Haruki Murakami - 1Q84

A l’edifici hi havia un telèfon i un televisor que es trobaven a la sala comunitària, al costat de l’entrada. En aquella sala també hi havia un conjunt de sofàs vells i una taula de menjador. La majoria de les dones hi passaven gran part del dia, però, igualment, el televisor gairebé no estava mai encès, i les poques vegades que ho estava el volum era tan baix que es feia difícil de dir si se sentia res o no. Les dones preferien més aviat llegir llibres, fullejar el diari, fer mitja o explicar-se coses en veu molt baixa, acostant els caps per parlar. També hi havia qui es passava el dia dibuixant. Era un lloc molt especial: semblava una mena d’espai de transició entre aquest món i el món de després de la mort en el qual hagués quedat aturada la llum. Tant els dies clars com els núvols, tant de dia com de nit, hi havia el mateix tipus de llum. Cada vegada que visitava la casa, l’Aomame s’hi sentia fora de lloc, com si fos una intrusa desconsiderada. Era com un club per entrar al qual calia complir determinades condicions. La soledat que sentien aquelles dones procedia d’un lloc diferent de la soledat que sentia l’Aomame.

En entrar la mestressa, les tres dones que hi havia a la sala es van posar dretes. Es veia a l’instant que li tenien un profund respecte. La mestressa les va fer seure.

– No cal que us aixequeu. Només venia a parlar amb la Tsubasa.

– La Tsubasa és a la seva habitació -va dir una dona que devia tenir la mateixa edat que l’Aomame. Tenia els cabells llargs i llisos.

– La Sachiko és amb ella. Es veu que encara no pot baixar -va dir una dona una mica més gran.

– Encara necessitarà un cert temps -va dir la mestressa somrient.

Les tres dones van assentir sense dir res. Sabien perfectament què volia dir, «necessitar un cert temps».

En pujar al primer pis i entrar a l’habitació, la mestressa va demanar a una dona menuda i de presència discreta si podia sortir-ne un moment. La dona, a qui havia anomenat Sachiko, va fer un somriure apagat, va sortir de l’habitació, va tancar la porta i se’n va anar escales avall. A l’habitació hi va quedar la Tsubasa, la noia de deu anys. Hi havia una taula petita per menjar. La nena, la mestressa i l’Aomame s’hi van asseure al voltant. A la finestra hi havia passada una cortina gruixuda.

– Aquesta noia es diu Aomame -va dir la mestressa dirigint-se a la nena-, i treballa amb mi. O sigui que no has de tenir por.

La nena va fer una llambregada a l’Aomame i va assentir tan sols una mica, amb un moviment tan lleu que era fàcil passar-lo per alt.

– Aquesta nena és la Tsubasa -la va presentar la mestressa. Després, se li va tornar a adreçar:- ¿Tsubasa, quant fa, que vas venir aquí?

Com era d’esperar, la nena va moure el cap lleugeríssimament cap a una banda, ni tan sols un centímetre, per indicar que no ho sabia.

– Sis setmanes i tres dies -va dir la mestressa-. Tu potser no ho has comptat, però jo sí. ¿I saps per què?

La nena va tornar a moure el cap una mica cap a un costat.

– Doncs, perquè hi ha vegades que el temps es converteix en una cosa molt important -va dir la mestressa-. I el sol fet de comptar-lo ja té un significat molt gran.

A ulls de l’Aomame, la Tsubasa era una nena de deu anys com qualsevol altra. Devia ser més aviat alta, per la seva edat, però era prima i encara no li havien crescut els pits. Semblava que hagués patit malnutrició crònica. No tenia uns trets lletjos, però la impressió que causaven era ínfima. Les seves ninetes feien pensar en una finestra amb els vidres entelats: per molt que hi miressis, no se’n podia veure l’interior. De vegades movia els llavis eixuts i pàl·lids sense parar, com si volgués articular alguna paraula, però no arribava a emetre cap so.

