Haruki Murakami - 1Q84

– A mi també m’agrada llegir llibres d’història. El que ens ensenya la història és que continuem essent bàsicament iguals, ara que abans. Encara que hi hagi hagut molts canvis en la roba i l’estil de vida, les coses que pensem i que fem no han canviat gaire. Al final, les persones no som res més que vehicles per transportar gens, camins de pas. Els gens passen d’unes persones a unes altres de generació en generació, com si muntessin cavalls que abandonessin per uns altres quan ja no poguessin córrer més. Als gens no els importa, què és bo i què és dolent; tant els fa, si nosaltres som feliços o infeliços, perquè per a ells només som un instrument. L’únic que tenen en compte és què és, el més útil per a si mateixos.

– La qual cosa no vol dir, però, que nosaltres no haguem de pensar què és bo i què és dolent, ¿oi?

La mestressa va fer que sí amb el cap.

– Exactament. Les persones no podem deixar de pensar-hi, en això. Igualment, però, són els gens els qui constitueixen la base de la nostra manera de viure. És normal, que sigui així, però això genera una contradicció -va dir, somrient.

Aquí va acabar la conversa sobre història. Les dues dones es van beure la infusió i van passar a la classe d’arts marcials.

Aquell dia van fer un sopar senzill a la mansió.

– Només et puc oferir un sopar molt modest. Espero que no t’importi -va dir la mestressa.

– És clar que no -va dir l’Aomame.

En Tamaru va portar els plats amb una safata amb rodes; devia ser un cuiner professional qui els havia preparat, però la tasca de portar-los i servir-los li corresponia a ell. Va obrir l’ampolla de vi blanc que hi havia en una glaçonera i en va omplir les copes amb mà experta. La mestressa i l’Aomame en van beure: tenia molt bona aroma i era a la temperatura justa. Per menjar només hi havia espàrrecs blancs bullits, ensalada niçarda i truita de cranc; la mestressa sempre menjava molt poc. Feia servir la forquilla i el ganivet amb molta elegància per posar-se a la boca molt poca quantitat de menjar cada vegada, com si fos un ocellet. Tota l’estona que van passar sopant en Tamaru es va estar al punt més llunyà de l’habitació. L’Aomame sempre se sorprenia de fins a quin punt un home amb un cos tan imponent podia passar-se tanta estona sense fer-se notar gens ni mica.

Mentre van estar sopant, les dues dones només van parlar de tant en tant, concentrades com estaven a menjar. Sonava música a un volum baix: el concert per a violoncel de Haydn, una altra de les peces preferides de la mestressa.

En Tamaru va enretirar els plats i va portar la cafetera. Mentre els servia el cafè la mestressa va aixecar la mà cap a ell.

– Ja no et necessitarem més, ara. Moltes gràcies -li va dir.

En Tamaru va inclinar una mica el cap i va sortir de l’habitació com sempre, sense fer gens de soroll en caminar. La porta es va tancar en silenci. Mentre les dues dones prenien el cafè es va acabar el disc i un silenci nou va envair la sala.

– Nosaltres confiem l’una en l’altra, ¿oi? -va preguntar la mestressa, mirant directament l’Aomame als ulls.

L’Aomame li va expressar el seu acord, de manera concisa però sense cap reserva.

– Compartim un secret molt important -va dir la mestressa-; totes dues tenim la vida de l’altra a les nostres mans.

L’Aomame va fer que sí en silenci.

Havia estat en aquella mateixa sala on l’Aomame havia explicar per primera vegada el seu secret a la mestressa. Recordava molt bé aquell moment. Necessitava confessar-lo a algú per treure’s de sobre aquell pes que l’oprimia, perquè viure amb aquella càrrega li exigia un esforç que estava a punt d’arribar al límit. Per això, quan per fi es va obrir a la mestressa li va explicar tots els detalls del secret que havia guardat durant tant de temps.

