Haruki Murakami - 1Q84

Semblava que la Fukaeri s’havia adormit del tot. Parant bé l’orella, en podia sentir la respiració. En Tengo va tancar el llibre i el va deixar damunt la tauleta que hi havia al costat del llit. Després es va aixecar i va tancar el llum de l’habitació. Finalment, va tornar a mirar la Fukaeri: estava estirada enlaire, amb la boca tancada, dormint pacíficament. En Tengo va tancar la porta i va tornar a la cuina.

Tanmateix, ja no va poder tornar-se a posar a escriure. L’aspre litoral de l’illa de Sakhalín de la descripció de Txèkhov li havia quedat gravat al cervell. Fins i tot en sentia les onades, i si tancava els ulls, es veia dret, tot sol, immers en els seus pensaments, mirant com les ones trencaven a la costa desolada del mar d’Okhotsk. Era capaç de compartir amb Txèkhov aquell sentiment irremissible de depressió. El que devia experimentar, allà on s’acabava la terra, devia ser un sentiment d’impotència aclaparador. Ser un novel·lista rus al final del segle xix devia significar haver de carregar amb un amarg destí sense escapatòria: com més intentava fugir de Rússia, més l’engolia aquesta nació.

Després d’esbandir el got de vi i raspallar-se les dents a la pica, en Tengo va apagar el llum de la cuina, es va estirar al sofà amb una manta a sobre i va intentar dormir. Al fons de les orelles encara li ressonaven intensament les onades. Igualment, però, va anar perdent la consciència i va ser arrossegat cap a un son profund.

Quan es va despertar eren dos quarts de nou del matí. No va trobar la Fukaeri al llit. El pijama que li havia deixat era al safareig, fet una pilota dins la rentadora, amb els punys i els baixos dels pantalons encara arromangats. Damunt la taula de la cuina hi havia una nota escrita amb bolígraf en un full de paper: «¿Què deuen fer, avui dia, els guiliaks? Me’n vaig a casa». Els caràcters eren petits i molt angulosos, i produïen un efecte molt poc natural, com si miressis des de l’aire uns caràcters escrits a la sorra amb petxines acabades de recollir a la platja. En Tengo va plegar el full de paper i el va tancar en un calaix de l’escriptori: segur que hi hauria un bon rebombori, si la seva amiga trobava allò quan vingués a les onze.

Va fer el llit amb molta cura i va tornar el llibre que havia costat tants esforços a Txèkhov al prestatge. Després va fer cafè i torrades. Mentre esmorzava, es va adonar que tenia un gran pes al cor. Va trigar força estona a descobrir d’on venia: de la serenor del rostre de la Fukaeri adormida.

¿Que potser n’estava enamorat, d’aquella noia? No, es va dir a si mateix, no era això. Era només que hi havia alguna cosa, en ella, que, per alguna raó, li agitava literalment el cor. Però, així, ¿per què l’atreia tant, el pijama que havia portat? ¿Per què -sense ser-ne gaire conscient- l’havia agafat i l’havia olorat?

Massa preguntes. ¿No va ser Txèkhov qui va dir que «un narrador no és una persona que solucioni problemes: és una persona que els planteja»? Una frase esplèndida. Tanmateix, Txèkhov no tan sols tenia aquesta actitud amb les obres d’art, sinó també amb la seva pròpia vida. Plantejava problemes però no hi aportava solucions. Tot i saber que patia una malaltia pulmonar incurable -era impossible que no ho sabés, perquè era metge-, va esforçar-se per ignorar-ho i no s’ho va creure fins a trobar-se agonitzant al seu llit de mort. Va morir encara jove, entre violentes expectoracions de sang.

En Tengo va fer que no amb el cap i es va aixecar de la taula. Aquell era el dia que venia la seva amiga. Havia de fer la bugada i netejar. Ja pensaria després.

