Haruki Murakami - 1Q84

– ¿També te’l va llegir el Professor, El conte dels Heike?

La Fukaeri va fer que no.

– L’escoltava en cassets.

– I te’l vas aprendre així. Però devien ser unes quantes cassets, ¿oi?

La Fukaeri li va indicar amb les mans la pila que feien.

– Molts.

– ¿Quina part en vas recitar, a la roda de premsa?

– La fugida de Yoshitsune Minamoto de la capital.

– Quan Yoshitsune Minamoto, després de destruir el clan dels Taira, ha de fugir de Kyoto perseguit pel seu germà Yoritomo. Després de la victòria, comencen les disputes dins al clan Minamoto.

– Sí.

– ¿Quines altres parts pots recitar?

– Digues quina vols sentir.

En Tengo va mirar de recordar episodis d’El conte dels Heike. Era una història molt llarga i tenia una infinitat d’episodis. Li va demanar el de la batalla de Dan-no-Ura.

La Fukaeri es va concentrar durant uns vint segons, sense dir res. Després va començar a recitar.

Els soldats dels Minamoto ja havien abordat les naus dels Taira,

n’havien colpit els timoners i els mariners amb fletxes i espases,

i els vaixells desgovernats se submergien al fons de les aigües.

Tomomori, conseller del mig, pujà a una barca i anà a cercar la nau imperial.

– Prepareu-vos per a la fi. Tot allò que ofengui la vista,

»llenceu-ho al mar -digué, i amb les seves pròpies mans

s’afanyava a escombrar, a netejar, a llevar la pols.

– ¿Quin és el curs de la batalla, conseller del mig? -li preguntaren les dames.

– Veureu quins homes tan bells han vingut de l’est a visitar-vos -se’n befà ell, rient.

– ¿Com podeu fer broma, en trobar-nos en tal destret? -es queixaren elles,

plorant, mortes de por.

Nî-dono, veient la situació, demostrà estar-hi a l’altura.

Es posà dues túniques de color gris, s’arromangà l’ampla faldilla de seda,

s’assegurà sota el braç les joies de jade, se cenyí l’espasa imperial, i parlà així a l’Emperador:

– Puc ser una dona, però no cauré en mans de l’enemic.

»Vindré amb vós, i tots els qui us siguin fidels

»s’afanyaran a seguir-nos. -I s’encaminà cap a la borda.

L’Emperador tenia tan sols set anys,

però se’l veia molt més gran.

De tan bella, la seva figura semblava resplendir.

Els llargs cabells negres li queien esquena avall.

Estranyat, va demanar-li:

– ¿On és, que em porteu, àvia?

I, girant-se cap a ell, maldant per contenir les llàgrimes, ella digué:

– És clar: vós encara no ho sabeu!

»Si ara sou Emperador,

»és perquè en el passat complíreu els Deu Sants Preceptes.

»Però ara se us gira en contra la fortuna,

»i un mal karma us arrossega.

»Mireu, Majestat, cap a l’est,

»i acomiadeu-vos del santuari d’Ise;

»mireu després cap a l’oest,

»on us espera el Buda per acollir-vos.

»És aquest món una terra de sofriment:

»jo us menaré al Paradís de la Terra Pura!

I, sense poder-se contenir, arrencà a plorar.

Vestit amb una túnica verda i amb els cabells partits en dues cues,

l’Emperador uní, amb llàgrimes als ulls, les belles petites mans,

i va mirar cap a l’est

per acomiadar-se del santuari d’Ise,

i va mirar cap a l’oest per invocar el nom d’Amida.

Després l’àvia l’agafà a coll i li digué, per consolar-lo:

– Veureu com sota les aigües també hi ha una capital.

I es llançà amb ell al fons del mar.