Una amiga amb qui eren inseparables havia estat sotmesa a la violència del marit durant molts anys, havia acabat perdent l’equilibri mental i, com que no havia estat capaç de fugir, s’havia acabat suïcidant després de patir molt. Quan havia passat prop d’un any, l’Aomame va buscar una excusa per anar a visitar el marit a casa seva i va trobar el moment precís per matar-lo clavant-li una agulla molt fina al clatell. Havia estat només una punxada, i no va deixar ni marca ni sang. Tothom va pensar que s’havia tractat d’una mort natural, i ningú no va sospitar res. L’Aomame no havia trobat que hagués fet res mal fet, i encara ho pensava. Tampoc no tenia remordiments. De tota manera, però, no es podia treure de sobre el pes d’haver llevat intencionadament la vida a una persona.

La mestressa va parar molta atenció a la llarga confessió de l’Aomame, i va limitar-se a callar i escoltar fins al final els fets que li explicava amb veu vacil·lant. Quan l’Aomame va haver acabat li va fer unes quantes preguntes sobre alguns detalls que no li havien quedat clars. Després va allargar les mans cap a les de l’Aomame i les hi va tenir agafades molt fort durant una llarga estona.

– Vas fer el correcte -va dir la mestressa, parlant a poc a poc i articulant molt bé-. Si aquest home fos viu, en algun moment trobaria una altra dona per fer-li una cosa semblant. Sempre troben víctimes on sigui i tornen a fer el mateix. Tu ho vas tallar d’arrel. Això no va ser una simple venjança personal. Estigues tranquil·la.

L’Aomame es va tapar la cara amb les mans i va plorar una estona. Plorava per la Tamaki. La mestressa va treure un mocador i li va eixugar les llàgrimes.

– És molt curiós -va dir la mestressa en veu baixa, sense dubtar gens-: jo he «fet desaparèixer» homes exactament per la mateixa raó.

L’Aomame va aixecar el cap i va mirar la mestressa. No aconseguia dir res. ¿De què parlava, aquella dona?

La mestressa va continuar.

– Evidentment, no me n’he encarregat jo mateixa; jo no sóc gaire forta, ni tampoc tinc una habilitat especial com tens tu. Jo els he «fet desaparèixer» amb els mitjans de què disposava. Però no ha quedat cap prova concreta del que vaig fer. Suposant que ara jo confessés el que he fet, no em podrien acusar de res, tal com passa en el teu cas. Si és veritat que hi ha un judici quan morim, serà déu qui em jutjarà. Però això no em fa cap por. Jo no he fet res de dolent. Em puc justificar davant de qui sigui.

La mestressa va fer un sospir que semblava d’alleujament, i després va continuar.

– Molt bé, ara totes dues sabem un secret molt important, l’una de l’altra, ¿oi?

L’Aomame encara no havia acabat d’entendre del tot de què li parlava, la mestressa. ¿Els havia fet desaparèixer? La seva expressió, a mig camí entre el dubte i l’estupor, suggeria que estava a punt de perdre les maneres. Per calmar-la, la mestressa va continuar l’explicació en to reposat.

La seva pròpia filla s’havia llevat la vida en unes circumstàncies molt semblants a les de la Tamaki Ootsuka. S’havia casat amb la persona equivocada. La mestressa ja sabia de bon començament que segurament la vida de casada no li aniria bé. Des del seu punt de vista, era evident que l’home tenia un esperit retorçat: ja havia creat problemes abans, i segurament la causa tenia unes arrels molt profundes. Tanmateix, ningú no va poder impedir aquell casament. Tal com era d’esperar, sovint es produïen episodis d’una forta violència domèstica. La seva filla va anar perdent gradualment la confiança i l’autoestima, es va trobar arraconada i va caure en una depressió. El marit li va prendre la força de controlar la seva pròpia vida, i ella es va endinsar en un infern on vivia com una formiga i del qual no podia escapar. Finalment, un dia es va tirar coll avall una gran quantitat de pastilles per dormir barrejades amb whisky.

En fer-li l’autòpsia van descobrir senyals de maltractaments al cos: marques de cops de puny i pallisses molt violentes, fractures d’ossos i un gran nombre de cremades causades per puntes de cigarrets. A tots dos canells tenia marques d’haver estat lligada molt fort: sembla que a l’home li agradava fer servir cordills. Tenia els mugrons deformats. La policia va cridar el marit i el va interrogar. Ell va reconèixer fins a cert punt que havia fet servir la violència, però va al·legar que havia estat solament en mantenir relacions sexuals i amb el consentiment de la seva dona, a qui, va insistir, agradaven aquestes pràctiques.