Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame va assentir sense dir res.

La mestressa va continuar:

– Si et dic el que penso, de debò, els testimonis de Jehovà no són una religió com cal. Si tu, quan eres petita, haguessis tingut un accident important o haguessis patit alguna malaltia que requerís cirurgia, potser t’hauries mort. Una religió que rebutja la cirurgia quan és indispensable per salvar la vida només perquè és contrària a la interpretació literal de les escriptures no és res més que una secta. Això és portar el dogma massa lluny.

L’Aomame va fer que sí. El rebuig de les transfusions de sang és el primer principi que els testimonis de Jehovà inculquen als nens: els ensenyen que és molt millor morir amb el cos immaculat i que la teva ànima vagi al paradís que no pas fer-te una transfusió de sang que va en contra dels ensenyaments de Déu i anar a l’infern. No hi ha lloc per a les mitges tintes. Només hi ha dues possibilitats: anar al cel o anar a l’infern. Els nens encara no tenen la capacitat de jutjar les coses ells mateixos, ni tampoc la possibilitat de saber si el principi que els estan inculcant és compartit per tota la societat o admissible des del punt de vista científic. S’han de creure cegament allò que els pares els ensenyen. Si quan era petita l’Aomame hagués necessitat rebre una transfusió de sang, segurament hauria seguit les ordres dels seus pares, l’hauria rebutjada, s’hauria mort i hauria anat a parar al paradís o a algun altre lloc igual d’absurd.

– ¿És coneguda, aquesta secta? -va preguntar l’Aomame.

– Es diu Sakigake. Segur que tu també has sentit aquest nom, alguna vegada, perquè durant un temps sortia als diaris pràcticament cada dia.

L’Aomame no recordava haver-lo sentit mai, però va assentir ambiguament sense dir res, perquè li va semblar que era el millor. Era conscient que el món en què es trobava ara no era el de 1984, sinó el de 1Q84, que havia sofert diversos canvis. Això només era una hipòtesi, de moment, però cada dia que passava aquesta hipòtesi prenia més força. I semblava que en aquest món nou encara hi havia moltes coses de les quals no estava informada. Havia d’anar amb peus de plom.

La mestressa va continuar l’explicació.

– Al principi, Sakigake era una petita comuna agrícola formada al voltant d’un nucli de gent d’extrema esquerra que havia fugit de la ciutat, però en un moment determinat es va produir un canvi d’orientació sobtat i es va convertir en un grup religiós. No sé com ni per què es va produir aquest canvi. És una història molt, molt estranya. Però, sigui com sigui, gran part dels membres s’hi va quedar. Ara estan reconeguts com a fundació religiosa, però gairebé ningú no en sap res, sobre quina mena de religió practiquen. Bàsicament deu ser alguna derivació esotèrica del budisme, però és molt probable que el contingut de la seva doctrina estigui feta de retalls diversos. El grup ha captat molts creients nous, i s’està fent molt poderós. Sembla que van tenir alguna cosa a veure amb aquell incident tan greu, però la seva imatge no en va sortir gens perjudicada, perquè van saber resoldre la situació amb una intel·ligència impressionant, fins al punt que encara els va servir de publicitat.

La mestressa va sospirar, i després va continuar parlant.

– Gairebé ningú no en sap res, d’aquesta secta, però tenen un cap espiritual a qui anomenen «Líder». Ells pensen que aquest Líder té poders especials, i que de vegades els fa servir per guarir malalties incurables, per predir el futur o per produir diversos fenòmens sobrenaturals. Segur que tot és un muntatge, és clar, però això li serveix per atreure gent.

– ¿Fenòmens sobrenaturals?

La mestressa va arrufar aquelles celles tan ben dibuixades.

