Haruki Murakami - 1Q84

Durant el trajecte de Hiroo a Jiyugaoka va tenir assegut de cara a ella un home l’aspecte del qual li agradava. Tenia uns quaranta-cinc anys, la cara ovalada i la línia dels cabells una mica enretirada. La forma del cap tampoc no estava malament. Feia bon color de cara i portava unes ulleres negres amb el marc fi, força elegants. La roba també estava força ben triada: jaqueta de cotó prima, d’estiu, combinada amb un polo blanc i, damunt dels genolls, una cartera de pell. Les sabates eren uns mocassins marrons. Per l’aspecte devia treballar en una oficina, però la seva empresa no devia ser gaire estricta, amb la roba: devia ser editor, arquitecte d’alguna petita empresa de construcció, empleat d’una empresa de confecció o alguna cosa així. Estava concentrat en la lectura d’un llibre de butxaca folrat amb paper.

Si hagués pogut, l’Aomame hauria anat a qualsevol lloc amb aquell home i s’hi hauria enrotllat. S’imaginava agafant-li amb força el penis erecte: l’hi agafaria tan fort que hi deixaria de circular la sang. I amb l’altra mà li acariciaria suaument els testicles. Les mans li tremolaven a la falda; sense adonar-se, n’obria i en tancava els dits. Cada cop que respirava li pujaven i baixaven les espatlles. Es passava la punta de la llengua pels llavis molt a poc a poc.

Va haver de baixar a l’estació de Jiyugaoka, però. L’home va continuar assegut, llegint el llibre de butxaca, cap a on fos que anés, sense ni tan sols adonar-se que era l’objecte de les fantasies eròtiques de l’Aomame. Semblava que ni tan sols li interessés saber quina mena de dona tenia asseguda al davant. En baixar del tren, l’Aomame va sentir l’impuls d’arrencar-li aquell llibre fastigós de les mans i estripar-l’hi, però, evidentment, no ho va fer.

A la una de la nit, l’Aomame dormia profundament al seu llit. Tenia un somni sexual. Al somni apareixia amb uns pits molt bells, de la forma i la grandària d’una aranja. Els mugrons eren grossos i durs. Ella premia els pits contra la meitat inferior del cos d’un home. La roba que s’havia tret estava escampada als peus del llit i ella dormia despullada, amb les cames obertes. Com que dormia, no tenia manera de saber-ho, però en aquell moment, també hi havia dues llunes al cel. Una era la lluna grossa de sempre; l’altra era una lluna petita, nova.

La Tsubasa i la mestressa dormien a la mateixa habitació. La Tsubasa portava un pijama nou amb motius infantils i dormia damunt del llit amb el cos una mica arrupit. La mestressa, encara vestida, dormia reclinada a la butaca de lectura. Una manta li cobria les cames. Havia volgut marxar quan la Tsubasa es quedés adormida, però l’havia vençut la son. Un profund silenci envoltava aquell apartament situat al mig d’un turó apartat; només se sentien, de tant en tant, el so agut del tub d’escapament d’una moto que accelerava en passar per algun carrer llunyà o el d’alguna ambulància. El pastor alemany també dormia ajagut davant la porta d’entrada de l’edifici. Les cortines de la finestra estaven passades, però la claror dels llums de mercuri les tenyien de blanc. Els núvols es començaven a dispersar i, de tant en tant, les dues llunes hi treien el nas. Els mars de tot el món adaptaven els moviments de les marees a aquestes dues llunes.

La Tsubasa dormia amb la galta al coixí i la boca lleugerament oberta. La seva respiració no podria haver estat més silenciosa, i el cos pràcticament no se li movia; només, de tant en tant, li tremolaven una mica les espatlles.

Al final va obrir la boca a poc a poc i en van sortir, l’un rere l’altre, la gent petita. Sortien per comprovar la situació, amb molt de compte, primer l’un, després l’altre. Si la mestressa s’hagués despertat els hauria vist, però dormia profundament. No es despertaria fins al cap d’una bona estona, i la gent petita ho sabia. En total, eren cinc. Quan havien sortit de la boca de la Tsubasa tenien la mida del seu dit petit, més o menys, però en acabar de sortir van començar a bellugar-se amb els moviments amb què es desplega un aparell plegable i van arribar a fer uns trenta centímetres d’alçada. Tots portaven la mateixa roba, sense cap element que els distingís. Els seus rostres tampoc no tenien cap tret distintiu, i no era possible dir quin era l’un i quin era l’altre.

