Haruki Murakami - 1Q84

– El que hi ha al centre del remolí és l’Eri. I el que hi ha al centre no cal que es mogui. El que es mou són les coses que hi ha al seu voltant.

En Tengo l’escoltava sense dir res.

– Si em permets emprar la teva imatge, tan arriscada, pot ser que no solament l’Eri, sinó tots nosaltres, ens haguem convertit en l’esquer. -El Professor va entretancar els ulls i va mirar en Tengo.- Tu inclòs.

– Jo només havia de reescriure Crisàlide d’aire, com a especialista treballant per encàrrec. Aquesta és la proposta que em va fer en Komatsu, al principi.

– Ja ho veig.

– Però després la història ha anat canviant a poc a poc, quan ja hi estava ficat -va dir en Tengo-. Això, ¿no deu pas haver passat perquè vostè ha introduït canvis al projecte inicial d’en Komatsu?

– No, jo no tinc intenció d’introduir-hi cap canvi. En Komatsu té els seus objectius i jo tinc els meus. I ara tots dos objectius avancen en la mateixa direcció.

– O sigui que és com si els seus objectius compartissin un vehicle per arribar al mateix lloc, i que per això el pla tira endavant.

– Potser es podria dir així.

– Dues persones que van a llocs diferents pugen al mateix cotxe i van avançant. Fins a un punt determinat han de seguir el mateix camí, però quan hi arribin, no se sap, què pot passar.

– Es nota, que ets escriptor, perquè t’expresses molt bé.

En Tengo va sospirar.

– Jo no diria que la perspectiva sigui gaire optimista. Però, sigui com sigui, arribarà un moment que no podrem fer marxa enrere.

– I encara que puguem fer marxa enrere, segurament serà molt difícil tornar al punt de sortida -va dir el Professor.

La conversa es va acabar aquí; a en Tengo no se li va acudir res més per dir.

El professor Ebisuno va marxar abans, tot dient que havia quedat amb algú a prop d’allí. La Fukaeri es va quedar, i ella i en Tengo es van estar una estona l’un davant de l’altra sense dir res.

– ¿No tens gana? -va preguntar en Tengo.

– No especialment -va dir la Fukaeri.

La cafeteria es va omplir de gent, i en van sortir sense que cap de tots dos ho hagués de proposar. Després van passejar una mica pels carrers de Shinjuku, sense anar enlloc en concret. Ja eren gairebé les sis i havia molta gent que caminava de pressa cap a l’estació, però al cel encara hi havia llum. El sol de principi d’estiu embolcallava la ciutat. Sortint de la cafeteria, que es trobava en un local subterrani, es tenia l’estranya sensació que la llum que hi havia al carrer era artificial.

– ¿Vas a algun lloc, ara? -va preguntar en Tengo.

– No he d’anar enlloc -va dir la Fukaeri.

– ¿Vols que t’acompanyi a casa? -li va proposar en Tengo-. Vull dir al pis de Shinanomachi. Avui et quedes a dormir allà, ¿no?

– No hi aniré, allà -va dir la Fukaeri.

– ¿Per què, no?

Ella no va respondre.

– ¿Perquè et sembla que avui és millor que no hi vagis? -va preguntar, temptativament, en Tengo.

La Fukaeri va assentir sense dir res.

En Tengo va tenir ganes de preguntar-li per què li semblava que era millor que no hi anés, però va pensar que tampoc no li respondria, i ho va deixar córrer.

– Doncs, ¿te’n vas a casa del Professor?

– Futamatao és massa lluny.

– ¿Tens algun altre lloc, per anar?

– Em quedaré a casa teva -va dir la Fukaeri.

– No ho sé, si t’hi hauries de quedar -va dir en Tengo, escollint les paraules amb molt de compte-. El meu apartament és petit, i jo visc sol, i segur que el professor Ebisuno no deixaria que t’hi quedessis.

– Al Professor no li fa res -va dir la Fukaeri. Després va fer el gest d’arronsar les espatlles.- A mi tampoc no em fa res.

– Però potser a mi sí, que em fa res -va dir en Tengo.

– Per què.

