Haruki Murakami - 1Q84

– Vull saber més coses sobre els guiliaks.

– Doncs, continuaré llegint.

– Em puc posar al llit -va preguntar la Fukaeri.

– D’acord -va dir en Tengo.

Van passar tots dos a l’habitació. La Fukaeri es va ficar el llit i en Tengo hi va posar una cadira al costat i s’hi va asseure. Després va continuar llegint.

Com que els guiliaks no es renten mai, fins i tot per als etnògrafs resulta difícil determinar quin és el seu veritable color de pell. Tampoc no es renten la roba interior, i les seves peces de vestir i botes de pell semblen acabades d’arrencar d’un gos mort. Els guiliaks emanen una fortor intensa i penetrant, i hom sap que es troba a prop d’un dels seus habitatges per la pudor repugnant, de vegades gairebé insuportable, de peix curat i deixalles podrides. Normalment, al costat de totes les cases hi ha un assecador ple a vessar de peixos oberts i estesos que, vistos de lluny, especialment quan hi toca el sol, semblen fils de corall. Al costat d’aquests assecadors, Kruzenshtern va veure una quantitat enorme de cucs que formaven una capa d’uns tres centímetres de gruix.

– Kruzenshtern.

– Em sembla que va ser un dels primers exploradors. Txèkhov, com a estudiós que era, havia llegit tots els llibres que s’havien escrit sobre Sakhalín fins al moment.

– Continua llegint.

A l’hivern, els habitatges són plens d’una fumera acre causada per la llar de foc, però també pel tabac que fumen els guiliaks, les seves dones i fins i tot els seus fills. A pesar que no sabem res de la seva morbiditat i mortalitat, cal suposar que aquestes condicions higièniques tan poc favorables no poden sinó tenir una influència negativa en la seva salut. Potser és això el que en provoca la baixa estatura, la inflor de la cara i certa indolència i lentitud que caracteritza els seus moviments; potser també cal atribuir-hi, en part, la seva poca resistència a les epidèmies.

– Pobres guiliaks -va dir la Fukaeri.

Sobre el caràcter dels guiliaks, els autors sostenen opinions diverses, però tots coincideixen a dir que no són un poble bel·licós, que rebutgen les disputes i les baralles i que viuen en pau amb els seus veïns. Reben els nouvinguts amb recel, perquè temen pel seu futur, però sempre es mostren amables i mai no es rebel·len; com a màxim, els menteixen, tot descrivint-los Sakhalín en termes exageradament negatius, amb l’esperança d’allunyar els estrangers de l’illa. Van rebre els companys de Kruzenshtern amb els braços oberts, i quan L.I. Shrenk va caure malalt la notícia va córrer molt ràpidament i va causar una pena sincera. Només menteixen quan comercien o parlen amb una persona que consideren sospitosa o perillosa, però abans de dir la mentida es miren entre ells, tal com fan les criatures. Els repugna qualsevol mena de falsedat o presumpció en la vida diària, fora de l’àmbit dels negocis.

– Són fantàstics, els guiliaks -va dir la Fukaeri.

Quan un guiliak accepta un encàrrec, el du a terme amb la màxima diligència: encara no s’ha donat el cas que un guiliak abandoni el correu al mig del camí o malmeti un objecte d’altri. Pliákov, que va haver de tractar amb els seus barquers, va escriure que són molt primmirats a l’hora de complir les seves obligacions, sobretot quan transporten mercaderies de l’Estat. Són coratjosos, desperts, alegres i desenfadats, i no se senten gens intimidats en presència d’homes importants i rics. No reconeixen cap mena d’autoritat i, segons sembla, no saben què significa «superior» i «inferior». Tal com s’ha dit i s’ha escrit, la noció de l’autoritat familiar els és aliena. El pare no pensa que és superior al fill, i el fill no sent respecte pel pare i viu com vol. Una mare d’edat avançada no té més poder, a casa, que la seva filla adolescent. Boshniak escriu que va veure diverses vegades un fill que pegava a la seva mare i la treia de casa sense que ningú gosés dir-li res. Tots els membres masculins d’una família tenen la mateixa autoritat. Si se’ls convida a beure vodka, cal oferir-ne fins i tot als més menuts.