La mestressa va treure una capsa de bombons d’una bossa de paper que havia dut; a la capsa hi havia pintat un paisatge de les muntanyes de Suïssa. A dins, hi havia una dotzena de bombons molt bonics, cadascun d’una forma diferent. La mestressa en va donar un a la Tsubasa i un altre a l’Aomame, i es va posar el seu a la boca. L’Aomame també se’l va posar a la boca. Després de veure-les a totes dues, la Tsubasa es va menjar el seu.

Totes tres van quedar callades un moment, menjant els bombons.

– ¿Te’n recordes, de quan tu tenies deu anys? -va preguntar la mestressa a l’Aomame.

– Me’n recordo molt bé -va dir l’Aomame. A aquella edat va estrènyer la mà d’un nen i es va jurar que el continuaria estimant tota la vida. Al cap d’uns mesos va tenir la primera regla. En aquella època estaven canviant moltes coses, a l’interior de l’Aomame. Es va apartar de la religió i va decidir tallar el vincle amb els seus pares.

– Jo també me’n recordo molt bé -va dir la mestressa-. Quan tenia deu anys vaig anar a París amb el meu pare i hi vaig viure durant un any. En aquella època el meu pare treballava al cos diplomàtic. Vivíem en un pis vell que hi havia a prop dels jardins de Luxemburg. Era al final de la Primera Guerra Mundial i l’estació de tren era plena de soldats ferits. Hi havia soldats que encara eren nens, pràcticament, i altres que eren pràcticament vells. A totes les estacions de l’any, París és una ciutat que talla la respiració, de tan bonica que és, però a mi només me n’ha quedat la impressió de veure sang pertot arreu. La lluita al front havia estat molt acarnissada i els carrers eren plens de persones que havien perdut un braç, o una cama, o un ull, i que vagaven com fantasmes abandonats. Els ulls se t’omplien de les benes blanques que cobrien les ferides dels soldats i dels braçalets negres de dol de les dones. Es veien molts carros que transportaven taüts nous cap als cementiris. Cada vegada que passava un carro pel carrer, els vianants n’apartaven els ulls i callaven.

La mestressa va obrir les mans damunt la taula. La nena, després de pensar-s’ho un moment, va alçar les mans que tenia sobre els genolls i les va posar damunt de les de la mestressa. La mestressa les hi va estrènyer; potser a ella també les hi estrenyien així, ben fort, el seu pare o la seva mare, quan era una nena i es trobaven algun carro ple de taüts nous apilats en alguna cantonada de París. I també la devien animar, dient-li que no havia de tenir por; que estigués tranquil·la, perquè es trobava en un lloc segur i no s’havia de preocupar de res.

– Els homes produeixen desenes de milions d’espermatozous cada dia -va dir la mestressa a l’Aomame-. ¿Ho sabies, això?

– No en sabia la xifra exacta -va dir l’Aomame.

– Jo tampoc no la sé, és clar, la xifra exacta. Però, igualment, és un gran nombre. I els expulsen tots d’una vegada. En canvi, el nombre d’òvuls que una dona pot fer madurar i alliberar és limitat. ¿Saps quants són?

– No ho sé, amb exactitud.

– No són més que uns quatre-cents en tota la vida -va dir la mestressa-. No en fabriquen un de nou cada mes, sinó que quan neixen ja els tenen tots emmagatzemats al cos. A partir de la primera regla cada mes en fan madurar un i el deixen anar. Dins d’aquesta nena també hi ha aquests òvuls guardats. Com que encara no ha tingut la regla, els deu tenir pràcticament tots, ben guardats en un calaix. No cal dir que l’objectiu d’aquests òvuls és rebre els espermatozous per ser fecundats.

L’Aomame va fer que sí amb el cap.

– Sembla que gran part de la diferència entre la mentalitat dels homes i la de les dones sorgeix d’aquesta diferència entre els aparells reproductors. Dient-ho d’una manera simple, en termes psicològics, nosaltres, les dones, vivim sobretot amb la prioritat de protegir aquest nombre limitat d’òvuls. Tant tu, com jo, com aquesta nena. -Aquí, els llavis de la mestressa van esbossar un somriure apagat.- Tot i que, en el meu cas, hauria de dir «vivia», en passat.