Haruki Murakami - 1Q84

Va ser l’Aomame qui va parlar.

– Em sembla que, a la pràctica, em seria molt complicat anar tota sola fins al mig de les muntanyes de la prefectura de Yamanashi, entrar d’esquitllentes en un grup que manté una vigilància estricta, «encarregar-me» d’aquest Líder i sortir-ne sense prendre mal. Ni que fos una pel·lícula de ninges.

– No penso demanar-te que facis tot això, és clar -va dir la mestressa amb veu seriosa. Després, als llavis li va aparèixer un somriure apagat, com si hagués caigut que l’Aomame acabava de fer una broma.- Això ni m’ho plantejo.

– I hi ha una altra cosa que m’amoïna -va dir l’Aomame fitant els ulls de la mestressa-: la gent petita. ¿Què deu ser, això de la gent petita? ¿Què li van fer, a la Tsubasa? Pot ser que necessitem més informació sobre aquesta gent petita.

La mestressa va parlar amb el dit del mig encara a la cella.

– A mi també em preocupa, això. Aquesta nena gairebé no diu res, però ja n’ha parlat unes quantes vegades, de la gent petita, tal com ha fet abans. Segurament, fa referència a alguna cosa important. Però quan li preguntes què és, la gent petita, no t’ho explica. Si li treus aquest tema, no hi ha manera que digui res. Deixa’ns una mica més de temps: mirarem de trobar-ne més informació.

– ¿En té cap idea, de com podem esbrinar més coses sobre Sakigake?

La mestressa va somriure amistosament.

– No hi ha res que no es pugui comprar amb diners. I jo tinc diners estalviats per gastar-los quan calgui, sobretot per al cas que ens ocupa. Potser trigaré una mica, però t’asseguro que aconseguiré més informació.

L’Aomame va pensar que hi havia coses que per molts diners que tinguis no pots comprar: la lluna, per exemple.

Va canviar el tema de conversa.

– ¿De debò, que vol quedar-se la Tsubasa i criar-la vostè?

– És clar, que sí. Estic pensant d’adoptar-la oficialment.

– Suposo que ja ho sap, però el procediment legal per fer-ho no és gens senzill. Sobretot tenint en compte les circumstàncies.

– Això ja ho sé, naturalment -va dir la mestressa-. Faré servir tots els mitjans de què disposo. Faré tot el que sigui a les meves mans. No penso donar aquesta nena a ningú.

Hi havia un matís de dolor en el seu to de veu. La mestressa, que mai no havia exhibit els seus sentiments tan obertament davant l’Aomame, es va adonar de l’aprensió que hi havia dibuixada al seu rostre.

Va abaixar la veu, com si volgués fer una confessió.

– No ho he dit mai a ningú, això; fins ara, m’ho he guardat a dins, perquè m’és massa dolorós, dir-ho. La veritat és que quan la meva filla es va suïcidar estava embarassada. De sis mesos. Potser no volia tenir el fill d’aquell home. Per això es va treure la vida, i es va endur el fill amb ella. Si hagués arribat a néixer, ara el seu fill tindria la mateixa edat que aquesta nena. En aquell moment, jo vaig perdre dues persones que eren molt importants, per a mi; totes dues alhora.

– Em sap molt de greu -va dir l’Aomame.

– Però estigues tranquil·la: aquestes circumstàncies personals no m’entelen el discerniment. No et penso exposar a cap perill inútil. A tu també t’estimo com una filla: nosaltres dues ja som com una família.

L’Aomame va assentir sense dir res.

– El lligam que ens uneix és més fort que el de la sang -va dir la mestressa en un to tranquil.

L’Aomame va tornar a assentir.

– Sigui qui sigui, aquest home, l’hem d’eliminar -va dir la mestressa, com si fos per a si mateixa. Després va mirar l’Aomame.- Hem d’enviar-lo a l’altre món a la primera oportunitat que en tinguem, abans que torni a fer mal a algú.

L’Aomame va mirar la Tsubasa, que seia a la taula, davant seu. Les seves ninetes no enfocaven cap punt concret: no mirava res més que un punt en l’aire. Per a l’Aomame, aquella nena era tan sols com una closca buida.

– Però, al mateix temps, no ens podem precipitar -va dir la mestressa-. Hem d’anar amb molt de compte, i tenir molta paciència.