Cap dona de la casa, tant si és l’àvia, com la mare o una nena que encara pren el pit, no té cap dret. Se’ls tracta com animals domèstics, com un objecte que l’home pot llençar o vendre, o com un gos que es pot fer fora a puntades de peu. No obstant això, els gossos reben carícies de tant en tant; les dones, mai. Donen menys importància a un casament que a una borratxera, i no l’acompanyen amb cap ritus religiós o pagà. Els guiliaks canvien una llança, una barca o un gos per una noia, se l’enduen a casa seva, jeuen amb ella damunt la pell d’un ós, i llestos. La poligàmia està acceptada però no gaire estesa, per bé que sembla que hi ha més dones que homes. El menyspreu envers la dona, que és considerada una criatura inferior o un objecte, arriba a tal extrem entre els guiliaks que ni tan sols consideren censurable reduir-les a l’esclavatge, en el sentit més exacte i literal de la paraula. Sens dubte, per al guiliak la dona no és res més que una mercaderia, igual que el tabac o el teixit. Strindberg, escriptor suec famós per la seva misogínia que voldria que la dona estigués totalment sotmesa als desitjos de l’home, comparteix els principis dels guiliaks. Si algun dia visités la part meridional de Sakhalín, els abraçaria càlidament.

Aquí, en Tengo va fer una pausa, però la Fukaeri es va limitar a callar, sense fer cap comentari. En Tengo va continuar.

És evident que l’acostament dels nadius al penal no és un mitjà de russificació, sinó de depravació. Encara són lluny de comprendre les nostres exigències, i dubto que estiguem en condicions de fer-los entendre que els presos se’ls captura, se’ls priva de llibertat, se’ls fereix i de vegades se’ls mata, no pas per caprici, sinó en interès de la justícia.

La Fukaeri tenia els ulls tancats i respirava molt silenciosament. En Tengo se la va quedar mirant, però no estava segur de si dormia o no. Per tant, va decidir obrir el llibre per una altra pàgina i continuar llegint en veu alta. En part volia estar segur que realment s’havia adormit, i en part tenia ganes de continuar llegint les frases de Txèkhov en veu alta.

Al costat de la desembocadura s’alçava en altres temps el lloc de Nibuchi, fundat el 1866. Mitsul hi trobà divuit construccions, habitables o no, una capella i una botiga de queviures. Un periodista que va visitar Nibuchi el 1871 escriu que hi havia vint soldats a les ordres d’un cadet. En una de les isbes va trobar l’esposa d’un soldat, una dona alta i formosa, que li oferí ous frescos i pa negre. La dona lloava la vida local i només es queixava que el sucre era molt car. Actualment no queda cap rastre d’aquestes isbes, i, en mirar al voltant i veure l’espai desert, sembla que aquella dona alta i formosa hagi de ser un mite. S’està construint una casa nova que serà la residència d’un inspector o una estació, i això és tot. El mar és fred i tèrbol, i les altes onades grisoses trenquen a la sorra i semblen exclamar: «Senyor, ¿per què ens vau crear?». Ja és el Gran Oceà, o oceà Pacífic. A la vora del Naibu se senten els cops de destral dels presos, que treballen en alguna construcció; al lluny, a l’altra banda del mar, hi imaginem Amèrica. A l’esquerra, a través de la boirina, es veuen els caps de Sakhalín; a la dreta, més caps… I, tot al voltant, ni una ànima, ni una au, ni una mosca. En contemplar aquest espectacle, no entenc per què rugeixen les onades, qui les escolta a les nits, què volen, per què continuaran rugint quan jo me n’hagi anat. Aquesta riba no m’inspira pensaments sinó una llarga meditació, i m’estremeixo d’angoixa, encara que al mateix temps m’agradaria quedar-me aquí per sempre, contemplant el moviment monòton de les onades i escoltant-ne el brogit amenaçador.