– No sé què vol dir, això, concretament. Si et dic la veritat, no m’interessa absolutament gens, tot això de l’ocultisme. Aquesta mena d’enganyifes sempre són iguals, i s’han fet en totes les èpoques, i a tot arreu del món. Sempre funcionen igual. Però mai no passen de moda, aquests trucs infames, perquè la majoria de gent no creu el que és real, sinó allò que li agradaria que fos real. Per molt que obri els ulls, aquesta mena de gent no veu absolutament res, en realitat. Per a un estafador, enganyar-la és tan fàcil com enredar un nen de bolquers.

– Sakigake -va dir l’Aomame, per veure com sonava. Semblava el nom d’un tren exprés, i no pas el d’un grup religiós.

En sentir el nom de Sakigake, la Tsubasa va abaixar un moment els ulls, com si reaccionés davant d’alguna clau secreta, però aviat els va tornar a aixecar i va recuperar el rostre inexpressiu d’abans. Semblava que a dintre seu s’hagués format de sobte una mena de remolí que s’havia calmat a l’instant.

– Va ser el Líder de Sakigake qui va violar la Tsubasa -va dir la mestressa-. Com a excusa, va insistir que era per il·luminar-la espiritualment. Als pares els va dir que calia dur a terme aquesta cerimònia abans que tingués la primera regla, i que l’intens dolor que sentiria era una prova que havia de superar tant sí com no per passar a un estadi superior. I els pares se’l van creure; és increïble, fins a quin grau d’estupidesa pot arribar la gent. I el de la Tsubasa no és l’únic cas. Segons la informació que hem aconseguit, el grup els ha fet el mateix a altres nens. El Líder és un maníac sexual amb el cap ple de fantasies retorçades: no en tinc cap dubte. Aquesta religió i la seva doctrina no són res més que instruments per amagar els seus propis desitjos personals.

– ¿Com es diu, el Líder?

– Desgraciadament, encara no hem aconseguit saber-ne el nom; només que li diuen «Líder». Tampoc no sabem quina mena de persona és, d’on ha sortit ni quina cara fa. Per molt que ho intentem, no hi ha manera d’aconseguir aquestes dades. Viu totalment aïllat, reclòs a la base d’operacions de la secta, al mig de les muntanyes de Yamanashi, i gairebé no deixa mai que el vegin. Fins i tot a dins de la secta hi ha poquíssimes persones que hi puguin parlar, perquè sempre és en un espai fosc, fent meditació.

– I nosaltres no podem deixar que aquest home vagi campant pel món.

La mestressa va mirar la Tsubasa i va fer que no a poc a poc.

– No podem permetre que hi hagi més víctimes. ¿No t’ho sembla?

– És a dir, que hi hem de fer alguna cosa.

La mestressa va allargar una mà i la va posar damunt la de la Tsubasa. Es va quedar un moment immersa en el silenci. Després va tornar a parlar.

– Això mateix.

– ¿N’està segura, oi, que ell continua cometent aquestes perversions? -va preguntar l’Aomame a la mestressa.

La mestressa va fer que sí.

– He confirmat que tota l’organització està involucrada en les violacions de les nenes.

– Si això és veritat, és imperdonable -va dir l’Aomame en veu baixa-. Tal com diu, no podem permetre que hi hagi més víctimes.

Feia l’efecte que la mestressa tenia la ment plena d’un garbuix d’idees que competien per imposar-se. Finalment va parlar.

– Hem d’aconseguir informació més completa i detallada sobre aquest Líder. No podem deixar res a les fosques. Al capdavall, hi ha en joc la vida d’una persona.

– Ha dit que aquest home no es deixa veure gairebé mai, ¿oi?

– Exactament. I de ben segur que està molt ben protegit.

L’Aomame va cloure una mica les parpelles i va pensar en el picador de gel especial desat al fons d’un calaix, en la seva agulla fina i punxeguda.

– Em sembla que serà una feina difícil -va dir.

– Especialment difícil -va dir la mestressa. Després va treure la mà del damunt de la de la Tsubasa i es va posar el dit del mig a la cella. Aquest gest, que de fet no era gaire habitual en ella, era senyal que no aconseguia trobar alguna idea.