Haruki Murakami - 1Q84

Mentre feia el sopar es va adonar que havia perdut completament la gana. Fins feia un moment tenia ganes de menjar, però ara li havien passat del tot. Va embolicar amb film transparent el que havia començat a preparar, ho va guardar a la nevera i es va asseure en una cadira de la cuina, només bevent cervesa i mirant el calendari de la paret. L’hi havien donat al banc i tenia fotos sobre el pas de les estacions al mont Fuji. En Tengo encara no hi havia pujat mai. Tampoc no havia pujat a la torre de Tòquio, ni al terrat de cap edifici alt. Mai no li havien interessat els edificis alts, i es va preguntar per què. Potser era perquè sempre havia viscut mirant a terra.

En Komatsu la va encertar, amb la seva previsió. El número de la revista que incloïa Crisàlide d’aire gairebé es va esgotar el mateix dia que es va posar a la venda, i va desaparèixer de les llibreries. No passava mai, que s’esgotés un número d’una revista literària. Les editorials continuaven publicant revistes literàries a pesar que cada mes hi havia números vermells. L’objectiu que perseguien era reunir després les obres que hi apareixien en lliuraments per treure-les en forma de llibre, així com servir de plataforma de llançament de joves autors. Pràcticament no s’esperava que les revistes mateixes es venguessin gaire, o generessin beneficis. En conseqüència, que una revista literària s’esgotés el mateix dia que s’havia posat a la venda constituïa una notícia tan impactant com que haguessin caigut flocs de neu a Okinawa, encara que el fet que s’hagués esgotat no fes desaparèixer els números vermells.

En Komatsu va trucar a en Tengo i l’hi va fer saber.

– Ens va molt bé -li va dir-. Si s’esgota la revista, tothom s’interessarà moltíssim per l’obra i voldran llegir-la per saber com és. Els de la impremta ja treballen a tota màquina per treure Crisàlide d’aire com a llibre. Té la màxima prioritat, perquè aparegui tan aviat com sigui possible. Ara tant és, ja, si li donen el premi Akutagawa o no. Ja ens haurem fet un fart de vendre’n, abans que el concedeixin. Serà un gran èxit de vendes, t’ho garanteixo. Ja pots començar a pensar com et gastaràs els diners, Tengo!

A la secció literària de dissabte al vespre hi havia un article sobre Crisàlide d’aire. El titular destacava el fet que el número de la revista que incloïa l’obra s’havia venut en un obrir i tancar d’ulls. Uns quants crítics explicaven la impressió que els havia produït la novel·la. Totes les opinions eren positives. Deien que semblava impossible que una noia de disset anys tingués un estil tan segur, una sensibilitat tan aguda i una imaginació tan fecunda. L’obra indicava, «potser», l’aparició d’un nou estil literari. Un crític opinava que «l’excés de força imaginativa fa que potser l’obra tingui massa pocs punts de contacte amb la realitat»: aquest era l’únic comentari negatiu. Tanmateix, el mateix crític es mostrava conciliador dient tot seguit que «serà molt interessant veure quines obres escriurà aquesta noia a partir d’ara». Semblava que, de moment, el vent bufava en una direcció favorable.

La Fukaeri li va trucar quan faltaven quatre dies per a la data prevista perquè aparegués el llibre. Eren les nou del matí.

– Estaves llevat -va preguntar, com sempre amb una entonació plana i sense signe d’interrogació.

– És clar, que estava llevat -va dir en Tengo.

– Aquesta tarda estàs lliure.

– Estic lliure, si és després de les quatre.

– Podem quedar.

– Podem quedar -va dir en Tengo.

– Va bé al mateix lloc -va preguntar la Fukaeri.

– D’acord -va dir en Tengo-. A les quatre seré a la mateixa cafeteria de Shinjuku de l’altre dia. Per cert, vas quedar molt bé, a les fotografies del diari, les que et van fer a la roda de premsa.

– Portava el mateix jersei -va dir ella.

– Et quedava molt bé -va dir en Tengo.

– Perquè t’agrada com em realça el pit.