L’Aomame va deixar la mestressa i la Tsubasa a l’habitació; la mestressa li havia dit que es quedaria fins que la Tsubasa s’adormís. A la sala d’entrada de la primera planta hi havia quatre dones al voltant d’una taula rodona, amb els fronts gairebé a tocar, xiuxiuejant entre elles. Li va semblar que l’escena no era real: feia l’efecte, més aviat, que s’havien disposat com en el disseny d’un quadre, el títol del qual podria haver estat Dones compartint un secret. Ni tan sols quan l’Aomame va passar davant seu no van variar gens la composició que formaven.

En sortir del vestíbul es va posar a la gatzoneta i va acariciar el pastor alemany durant una estona. El gos, content, remenava la cua amb força. Cada vegada que el veia, l’Aomame se sorprenia que els gossos poguessin arribar a ser tan incondicionalment feliços. Ella no havia tingut mai a la vida un gos, un gat o un ocell; ni tan sols havia fet l’intent de comprar ni una planta. Després hi va pensar i va girar la vista enlaire. El cel, però, estava cobert de núvols grisos, com si l’estació plujosa s’hagués avançat, i no es veia la lluna. La nit era silenciosa, sense vent. Darrere els núvols es percebia lleument la resplendor lunar, però no es veia de quantes llunes provenia.

Mentre caminava cap a l’estació de metro, l’Aomame va reflexionar sobre com n’era, d’estrany, el món. Si, tal com havia dit la mestressa, no érem més que portadors de gens, ¿per què tants de nosaltres havíem de tenir una vida tan estrambòtica? ¿No n’hi hauria prou, per transmetre l’ADN, si tinguéssim una vida senzilla i la visquéssim de manera senzilla, sense trencar-nos el cap amb coses inútils, i ens limitéssim a sobreviure i a reproduir-nos? ¿De què els servia, als gens, que la vida de la gent fos tan enrevessada, i de vegades tan grotesca, fins i tot?

Un home que sentia plaer abusant de nenes que encara no havien tingut la primera regla, un vigilant gai musculat, fidels religiosos que rebutjaven les transfusions de sang fins a l’extrem de morir, una dona embarassada de sis mesos que se suïcidava amb pastilles per dormir, una dona que matava homes conflictius clavant-los una agulla molt fina al clatell, homes que odiaven les dones, dones que odiaven els homes: ¿de què els servia, als gens, que existissin totes aquelles persones? ¿Els servia d’estímul plaent i variat, als gens, aquell batibull de situacions, o bé els servia per aconseguir algun altre objectiu?

L’Aomame no ho sabia. L’únic que sabia era que, a hores d’ara, ja no podia escollir una altra vida; que, fos com fos, només podia continuar vivint aquella. No podia tornar-la i demanar que l’hi canviessin per una altra. Per estranya que fos, per retorçada que fos, aquella era la seva manera de fer de portadora de gens.

Tant de bo poguessin ser felices, la mestressa i la Tsubasa, va pensar l’Aomame mentre caminava. Ella estava disposada a sacrificar-se, si realment havia de servir perquè totes dues fossin felices; no tenia cap perspectiva de futur que valgués la pena mencionar. Tanmateix, la veritat era que l’Aomame no creia que poguessin gaudir d’una vida tranquil·la i plena -o, com a mínim, normal-. A totes tres els passava més o menys el mateix, va pensar: la vida els havia carregat un pes excessiu a les espatlles. Tal com havia dit la mestressa, eren una família: una gran família els membres de la qual tenien en comú les profundes ferides que havien rebut, les mancances, el fet de continuar una guerra sense fi.

Tot pensant això, l’Aomame es va adonar que tenia moltes ganes d’estar amb un home. ¿Com podia ser, que precisament llavors li’n vinguessin tantes ganes?, es va preguntar, fent que no amb el cap mentre caminava. No sabia aclarir si aquell intens desig sexual li provocava la tensió psicològica, la veu de la natura que volia fecundar els òvuls que tenia guardats a dins, o un pla retorçat dels seus gens. El que era inqüestionable era que aquell desig tenia unes arrels molt fondes. Segur que l’Ayumi, ara, hauria dit: «Tinc ganes de deixar-me anar, aquesta nit», o alguna cosa semblant. L’Aomame va pensar què podia fer. Podia anar al bar de sempre i buscar un home que li anés bé; en metro només hi havia una estació, fins a Roppongi. Però estava massa cansada. I, a més a més, no anava com per sortir a caçar homes: no estava maquillada i anava amb unes vambes i una bossa d’esports de fibra de vinil. Va decidir tornar a casa, obrir una ampolla de vi negre, masturbar-se i ficar-se al llit: seria el millor. I ja n’hi havia prou, de pensar en la història de les dues llunes.