de tots dos volums. Formaven un cicle complet.

– ¿I te n’agrada alguna altra?

– La BWV 244.

En Tengo no va recordar immediatament quina peça era, la BWV 244. El nombre li sonava, però el nom de l’obra no li venia al cap.

La Fukaeri es va posar a cantar:

Buß’ und Reu’

Buß’ und Reu’

Knirscht das Sündenherz entzwei

Buß’ und Reu’

Buß’ und Reu’

Knirscht das Sündenherz entzwei

Knirscht das Sündenherz entzwei

Buß’ und Reu’

Buß’ und Reu’

Knirscht das Sündenherz entzwei

Buß’ und Reu’

Knirscht das Sündenherz entzwei

Daß die Tropfen meiner Zähren

Angenehme Spezerei

Treuer Jesu, dir gebëren.

En Tengo es va quedar un moment sense paraules. L’afinació no havia estat gaire precisa, però la seva pronunciació de l’alemany era clara i increïblement acurada.

– La passió segons sant Mateu -va dir en Tengo-. Te n’has après la lletra.

– No l’he apresa -va dir la noia.

En Tengo va mirar de dir alguna cosa, però no li va venir res al cap. No va tenir més remei que mirar les notes que tenia al davant i passar a la pregunta següent.

– ¿Tens xicot?

La Fukaeri va fer que no amb el cap.

– ¿Com és, que no en tens?

– Perquè no em vull quedar embarassada.

– Em sembla que encara que tinguis xicot, no et quedaràs per força embarassada.

La Fukaeri no va dir res; es va limitar a parpellejar en silenci unes quantes vegades.

– ¿Per què no et vols quedar embarassada?

La Fukaeri va callar, tal com esperava en Tengo, el qual va tenir la sensació d’haver fet una pregunta molt idiota.

– Deixem-ho estar -va dir en Tengo, mentre guardava la llista de preguntes a la cartera-. De fet, no sé quines preguntes et faran, i pots respondre com vulguis. Tu ho pots fer.

– Que bé -va dir la Fukaeri, com si se sentís alleujada.

– Crec que per molt que preparem la roda de premsa, no servirà de res.

La Fukaeri va arronsar una mica les espatlles.

– Estic d’acord amb tu. Jo tampoc no ho faig perquè en tingui ganes, això. El que passa és que en Komatsu m’ho va demanar.

La Fukaeri va assentir.

– El que sí que vull, però -va dir en Tengo-, és que no li diguis a ningú que jo vaig reescriure Crisàlide d’aire. ¿Això ho saps, oi?

La Fukaeri va fer que sí dues vegades.

– La vaig escriure jo sola.

– Passi el que passi, Crisàlide d’aire és una obra teva i de ningú més. I això ha de quedar clar des del començament.

– La vaig escriure jo sola -va repetir la Fukaeri.

– ¿Has llegit Crisàlide d’aire tal com la vaig deixar jo?

– Me l’ha llegida l’Azami.

– ¿I què t’ha semblat?

– Escrius molt bé.

– ¿Amb això vols dir que t’ha agradat?

– És com si l’hagués escrita jo -va dir la Fukaeri.

En Tengo va mirar la Fukaeri a la cara. Havia agafat la tassa de cacau i n’estava bevent. En Tengo s’havia d’esforçar a no dirigir la mirada cap als seus pits preciosos.

– Em fa molt content, sentir-te dir això -va dir en Tengo-. M’ho vaig passar molt bé, reescrivint Crisàlide d’aire. Però, evidentment, hi vaig patir força, també, per aconseguir que realment fos «només teva». Per això, per a mi era molt important que, un cop hi hagués acabat de treballar, t’agradés a tu.

La Fukaeri va assentir sense dir res. Després es va dur les mans als lòbuls de les orelles, petits i ben formats, com si volgués comprovar alguna cosa.

Va venir el cambrer i els va omplir els gots d’aigua freda. En Tengo en va fer un glop per humitejar-se la boca. Després va trobar el valor per dir una cosa que feia una estona que pensava.

– Et volia demanar una cosa a títol personal. És clar que només l’has de fer si vols.

– Quina cosa.

– ¿Podries anar a la roda de premsa vestida tal com vas avui?

La Fukaeri va mirar en Tengo amb cara de no acabar-ho d’entendre. Després, va mirar, peça per peça, la roba que duia, com si fins llavors no s’hagués adonat de què s’havia posat.

– M’he de posar aquesta roba -va preguntar.

– Sí. Vas a la roda de premsa vestida amb la mateixa roba que portes avui.

– Per què.

– Perquè et queda molt bé. Vull dir que et realça el pit i que crec, encara que això no sigui res més que una suposició personal, que els periodistes es fixaran en aquests pits tan bonics que tens i no et faran preguntes gaire difícils. Però si no ho vols, no passa res; no t’hi estic pas obligant.

– Tota la roba me la tria l’Azami -va dir la Fukaeri.

– ¿No te la tries tu?

– A mi no m’importa, què porto posat.

– ¿El que portes avui també ho ha triat l’Azami, doncs?

– Ho ha triat l’Azami.

– Doncs, et queda molt bé.

– Aquesta roba em realça el pit -va preguntar, sense signe d’interrogació.

– Això mateix. Te’l fa molt bonic.

– Aquest jersei i aquests sostenidors combinen bé.

En Tengo va notar com se li envermellien les galtes sota la mirada fixa de la Fukaeri.

– No t’ho sé dir, si combinen bé, però en tot cas, em sembla que podrien jugar a favor nostre -va dir ell.

La Fukaeri continuava amb la vista clavada en els ulls d’en Tengo. Després va preguntar, seriosament:

– Els ulls se te n’hi van.

– No puc dir que no -va respondre en Tengo, escollint les paraules amb compte.

La Fukaeri es va estirar el coll del jersei i va mirar-hi a dins, com si volgués ficar-hi el nas. Potser era per comprovar quina roba interior s’havia posat, aquell dia. Després va mirar un moment la cara vermella d’en Tengo com si veiés una cosa estranya.

– Faré el que dius -va dir al cap d’una estona.

– Moltes gràcies -li va agrair en Tengo, i aquí va acabar l’entrevista.

En Tengo va acompanyar la Fukaeri fins a l’estació de Shinjuku. Pel carrer hi havia molta gent que s’havia tret la jaqueta; algunes dones fins i tot anaven sense mànigues. Les veus de la gent i el soroll dels cotxes es barrejaven per crear el so franc característic de la ciutat. Als carrers corria una brisa fresca de principi d’estiu. ¿D’on devia venir aquella brisa, que portava un perfum tan meravellós als carrers de Shinjuku?, es va preguntar, sorprès, en Tengo.

– ¿Ara tornaràs a aquella casa? -va preguntar en Tengo a la Fukaeri. El tren estaria molt ple, i trigaria moltíssim, a arribar fins allà.