– Bé, sí. Però el més important, en aquest cas, era que caiguessis simpàtica a la gent.

La Fukaeri va quedar un moment callada, a l’altra banda de la línia. Es va fer un silenci com si hagués agafat alguna cosa d’un prestatge i se l’estigués mirant. Potser pensava en la relació que hi havia entre el seu pit i caure simpàtica a la gent. En Tengo també va pensar en la relació que hi havia entre la bellesa del pit i caure simpàtic a la gent, i cada vegada la veia menys clara.

– A les quatre -va dir la Fukaeri, i després va penjar.

Quan va entrar a la cafeteria de sempre, poc abans de les quatre, la Fukaeri ja l’esperava. Assegut al seu costat hi havia el professor Ebisuno, vestit amb una camisa de màniga llarga d’un gris clar i uns pantalons de color gris fosc. Com sempre, tenia l’esquena completament recta, com una estàtua. En Tengo es va sorprendre una mica de veure’l allí. Pel que li havia explicat en Komatsu, era un fet excepcional, que el professor «descendís de la muntanya».

En Tengo va seure al seient de davant d’ells i va demanar un cafè. Tot i que encara no havia començat l’estació plujosa, feia un dia molt calorós, com de ple estiu. Tanmateix, la Fukaeri anava fent glopets d’un cacau calent, com l’altra vegada. El professor Ebisuno tenia un cafè amb gel, però no l’havia tocat; se n’havia desfet el gel i l’aigua havia creat una capa transparent a la superfície.

– Gràcies per venir -va dir el professor Ebisuno.

Van portar el cafè i en Tengo en va fer un glop.

– Sembla que, de moment, tot va força bé -va dir el Professor a poc a poc, com si volgués comprovar en quin estat tenia la veu-. Has tingut molt d’èxit. Un èxit realment formidable. En primer lloc, et vull donar les gràcies per això.

– Em fa molt content, sentir-li dir això, però tal com sap, jo no existeixo, oficialment, en l’assumpte que ens ocupa -va dir en Tengo-. I una persona que no existeix oficialment no pot tenir un gran èxit.

El professor Ebisuno va fregar-se les mans damunt la taula, com si volgués escalfar-se-les.

– No cal que siguis tan modest, home. Tant és, el que haguem de dir a la gent: tu existeixes de debò. Si tu no hi fossis, no hauríem arribat fins aquí. Gràcies a tu, Crisàlide d’aire s’ha convertit en una obra molt millor. Ara el contingut encara és més ric i més profund del que jo m’havia imaginat. Es nota, que en Komatsu té bon ull, a l’hora d’escollir la gent.

Al seu costat, la Fukaeri continuava bevent el cacau, com un gatet que begués llet. Portava una brusa blanca senzilla, de mitja màniga, i una faldilla de color blau marí més aviat curta. Com sempre, no portava ni un sol accessori. Quan s’inclinava cap endavant, els cabells llargs i llisos li ocultaven el rostre.

– T’ho volia agrair en persona. És per això, que t’he demanat que vinguessis aquí -va dir el professor Ebisuno.

– No caldria que s’hagués molestat. Per a mi, poder reescriure Crisàlide d’aire també ha significat molt.

– Tot i així, penso que t’ho he d’agrair.

– Ja m’ho agraït, doncs -va dir en Tengo-. ¿Li importa, que li faci una pregunta personal sobre la Fukaeri?

– És clar que no. Si puc respondre…

– ¿És el tutor legal de la Fukaeri, vostè?

El professor va fer que no amb el cap.

– No, no en sóc el tutor legal. M’agradaria poder-ho ser, si fos possible, però, com ja et vaig explicar, no hi ha manera de posar-se en contacte amb els seus pares. Des del punt de vista legal, jo no hi tinc cap dret, sobre ella. Simplement, la vaig acollir a casa meva quan hi va venir fa set anys i des de llavors me n’he encarregat.

– Llavors, ¿el més adequat no seria que vostè intentés no atreure l’atenció cap a la Fukaeri? Podria tenir problemes, ara que tothom en parla. Encara és menor.