Van baixar del llit fins a terra sense fer fressa i van estirar una cosa de la grandària d’un panet fins a treure-la de sota del llit. Després van posar-se en cercle al seu voltant i van començar a manipular-la tots, molt concentrats. Era una cosa blanca i elàstica. Ells estiraven les mans cap enlaire per treure’n, amb dits experts, uns fils blancs semitransparents amb els quals anaven engrandint aquella massa tova. Els fils tenien el grau just d’adherència. Va arribar un moment que la gent petita feia prop de seixanta centímetres d’alçada, perquè són capaços d’adaptar la seva mida a cada necessitat.

La feina va continuar unes quantes hores, durant les quals els cinc membres de la gent petita van treballar intensament, sense dir ni una paraula. El seu treball en equip era impecable, perfectament coordinat. La Tsubasa i la mestressa van dormir profundament tota l’estona, sense moure’s gens ni mica. En algun moment totes les altres dones de la casa d’acollida s’havien anat quedant adormides a les seves habitacions. El pastor alemany va emetre un petit so des del fons de l’inconscient, com si somiés alguna cosa mentre jeia a la gespa.

Damunt seu, les dues llunes projectaven una llum estranya sobre el món, com si s’haguessin posat d’acord.

En Tengo no podia dormir. La Fukaeri dormia profundament al seu llit, amb un pijama seu. Ell havia arreglat una mica el sofà per passar-hi la nit -no el molestava especialment perquè sovint hi feia la migdiada-, però, com que quan s’hi va estirar no li va venir gens de son, es va asseure a la taula de la cuina i es va posar a escriure una narració llarga. El processador de textos era a l’habitació, i per això escrivia amb paper i bolígraf. Això tampoc no el molestava especialment: sens dubte, el processador era més pràctic a l’hora d’escriure de pressa i guardar còpies, però a ell li agradava la manera clàssica de fer-ho, fent servir les mans i escrivint sobre paper.

Era més aviat estrany, que en Tengo escrivís a la nit. Preferia treballar mentre hi havia llum a fora i la gent passava pel carrer. Quan escrivia a les hores que l’envoltaven la foscor i el silenci profund, de vegades els textos li quedaven massa densos. Molt sovint havia de refer totalment a la llum del dia el que havia escrit durant la nit, i per prendre-s’hi tantes molèsties, el millor era escriure directament de dia.

Tanmateix, escrivint amb bolígraf a mitjanit després de temps de no fer-ho, va trobar que el cap li treballava amb molta agilitat. La imaginació volava sense traves, i la història fluïa lliurement. Una idea portava amb tota naturalitat a una altra idea, i aquest flux no quedava interromput gairebé mai. La punta del bolígraf no descansava ni un moment, i produïa un soroll constant damunt del paper blanc. Quan se li cansava la mà, deixava el bolígraf i movia els dits en l’aire, com un pianista que practiqués escales imaginàries. Les agulles del rellotge indicaven que faltava poc per a dos quarts de dues. Era sorprenent fins a quin punt no se sentia cap soroll a fora, com si els núvols de cotó fluix que cobrien el cel de la ciutat absorbissin els sons excessius.

En Tengo va tornar a agafar el bolígraf i a escriure una paraula rere l’altra damunt el paper. De sobte, mentre escrivia, hi va pensar: l’endemà era el dia que venia la seva amiga. Sempre venia els divendres, cap a les onze del matí. Havia de fer que la Fukaeri se n’anés abans d’aquella hora. Per sort no feia servir perfum o colònia. Si quedés l’olor d’alguna persona al llit, la seva amiga se n’adonaria a l’instant. En Tengo sabia molt bé que era una dona que es fixava molt en tot i que era molt gelosa. No importava que ella mantingués relacions sexuals amb el seu marit de tant en tant, però si en Tengo sortís a passejar amb alguna altra dona, s’enfadaria de debò.