L’Aomame va anar a la biblioteca del districte i, després de seguir els mateixos passos que l’altra vegada, va obrir les microformes del diari damunt la taula. Hi havia anat per tornar a buscar informació sobre l’enfrontament armat que s’havia produït a la tardor de feia tres anys, a la prefectura de Yamanashi, entre la policia i un grup extremista. Sakigake, el grup religiós del qual li havia parlat la mestressa, tenia la seu central a les muntanyes de la prefectura de Yamanashi. I l’enfrontament armat també havia tingut lloc, precisament, en aquella prefectura. Potser tan sols es tractava d’una coincidència, però les coincidències eren una altra de les coses que no suportava l’Aomame. Podia ser que hi hagués alguna relació, entre aquelles dues coses. L’expressió «aquell incident tan greu» que havia fet servir la mestressa també semblava indicar que hi havia alguna mena de relació.

L’enfrontament armat s’havia produït tres anys abans, el 1981 -l’any «1Q81», d’acord amb la hipòtesi de l’Aomame-, el dia 19 d’octubre. L’altra vegada que havia vingut a la biblioteca havia llegit els detalls d’aquell enfrontament als articles d’actualitat, i sabia, a grans trets, com havia anat. Per tant, es va saltar totalment aquella part i es va concentrar en els articles dels dies posteriors, que feien un seguiment de la notícia o analitzaven l’incident des de diversos angles.

Al primer enfrontament havien mort tres policies i dos havien rebut ferides greus per trets de kalàixnikovs automàtics de fabricació xinesa. Després, el grup d’extremistes havia fugit a les muntanyes i la brigada armada de la policia havia dut a terme una operació de captura a gran escala. Al mateix temps, l’aviació de les Forces d’Autodefensa hi havia enviat una unitat d’helicòpters amb soldats armats de cap a peus. El resultat havia estat que van ser abatuts tres membres del grup extremista que s’havien negat a rendir-se, dos van resultar greument ferits -un va morir tres dies després a l’hospital; no quedava clar, als articles del diari, què havia passat amb l’altre-, i quatre més van ser capturats amb ferides lleus o sense partir cap ferida. Gràcies a les armilles antibales d’última generació, no es va produir cap ferit entre els membres de la policia i de les Forces d’Autodefensa; tan sols un policia, que es va trencar la cama en caure per un penya-segat durant la persecució. Un sol dels membres del grup extremista estava en parador desconegut. A pesar que es va dur a terme una àmplia investigació per tal de trobar-lo, era com si la terra se l’hagués empassat.

Un cop passat l’impacte inicial de la notícia, els diaris van començar a informar sobre com s’havia constituït el grup extremista. Estava integrat per fills de les lluites universitàries de la primera meitat dels setanta. Més de la meitat dels seus membres havien pres part en l’ocupació de l’Auditori Yasuda, a la Universitat de Tòquio, o de la Universitat del Japó. Després que les unitats mòbils de l’estat fessin caure les seves «fortaleses» mitjançant l’ús de la força, una colla d’estudiants que havien estat expulsats de la universitat, o que havien estat integrats en moviments polítics urbans centrats en els campus universitaris, i havien vist com els seus objectius arribaven a un punt mort, així com una part del professorat, van deixar de banda les seves diferències polítiques per unir-se i començar una nova vida en una comuna agrícola a les muntanyes de Yamanashi. De primer, s’havien integrat en el col·lectiu anomenat Escola Takashima, una comuna centrada en l’explotació agrícola, però es van sentir insatisfets amb la vida que s’hi feia i el grup es va tornar a organitzar per independitzar-se. Després de comprar a un preu extraordinàriament baix un poble abandonat al mig de les muntanyes de Yamanashi, hi van establir el seu propi negoci. Al començament van haver de treballar molt dur, però finalment els aliments d’agricultura ecològica que produïen van tenir un petit boom a la ciutat i van crear el seu propi negoci de venda de verdura per correu. Aquella bona sort els va permetre anar millorant les seves plantacions i engrandint l’explotació. Fos d’on fos que haguessin sortit, eren persones serioses i treballadores, i estaven molt ben organitzats al voltant del seu cap. El nom d’aquella comuna era Sakigake.