Haruki Murakami - 1Q84

– El sexe entre persones casades és una cosa diferent -li havia explicat-. És com si hagués d’anar a una altra partida.

– ¿A una altra partida?

– Vull dir que s’ha d’incloure en un altre apartat, al llibre de comptes.

– Potser vols dir que fas servir un altre tipus de sentiments.

– Això mateix. Encara que les parts del cos que es fan servir siguin les mateixes, els sentiments són diferents. O sigui que no passa res. Com a dona adulta que sóc, jo ho sé fer, això. Però a tu no et perdonaria que te n’anessis al llit amb una altra.

– No ho faig pas, això -havia dit en Tengo.

– Encara que no te n’hagis anat al llit amb cap altra -li havia respost l’amiga-, només de pensar que existeix aquesta possibilitat em sento insultada.

– ¿Només perquè existeixi aquesta possibilitat? -s’havia sorprès en Tengo.

– Em sembla que no els entens gaire, els sentiments de les dones. I això que escrius novel·les!

– A mi, el que em sembla, és que això és força injust.

– Potser sí. Però ja ho veuràs, com t’ho compensaré -havia dit ella. I no va ser mentida.

En Tengo estava satisfet, de la relació que tenia amb aquella amiga casada més gran que ell. No es podia dir que fos bonica en el sentit habitual de la paraula. Més aviat tenia un rostre idiosincràtic; fins i tot hi hauria, potser, qui la considerés lletja. Tanmateix, a ell, la seva cara li havia agradat d’entrada. A més, des del punt de vista del sexe no en tenia cap queixa. En Tengo tampoc no demanava gran cosa: veure-la durant tres o quatre hores una vegada a la setmana i fer-ho a consciència; fer-ho dues vegades, si podia ser; i no acostar-se a altres dones. Això era, bàsicament, el que volia en Tengo. Ella donava molta importància a la seva família, i no pensava perdre-la per culpa d’ell. Senzillament, les relacions sexuals amb el seu marit no aconseguien satisfer-la del tot. En línies generals, els seus interessos coincidien.

En Tengo no se sentia especialment atret per altres dones. El que volia, sobretot, era poder gaudir de temps de calma i llibertat. Si aconseguia assegurar-se moments periòdics de sexe, no necessitava res més de les dones. Conèixer alguna dona de la seva edat, enamorar-se’n, mantenir-hi relacions sexuals i fer-se càrrec de la inevitable responsabilitat que se’n derivaria no era pas una cosa que li vingués de gust. Si podia, volia evitar carregar amb totes les molèsties que comportaven les diverses fases de l’enamorament, l’elecció entre possibilitats gens engrescadores, el xoc de punts de vista…

Les obligacions sempre havien fet por a en Tengo, que evitava hàbilment col·locar-se en situació d’haver-ne d’assumir cap. Defugia els lligams inherents a la complexitat de les relacions personals, els constrenyiments de les regles establertes i els compromisos amb la gent, que l’haurien privat de tenir la vida lliure, tranquil·la i solitària que perseguia. Mai no perdia de vista aquest objectiu, per al qual estava disposat a acceptar la majoria d’inconvenients.

Per escapar de les obligacions havia après, des de ben petit, a no cridar l’atenció. En públic s’esforçava a dissimular la seva capacitat, a no expressar les seves opinions personals, a no significar-se, a passar al màxim de desapercebut. Des que era infant les circumstàncies l’havien obligat a sortir-se’n sol, sense l’ajuda de ningú. Tanmateix, els nens no tenen, a la pràctica, aquesta capacitat. Per això, quan es produeix una ventada massa forta s’han d’amagar i aferrar-se al que sigui per evitar que el vent se’ls endugui, i sempre han de tenir molt present aquest recurs, igual que els orfes de les novel·les de Dickens.

