Haruki Murakami - 1Q84

Van explicar que el grup no tenia cap doctrina clarament definida, ni necessitava cap manual concret, o res per l’estil. El que feien era una investigació científica sobre el budisme primitiu, la qual servia de base per a la pràctica religiosa. Amb la seva pràctica religiosa aspiraven a tenir un coneixement viscut de la religió, i no tan sols intel·lectual. Podia dir-se que la seva religió estava integrada per la suma de tots els coneixements que cadascun dels creients assolia gràcies a l’esforç individual. La vivència religiosa no s’aconseguia gràcies a la doctrina, sinó que, del conjunt d’experiències religioses de tots els membres, n’anaven sorgint els preceptes de la seva religió, que n’era el resultat. Aquesta era la seva directriu bàsica. En aquest sentit, eren molt diferents de les religions establertes.

Quant al finançament, de moment, tal com passava amb la majoria de fundacions religioses, una part provenia de les donacions dels fidels. Tanmateix, l’objectiu a què aspiraven en darrer terme era no haver de confiar en aquestes donacions i aconseguir viure d’una manera senzilla a partir del conreu de la terra. Aquest estil de vida modest, basat en la capacitat de distingir entre el que és necessari i el que no ho és, tenia com a fi purificar el cos i entrenar la ment per assolir un estat de calma espiritual. Contínuament rebien persones desencantades amb el materialisme de la societat actual, tan competitiva. Aquestes persones volien viure d’acord amb uns principis més profunds. No eren pas pocs els qui havien rebut una bona formació, havien tingut una feina especialitzada i gaudien d’una bona posició social. A ells, ningú no els havia de confondre amb el que generalment es coneixia com a «noves religions»: ells no eren cap mena d’equivalent religiós dels establiments de menjar ràpid que ajudés la gent a desfer-se d’un plegat de les preocupacions de la vida moderna, ni tampoc hi aspiraven. Evidentment, era important ajudar els febles, però potser seria més exacte pensar en ells com en una mena de centre religiós «de postgrau» que proporcionava el lloc i l’ajuda adequats per a persones que tenien un alt nivell de consciència i volien ajudar-se a si mateixes.

A partir d’un moment determinat, entre Akebono i Sakigake hi va haver grans diferències d’opinió sobre quines directrius havien de regir la seva activitat, i durant un temps fins i tot es va produir un enfrontament directe entre tots dos grups. Tanmateix, el resultat final de les converses va ser l’acord pacífic de separar-se i que cadascun seguís el seu propi camí. Akebono, d’acord amb els seus principis, havia continuat perseguint el seu ideal d’una manera pura i estoica, per bé que el resultat final havia estat aquell desgraciat incident que no podia ser qualificat sinó de tragèdia. La causa principal d’aquest desenllaç havia estat, segurament, el seu excés de dogmatisme, que li havia fet perdre el contacte amb la societat actual. Sakigake, en canvi, tenia molt clar, i especialment després de l’incident, que havia de continuar complint escrupolosament la llei i mantenint un contacte constant amb el món exterior. La violència no solucionava cap problema, ni un. El punt que volien deixar totalment clar era que ells no imposaven la seva religió a ningú. No intentaven captar fidels ni atacaven les altres religions: l’únic que feien era oferir un entorn humà adequat i propici a persones que es proposaven aconseguir la il·luminació religiosa i espiritual.

La major part dels periodistes se n’havien tornat a casa amb una impressió favorable sobre el grup. Tots els fidels, tant homes com dones, estaven prims, eren relativament joves -tot i que de tant en tant també es veia alguna persona gran- i tenien uns ulls bells i serens. Parlaven amb educació i eren amables. La majoria no semblava tenir gaires ganes de parlar del passat, però era indubtable que molts havien rebut una bona educació. El dinar que els havien servit -un àpat, segons els van dir, molt semblant als que menjaven cada dia els fidels- era senzill, però l’havien cuinat amb productes acabats de collir dels camps de l’organització i, per tant, era força saborós.

