Haruki Murakami - 1Q84

Va trigar força a escollir-ne un, perquè no estava acostumat a llegir en veu alta i no sabia quin li podia anar bé. Després de dubtar molt, va agafar L’illa de Sakhalín, d’Anton Txèkhov, que havia acabat just la setmana abans. Com que havia enganxat papers als llocs més interessants, podia anar llegint el que li semblés més adequat.

Abans de començar a llegir en veu alta, en Tengo va explicar quatre coses sobre el llibre a la Fukaeri. Quan el 1890 Txèkhov va viatjar fins a l’illa de Sakhalín, només tenia trenta anys. Ningú no acabava d’entendre com era que un amant de les ciutats com Txèkhov, que era de la generació posterior a la de Tolstoi i Dostoievski, havia estat rebut com a digne successor seu en el camp de la novel·la i menava una vida d’ostentació a Moscou, la capital del país, decidís anar tot sol fins a l’illa de Sakhalín, que es trobava pràcticament a la fi de la terra, i s’hi volgués quedar tant de temps. L’illa de Sakhalín s’havia colonitzat més que res perquè servís de presidi, i a la majoria de la gent el seu nom li produïa una sensació grisa i sinistra. A més a més, en aquella època encara no s’havia construït el ferrocarril transsiberià, i Txèkhov, que per començar ja no tenia una salut gaire bona, va haver de recórrer quatre mil quilòmetres en cotxe de cavalls, suportant estoicament l’indescriptible dolor que li causava aquell clima de fred extrem. El resultat d’aquell viatge de vuit mesos que va fer fins a l’extrem del continent va ser aquest llibre que es titula L’illa de Sakhalín, que va desconcertar la majoria dels lectors perquè conté poquíssims elements literaris i està més a prop d’una descripció topogràfica o un informe sobre una investigació de caràcter pràctic. Tothom es preguntava com podia ser, que Txèkhov hagués dedicat el temps preciós que podria haver passat escrivint narracions per fer aquell text inútil i sense sentit. Entre els crítics hi va haver qui el va acusar d’haver-ho fet per cridar l’atenció i vendre més. També hi havia qui opinava que ja se li havien acabat els temes per escriure, i que hi havia anat a buscar material. En Tengo va ensenyar el mapa que incloïa el llibre per mostrar a la Fukaeri on es trobava l’illa de Sakhalín.

– Per què va anar a Sakhalín, Txèkhov -li va preguntar ella.

– Vols dir que per què em sembla, a mi, que hi va anar, ¿oi?

– Sí. Tu has llegit el llibre.

– Sí, que l’he llegit.

– Què en penses.

– Que potser el mateix Txèkhov no tenia gaire clar per què ho feia -va dir en Tengo-. Vull dir que potser senzillament va voler anar fins allà; que mirant la forma de l’illa de Sakhalín al mapa li van venir ganes d’anar a veure quina mena de lloc era, perquè sí. A mi m’ha passat, alguna vegada, una cosa semblant; hi ha llocs que els veus als mapes i penses: «Hi vull anar, hi hagi el que hi hagi». I moltes vegades, no sé per què, són llocs molt llunyans, i que costa arribar-hi. Et mors de ganes de conèixer-los per saber com són els paisatges, i quina mena de coses hi fa, la gent. És com si t’agafés una febrada. O sigui que no puc anar assenyalant els altres amb el dit i criticant-los perquè hagin tingut un atac de passió. És curiositat, en el sentit més pur de la paraula. Una inspiració que no pots explicar. Tot i que el viatge de Moscou a Sakhalín era d’una duresa inimaginable, a l’època de Txèkhov, o sigui que hi devia haver alguna altra raó.

– ¿Per exemple?