Es podia dir que, fins a aquell moment, a en Tengo tot li havia anat més o menys bé. Havia pogut escapolir-se de totes les obligacions. No s’havia quedat a la universitat, no havia fet una carrera professional sòlida, ni s’havia casat, sinó que havia trobat una feina que li donava una llibertat relativament gran, una amiga que el satisfeia al llit -i que no li exigia gran cosa- i força temps lliure que podia invertir a escriure narracions. Havia tingut la sort que en Komatsu es convertís en el seu padrí literari i que, gràcies a això, rebés de tant en tant alguna feina relacionada amb l’escriptura. Les seves històries encara no havien vist la llum, però, de moment, no es podia queixar de la vida que feia. No tenia amics íntims ni una parella amb qui tingués un compromís sòlid. Fins llavors havia sortit amb deu dones, hi havia mantingut relacions sexuals i se n’havia separat al cap de poc temps. Però, com a mínim, era lliure.

No obstant això, des que havia reescrit la novel·la de la Fukaeri s’havien produït algunes fissures en la vida tranquil·la que menava. En primer lloc, l’havien embolicat gairebé a la força en l’arriscat projecte d’en Komatsu. Aquella noia tan bonica, la Fukaeri, li provocava una agitació íntima d’una naturalesa molt estranya. També el fet de reescriure Crisàlide d’aire li havia provocat un canvi intern: li havia fet néixer un intens desig d’escriure les seves pròpies històries. Evidentment, aquest canvi era positiu, però, al mateix temps, era innegable que aquell estil de vida tan satisfactori, pràcticament perfecte, que havia aconseguit tenir corria el perill de sofrir uns canvis imprevisibles.

Fos com fos, l’endemà era divendres i vindria la seva amiga. Havia de fer que la Fukaeri se n’anés abans que arribés ella.

Passava de les dues de la matinada quan la Fukaeri es va llevar. Va obrir la porta vestida amb el pijama i va entrar a la cuina. Després de beure un gran got d’aigua de l’aixeta, es va asseure a la taula, davant d’en Tengo, fregant-se els ulls.

– Et molesto -va preguntar, com sempre, sense fer servir el signe d’interrogació.

– No, és clar que no. No em fa res.

– Què escrius.

En Tengo va tancar el quadern i va deixar el bolígraf.

– No gran cosa -va dir-. A més a més, ja estava a punt de deixar-ho córrer.

– Em puc quedar una estona -va demanar ella.

– És clar. Jo estic bevent una mica de vi. ¿Que vols beure alguna cosa, tu?

Ella va fer que no amb el cap, per dir que no volia res.

– Em vull quedar aquí una estona.

– Molt bé. Jo encara no tinc son, tampoc.

Com que el pijama d’en Tengo li anava gran, la Fukaeri n’havia doblegat diverses vegades les mànigues i els baixos dels pantalons. Quan s’inclinava cap endavant se li marcaven els pits a prop de l’escot. A en Tengo li costava una mica respirar, veient la Fukaeri amb el seu pijama posat. Va obrir la nevera i es va servir el vi que quedava al fons d’una ampolla.

– ¿Tens gana? -va preguntar en Tengo. En tornar a l’apartament havien entrat en un petit restaurant que hi havia a prop de l’estació de Koenji i s’havien menjat uns espaguetis, però els plats no eren gaire grossos i ja havia passat una bona estona.- Et puc fer un entrepà, o alguna cosa senzilla.

– No tinc gana. M’estimo més que em llegeixis el que has escrit.

– ¿El que jo he escrit?

– Sí.

En Tengo va agafar el bolígraf i el va fer girar entre els dits: semblava diminut, en aquella mà tan grossa.

– Fins que no ho he acabat del tot i ho he revisat no ho ensenyo a ningú, el que escric, per no espatllar-ho.

– Per no espatllar-ho.

– És una mena de regla personal que tinc.

La Fukaeri va mirar un moment en Tengo i després es va posar bé el coll del pijama.

– Doncs, llegeix-me algun llibre.

– ¿Pots dormir, si et llegeixen un llibre?

– Sí.

– És per això que el professor Ebisuno sempre et llegeix llibres, ¿oi?

– És que ell sempre està despert fins que es fa de dia.