En conseqüència, la majoria dels mitjans de comunicació va acabar considerant que els membres del grup revolucionari que havien passat a formar part d’Akebono eren els inevitables fills descarrilats de Sakigake, el qual, en canvi, perseguia un objectiu lloable des del punt de vista espiritual. Al Japó de la dècada dels vuitanta, els ideals revolucionaris d’inspiració marxista s’havien convertit en una curiositat d’antiquari. Ara, els joves que a principi de la dècada dels setanta s’havien sentit atrets per les posicions polítiques radicals treballaven en tot tipus d’empreses i lluitaven entre si en la violenta arena de l’economia, o bé s’apartaven de les lluites i baralles de la societat actual i s’esforçaven, cadascú al lloc on es trobés, a donar un sentit a la seva pròpia existència. Fos com fos, el signe del temps havia canviat completament, i l’època de la política ja formava part del passat llunyà. L’incident del grup Akebono havia estat extremament sagnant i lamentable, però, mirat fredament, no havia suposat res més que l’aparició casual d’un fantasma del passat, d’un episodi sobtat i extemporani. Només es podia interpretar com el punt i final que tancava tota una època. Aquest era el contingut general dels articles del diari. Sakigake havia pres una opció plena d’esperança per avançar cap a un món nou; Akebono, en canvi, no tenia futur.

L’Aomame va deixar el bolígraf damunt la taula i va respirar profundament. Va pensar en les ninetes de la Tsubasa, tan inexpressives i mancades de profunditat. Aquelles ninetes l’havien observada a ella. Però, al mateix temps, no l’havien vista en absolut. En tot allò hi faltava alguna peça important.

No podia ser tan senzill, va pensar l’Aomame; el grup Sakigake no podia estar tan net com suggerien els articles del diari. Hi havia alguna cosa amagada a la foscor. Segons la mestressa, la persona que anomenaven «Líder» violava nenes que tenien més o menys deu anys i ho justificava adduint motius religiosos. La gent dels mitjans no ho sabia, això. Només hi havien passat mig dia, a la seva seu. Els havien ensenyat les impol·lutes instal·lacions religioses, els havien servit un dinar preparat amb productes frescos i els havien fet unes explicacions molt boniques sobre la il·luminació espiritual, i després tots se n’havien tornat a casa satisfets. En cap moment havien tingut l’oportunitat de veure què hi feia, el grup, amagat a les fosques.

En sortir de la biblioteca, l’Aomame va entrar en una cafeteria i va demanar un cafè. Va trucar a l’Ayumi des del telèfon de l’establiment, a un número al qual, segons li havia dit, li podia trucar quan volgués. S’hi va posar un company de feina que li va dir que l’Ayumi estava patrullant, i que havia de tornar al cap de dues hores. L’Aomame es va limitar a dir que ja tornaria a trucar, i no va deixar el seu nom.

Va anar al seu apartament i al cap de dues hores va trucar al mateix número. S’hi va posar l’Ayumi.

– Hola, Aomame! ¿Com va?

– Bé. ¿I tu, com va tot?

– Bé, també. Però no trobo cap home que em faci el pes. ¿I tu?

– Jo estic igual -va dir l’Aomame.

– Doncs, això no pot ser, ¿no? -va dir l’Ayumi-. Si unes noies tan joves i esplèndides com nosaltres, amb un desig sexual tan fort i saludable, ens queixem, és que alguna cosa no va bé, al món. Hi hem de fer alguna cosa.

– Sí, és clar… Però, escolta: ¿vols dir que pots parlar tan alt? ¿Ets a la feina, no? ¿Que no tens ningú, al voltant?

– No et preocupis. Podem parlar del que vulguis -va dir l’Ayumi.

– Et volia demanar un favor, però si no pots, no passa res. No se m’acut ningú més, a qui demanar-ho.