Escoltant-la amb els ulls tancats, a en Tengo li va fer l’efecte que sentia un recitador cec que s’acompanyés amb un llaüt. Va recordar que originalment El conte dels Heike era un poema èpic oral. Normalment, la Fukaeri parlava d’una manera totalment plana, sense fer pràcticament cap distinció d’accent ni d’entonació, però així que havia començat a recitar el poema la seva veu s’havia tornat increïblement poderosa, rica i plena de matisos, com si l’hagués posseïda algun esperit: els detalls de l’heroica batalla naval que va tenir lloc l’any 1185 a l’estret de Shimonoseki tornaven a la vida amb tota vivesa. La derrota del clan Taira era definitiva, i Nî-tomo, vídua de Kiyomori, va agafar entre els braços el nen emperador Antoku i es va llançar a l’aigua; les dames de la cort van seguir-los per evitar caure en mans dels guerrers orientals. Tomomori, amagant el gran dolor que sentia, s’havia rigut de les dames per empènyer-les a cometre suïcidi, tot dient-los que si sobrevivien viurien un terrible infern, i que era millor que es traguessin la vida elles mateixes.

– ¿Continuo? -va preguntar la Fukaeri.

– No, ja n’hi ha prou -va respondre en Tengo, amb la ment absent. Entenia perfectament que els periodistes haguessin quedat bocabadats, a la roda de premsa.- Però, ¿com te’n pots recordar, d’una obra tan llarga?

– Vaig sentir les cassets moltes vegades.

– Encara que sentís les cassets moltes vegades, no se’l podria aprendre, una persona normal i corrent -va dir en Tengo.

Després se li va acudir que a la Fukaeri li costava molt llegir, i que potser per això tenia molta més memòria per recordar el que sentia que les altres persones, igual que els nens que pateixen la síndrome del savant, que són capaços de processar instantàniament i retenir una gran quantitat d’informació visual.

– Llegeix-me un llibre -va demanar la Fukaeri.

– ¿Quin llibre t’agradaria?

– Tens el llibre de què heu parlat amb el Professor -va preguntar-. Aquell on surt el Gran Germà.

– ¿1984? No, aquí no el tinc.

– De què parla.

En Tengo va mirar de recordar-ne l’argument.

– Només l’he llegit una vegada, fa molt de temps, a la biblioteca de l’escola, i no en recordo gaires detalls, però, de tota manera, es va publicar l’any 1949, i llavors l’any 1984 formava part del futur llunyà.

– És aquest any.

– Sí, ara som just al 1984; el futur sempre s’acabava fent realitat, i després es converteix en passat molt de pressa. En aquesta novel·la, George Orwell descriu una societat molt grisa controlada per un sistema totalitari. Tota la gent està estrictament vigilada per un dictador que es diu Gran Germà. La informació està molt controlada, i la història es reescriu sense parar. El protagonista treballa per al govern, em sembla que en una secció on canvien uns textos per uns altres. Quan es crea una nova versió de la història, la vella s’ha de destruir completament. Al mateix temps, les paraules es canvien, i les paraules que tenim ara canvien de significat. Com que la història es reescriu tan sovint, arriba un moment que ningú no sap què va passar, realment. Ni tan sols és possible saber qui és amic teu i qui és el teu enemic. És aquesta, la història de la novel·la.

– Reescriure la història.

– Robar la veritat històrica és com robar una part de la personalitat de la gent. És un crim.

La Fukaeri hi va pensar un moment.

– La nostra memòria està integrada pels nostres records individuals i per tots els records col·lectius -va dir en Tengo-. Aquests dos tipus de memòria estan estretament lligats. I la història està integrada pels records col·lectius. Si ens prenen aquests records, o ens els canvien per uns altres, perdem la capacitat de preservar la nostra personalitat.

– Tu també reescrius.

En Tengo va riure i va fer un glop de vi.

– Jo només he retocat la teva novel·la per sobre. És molt diferent, de reescriure la història.

– I ara no el tens, aquest llibre sobre el Gran Germà -va preguntar la noia.

– No, em sap greu. O sigui que no te’l puc llegir.

– Doncs, un altre llibre.

En Tengo va anar cap al prestatge i va mirar els lloms dels llibres. Havia llegit molts llibres, fins llavors, però en tenia molt pocs, de seus, més que res perquè no li agradava tenir gaires coses, al lloc on vivia. Per això, llevat d’algunes excepcions, quan acabava de llegir un llibre el venia als llibreters de vell. Només comprava els que podia llegir de pressa, i els importants els llegia i rellegia amb molta atenció fins que li quedaven gravats. La resta de llibres que necessitava els demanava a la biblioteca del barri.