Haruki Murakami - 1Q84

– Per exemple, estaria en una situació difícil, si els seus pares decidissin demandar-me per recuperar-la. Després d’haver aconseguit fugir, ara la podrien obligar a tornar. És això, el que vols dir, ¿oi?

– Sí. Això és una altra cosa que no entenc.

– És normal, que t’ho preguntis. Tanmateix, ells tampoc no es troben en una situació que els permeti fer-se veure gaire. Com més al centre d’atenció estigui la Fukaeri, més cridarà l’atenció de tothom, també, qualsevol cosa que facin en relació amb ella. I això és el que ells volen evitar costi el que costi.

– «Ells» -va dir en Tengo-. Vol dir els membres de Sakigake, ¿oi?

– Exactament -va dir el Professor-, el grup religiós Sakigake. Jo he tingut cura de l’Eri durant set anys. Ella mateixa ha expressat molt clarament el seu desig de continuar vivint amb mi. I els seus pares, sigui quina sigui la situació en què es troben, l’han deixada sola durant aquests set anys. No els seria pas tan fàcil, obligar-la a tornar amb ells.

En Tengo hi va pensar un moment. Després va tornar a parlar.

– Tal com prevèiem, Crisàlide d’aire s’ha convertit en un èxit de vendes, l’Eri és el centre d’atenció de l’opinió pública i això, paradoxalment, fa més complicat per a Sakigake fer-la tornar. Fins aquí, ho entenc. El que em pregunto és què és el que vol fer, vostè, a partir d’ara.

– Jo tampoc no ho sé -va dir el professor Ebisuno amb veu apagada-. A partir d’ara entrem en un territori desconegut per a tothom. No en tenim cap mapa, i fins que no girem a la pròxima cantonada no sabrem què s’hi amaga, al darrere. No ens ho podem ni imaginar.

– ¿No ens ho podem ni imaginar? -va dir en Tengo.

– No. Pot sonar irresponsable, però l’essencial, en tota aquesta història, és que «no ens ho podem ni imaginar». És com llançar una pedra en un llac molt profund. El soroll que fa ressona pertot arreu. Després, l’únic que podem fer és contenir la respiració i esperar a veure què en sortirà, del llac.

Van quedar un moment callats. Tots tres s’imaginaven, per separat, com creixien les ones a la superfície del llac. En Tengo es va esperar fins que, segons els seus càlculs, haguessin desaparegut les ones, i després va començar a parlar amb calma.

– Tal com li vaig dir la primera vegada, això que estem fent és una mena d’estafa; potser fins i tot es podria dir que una estafa a la societat. A partir d’ara, segurament també hi haurà força diners pel mig, i la mentida anirà creixent com una bola de neu. Aquesta mentida en farà néixer altres, i la relació entre totes aquestes mentides serà cada vegada més complicada, i potser al final no podrem evitar que tot plegat se’ns escapi de les mans. I quan es descobreixi el que hem fet, tots els que hi hem estat involucrats, incloent-hi l’Eri, en sortirem perjudicats d’alguna manera, o totalment destruïts, si tenim mala sort. Potser serà com si haguéssim mort, socialment. ¿Hi està d’acord, amb això?

El professor Ebisuno es va posar les mans al voltant del marc de les ulleres.

– No puc deixar d’estar-hi.

– Però, tot i així, segons em va dir en Komatsu, vostè ha acceptat ser el cap visible de l’empresa que formarem al voltant de Crisàlide d’aire. És a dir, que serà la cara pública del seu projecte. O, dit d’una altra manera, està disposat a enfangar-se fins al coll.

– En darrer terme, potser sí que és més o menys això.

– Pel que jo entenc, vostè és una persona d’una gran intel·ligència, molt de sentit comú i un criteri propi a l’hora de jutjar les coses. Però, igualment, no sap com pot acabar, aquesta història. Diu que no sap què ens podem trobar, quan girem a la pròxima cantonada. Jo no entenc com és que una persona com vostè està disposada a posar-se en una situació tan tèrbola i imprevisible.

– T’agraeixo molt, aquesta opinió tan bona que tens de mi -va dir el professor Ebisuno, i després va fer un sospir-. Entenc molt bé el que vols dir.

Hi va haver un silenci.