– A més de novel·lista Txèkhov era metge, i potser per això, com a científic, volia examinar en persona una part de l’enorme imperi rus que considerava malalta. Tot i que era un escriptor molt conegut que vivia a la capital, sentia una certa incomoditat. N’estava tip, dels ambients literaris de Moscou, perquè no s’hi sentia a gust, vivint entre les rivalitats i l’afectació dels seus companys escriptors. Els crítics malintencionats només li provocaven rebuig. Potser el viatge a l’illa de Sakhalín va ser com una mena de pelegrinatge per purificar-se d’aquest embrutiment literari. I quan hi va ser, l’illa el va superar, en molts sentits. Potser és precisament per això que no la va fer servir com a material per escriure cap obra literària. Hauria estat molt complicat, escriure una narració amb aquell material en brut. És com si aquella part malalta del país s’hagués convertit en una part d’ell mateix. Encara que també és possible que fos precisament això, el que perseguia.

– El llibre és interessant -va preguntar la Fukaeri.

– Jo l’he llegit amb molt d’interès. Està escrit amb una gran acumulació de xifres i estadístiques sobre l’illa, i, com ja t’he dit, no hi ha gaires parts interessants, literàriament. Hi predomina molt clarament la faceta de científic de Txèkhov. Però jo, en això, hi he sentit la voluntat de l’autor. I entre totes aquestes explicacions pràctiques, de tant en tant hi ha descripcions molt vives de personatges o de paisatges que apareixen. Tot i que això no vol dir que les parts que es limiten a recollir dades reals objectives siguin dolentes. Algunes són fantàstiques. Per exemple, el capítol sobre els guiliaks.

– Els guiliaks -va dir la Fukaeri.

– Els guiliaks són el poble que havien viscut a Sakhalín des de molt abans que hi arribessin els colonitzadors russos. Al començament vivien al sud de l’illa, però després els ainus van pujar des de Hokkaidô i els van fer pujar cap a la zona del centre, com si diguéssim. Tot i que els ainus també havien pujat des de Hokkaidô a causa de la pressió dels japonesos. Txèkhov va observar de prop l’estil de vida dels guiliaks per tal de deixar-ne un testimoni escrit acurat, en un moment en què la seva cultura desapareixia molt ràpidament a causa de la russificació.

En Tengo va obrir el llibre pel capítol que tractava dels guiliaks i va començar a llegir. Per tal que el que llegia fos més fàcil d’entendre, de vegades escurçava les frases o les canviava, segons el cas.

Els guiliaks tenen una constitució forta i rodona. Són de mida mitjana, o fins i tot petita. Una gran alçada els seria un destorb, a la taigà. Tenen els ossos molt grossos i es caracteritzen pel notable desenvolupament de les apòfisis, crestes i eminències on s’insereixen els músculs, la qual cosa pressuposa una musculatura molt vigorosa i desenvolupada, feta per lluitar constantment amb la natura. Tenen el cos sec, fibrós i sense acumulació de greix: no es veuen guiliaks grassos o obesos. Sembla que cremen tots els greixos per generar la gran quantitat de calor que necessita un cos a Sakhalín per contrarestar les pèrdues produïdes per les baixes temperatures i l’extrema humitat, cosa que explica per què la seva alimentació és tan rica en greix: carn de foca, salmó, esturió i balena, així com també carn ensangonada, tot això en grans quantitats, sec i, ben sovint, congelat. Aquesta alimentació fa que els punts on s’insereixen els músculs de la masticació estiguin molt desenvolupats, i la seva dentadura, en molt mal estat. La seva alimentació és exclusivament animal, i només molt de tant en tant, quan mengen a casa o participen en algun banquet, afegeixen all de Manxúria o baies a la carn i al peix. Segons les observacions de Nevelskói, els guiliaks consideren que l’agricultura constitueix un pecat molt greu: qui cultiva la terra o hi planta res no triga a morir. No obstant això, el pa, que coneixen pels russos, els agrada molt, i se’l mengen com si fos una llaminadura. Actualment no és estrany trobar-se guiliaks a Aleksàndrovsk o Ríkovskoie amb una barra de pa sota el braç.

En Tengo va deixar de llegir i va sospirar. No sabia quina impressió li feia, el text, a la Fukaeri, a partir de la seva expressió.

– ¿Què, vols que continuï llegint? ¿O vols que canviï de llibre? -li va preguntar.