– Doncs perquè… -va començar a dir, però no li va sortir res més. No va aconseguir recordar què era, el que havia volgut dir. De vegades li passava, quan parlava amb la Fukaeri: de sobte, s’oblidava de què estaven parlant, com si d’un plegat un cop de vent se li hagués endut els fulls de la partitura a mig concert.

La Fukaeri va allargar la mà dreta i va agafar suaument l’esquerra d’en Tengo com si volgués consolar-lo.

– Tu no ho entens -va dir la noia.

– ¿Què és, el que no entenc?

– Nosaltres dos som una sola persona.

– ¿Una sola persona? -es va sorprendre en Tengo.

– Vam escriure el llibre junts.

En Tengo va sentir la força dels dits de la Fukaeri al palmell de la mà. No l’hi agafava amb força, però sí amb una fermesa constant.

– És veritat. Vam escriure Crisàlide d’aire tots dos junts. I segurament també estarem junts, quan se’ns mengi el tigre.

– No sortirà cap tigre -va dir la Fukaeri amb un to insòlitament seriós.

– Que bé -va dir en Tengo, però no és que el fes gaire content, sentir això. Potser no en sortiria cap, de tigre, però tampoc no sabien què sortiria, en lloc seu.

Es van quedar drets davant de les màquines dels bitllets de l’estació de Shinjuku. La Fukaeri mirava en Tengo a la cara, agafant-li encara la mà. Al seu voltant la gent caminava de pressa, avançant com les aigües d’un riu.

– Molt bé, doncs. Si et vols quedar a dormir a casa, t’hi pots quedar -es va rendir en Tengo-. Jo puc dormir al sofà.

– Gràcies -va dir la Fukaeri.

En Tengo va pensar que aquella era la primera vegada que li havia sentit donar les gràcies per res. O no, potser no era la primera vegada. Tanmateix, no va aconseguir recordar quan l’hi havia sentit, abans.

– ¿La gent petita? -va preguntar l’Aomame en un to amable, mentre escodrinyava el rostre de la nena-. ¿I qui és, aquesta gent petita?

Tanmateix, després de dir això la boca de la Tsubasa no es va tornar a obrir i les seves ninetes van perdre profunditat un altre cop, com si hagués consumit pràcticament tota l’energia per dir aquelles paraules.

– ¿Tu la coneixes, aquesta gent? -va dir l’Aomame.

Cap resposta, com era d’esperar.

– Els ha esmentat unes quantes vegades -va dir la mestressa-: la gent petita. No sé què vol dir.

Hi havia alguna cosa sinistra, en aquells mots; a l’Aomame li van produir la mateixa sensació que quan sentia una sirena al lluny.

L’Aomame es va adreçar a la mestressa:

– ¿Devia ser aquesta gent petita, qui li va fer mal?

La mestressa va fer que no amb el cap.

– No ho sé. El que sí que sembla segur és que, sigui el que sigui, això a què es refereix com a gent petita és molt important, per a ella.

La Tsubasa va posar les seves petites mans damunt la taula, una sobre l’altra, i, sense canviar de posició, es va quedar fitant un punt determinat de l’aire amb aquells ulls opacs.

– Però, ¿què li va passar? -va preguntar l’Aomame a la mestressa.

Ella li va respondre amb una veu apagada.

– Vam trobar signes que l’havien violada, i que ho havien fet diverses vegades. Tenia diversos esquinços als òrgans sexuals exteriors i a la vagina, i l’úter també estava danyat. Això va passar perquè la va penetrar el fal·lus erecte d’un home adult quan l’úter encara no havia arribat a la maduresa. La conseqüència va ser que la part on s’instal·len els òvuls va quedar destrossada. El metge pensa que segurament no es podrà quedar embarassada, quan sigui gran.

Feia l’efecte que la mestressa exposava la qüestió en uns termes tan crus davant la nena expressament. La Tsubasa se l’escoltava sense dir res, i en la seva expressió no es va produir cap canvi; de tant en tant movia una mica la boca, però no en va sortir cap so. Semblava més aviat com si es trobés molt lluny i escoltés, mig per educació, el que s’explicava sobre una persona que ella no coneixia.