– Ningú no sap què passarà -va intervenir de sobte la Fukaeri, que després va tornar a quedar en silenci. La tassa de cacau ja era buida.

– És veritat -va dir el Professor-: ningú no sap què passarà. Tens tota la raó.

– Però fins a cert punt deu tenir alguna previsió de què podria passar, ¿oi? -va dir en Tengo.

– Fins a cert punt, sí.

– ¿Li fa res, si miro d’endevinar-la, aquesta previsió?

– No, és clar.

– Pot ser que la publicació de Crisàlide d’aire li permeti descobrir què els va passar, als pares de l’Eri. ¿És això, el que ha volgut dir quan parlava de llançar una pedra en un llac?

– L’has encertada, més o menys -va dir el professor Ebisuno-. Si Crisàlide d’aire es converteix en un èxit de vendes, tots els mitjans de comunicació s’hi aplegaran al voltant, com fan les carpes en un llac. La veritat és que ara mateix ja hi ha força rebombori. Des de la roda de premsa les revistes i les televisions no paren de demanar-nos entrevistes. Evidentment les hem rebutjat totes, però amb la publicació del llibre la cosa encara s’animarà més. Quan vegin que no concedim entrevistes, faran servir tots els mitjans possibles per descobrir coses sobre l’Eri. I tard o d’hora sortiran tot d’informacions sobre ella: qui eren els seus pares, on i en quines condicions va créixer, i qui se n’encarrega, ara. Serà un material molt interessant, per treure’l a les notícies.

»No és que ho faci per gust, això. Jo, ara, visc tranquil a la muntanya i no tinc gens de ganes d’atreure l’atenció pública. I no en trauré ni un cèntim, de tot això. El que intento és fer-ho servir d’esquer per atreure l’atenció dels mitjans de comunicació cap als pares de l’Eri, perquè es preguntin on són, i què fan. És a dir, procuro que els mitjans facin el que la policia no pot, o no vol, fer. Si tinc sort, potser podré aprofitar aquest moviment informatiu per salvar-los a tots dos. La qüestió és que tant per a mi com, evidentment, per a l’Eri, el matrimoni Fukada és molt important. No ens podem resignar a no saber què se n’ha fet.

– Però, suposant que els Fukada siguin allà, ¿per què els haurien hagut de retenir durant set anys? És molt de temps.

– Jo tampoc no ho sé. Només ho puc suposar -va dir el professor Ebisuno-. Tal com et vaig explicar, Sakigake va començar com a comuna agrícola d’inspiració revolucionària, i en un moment determinat es va escindir de la facció violenta Akebono, es va produir un gran canvi en les orientacions que la regien i es va convertir en grup religiós. La policia la va investigar en relació amb l’incident d’Akebono, però la investigació només va servir per confirmar que ells no hi havien tingut absolutament res a veure. A partir d’aquell moment, el grup religiós ha anat enfortint gradualment la seva posició. No, gradualment no: molt ràpidament. Però gairebé no se’n sap res, de les activitats que realment duen a terme. Tu mateix no en deus saber res.

– No en sé res de res -va dir en Tengo-. Jo no miro la televisió ni llegeixo amb gaire atenció els diaris, i per tant no crec que pugui servir com a referència sobre què en sap la majoria de la gent.

– No, no ets només tu, qui no en sap res. Es mouen amb discreció, per evitar al màxim que se sàpiga què fan. Altres nous grups religiosos intenten cridar l’atenció per augmentar poc o molt el nombre de creients, però Sakigake no, perquè el seu objectiu no és augmentar el nombre de fidels. Normalment, els grups religiosos intenten atreure com més gent millor per assegurar-se ingressos, però sembla que, a Sakigake, això no li cal. El que busquen no són diners, sinó recursos humans. Ells volen creients joves i saludables, amb un alt nivell de compromís i de coneixements especialitzats en diversos camps. Per això no obliguen a ningú a convertir-se a la seva religió, ni accepten qualsevol persona dins el grup. Fan entrevistes als candidats per escollir els que els interessen, o bé busquen entre la gent que té els coneixements que els interessen. Gràcies a això han aconseguit crear un grup religiós integrat per persones molt motivades, capacitades i combatives. De portes enfora continuen sent una explotació agrícola, però alhora s’entrenen molt durament.