Haruki Murakami - 1Q84

L’Aomame va fer una gran ganyota i va empassar saliva. Del fons de la seva gola va sorgir un soroll molt fort. Després va picar la taula amb el bolígraf que tenia a la mà.

Va continuar llegint els articles.

Per bé que el negoci rutllava perfectament, a Sakigake es va anar produint una divisió interna molt clara. Es van formar dos grans grups clarament diferenciats: una «facció armada» extremista, que continuava mantenint com a objectiu una revolució armada d’inspiració marxista mitjançant la lluita de guerrilles, i una «facció comunal» relativament pacífica que acceptava el fet que dur a terme una revolució per la força no era una opció realista al Japó actual i que, rebutjant l’esperit del capitalisme, aspirava a viure a prop de la naturalesa, en contacte amb la terra. Finalment, l’any 1976, els partidaris de la vida comunal van imposar la seva majoria dins de Sakigake i en van expulsar els membres de la facció violenta.

Això no obstant, l’expulsió de la facció violenta no es va dur a terme per la força. Segons el diari, Sakigake va oferir als seus membres terrenys per establir-se i una certa quantitat de capital, i els va «demanar que ho acceptessin» amistosament. La facció violenta va accedir a aquesta proposta i va establir la seva pròpia comuna, Akebono, als nous terrenys. Després, en algun moment, van començar a adquirir armes de gran eficàcia. S’estava duent a terme una investigació per establir per quines vies i amb quins diners havien aconseguit aquestes armes.

D’altra banda, ni la policia ni els periodistes no havien aconseguit esbrinar exactament en quin moment, de quina manera i per quina raó la comuna agrícola Sakigake havia canviat el seu objectiu i havia passat a convertir-se en un grup religiós. El cas era, però, que més o menys a partir del moment que es van separar sense conflictes de la facció violenta, la comuna havia adoptat ràpidament una orientació religiosa cada cop més marcada, i que l’any 1979 havia obtingut el reconeixement oficial com a fundació religiosa. A partir de llavors havia anat comprant les finques adjacents i havia augmentat els terrenys i les instal·lacions. També havia construït una tanca molt alta al voltant dels edificis i havia deixat de permetre que les persones alienes al grup hi entressin lliurement, perquè això, segons deien, «hauria destorbat la pràctica religiosa». Tampoc no quedava clar d’on havien obtingut un capital tan gran, ni com havien pogut aconseguir en un període de temps tan breu el reconeixement com a fundació religiosa.

Alhora que duia a terme les feines agrícoles, el grup radical que s’havia instal·lat als nous terrenys es va concentrar a entrenar-se en l’ús de les armes dins de les instal·lacions i va provocar diversos conflictes amb els agricultors de la zona. Un d’aquests conflictes va sorgir arran dels drets d’utilització per al rec d’un rierol que corria per la finca d’Akebono. Els pagesos de la zona sempre n’havien compartit l’aigua, però Akebono no els permetia entrar a la seva propietat. La disputa es va prolongar durant uns anys, fins que uns quants membres d’Akebono van apallissar violentament un resident de la zona que protestava perquè havien envoltat la finca amb una tanca de xarxa metàl·lica. La policia de Yamanashi s’hi va presentar amb una ordre de registre per investigar l’agressió, i llavors, impensadament, es va produir l’enfrontament armat.

Immediatament després del violent enfrontament que es va produir a les muntanyes, i un cop Akebono havia quedat completament dissolt, el grup religiós Sakigake va fer un comunicat oficial. El va llegir un portaveu del grup, jove i ben plantat, vestit amb americana i corbata, en una roda de premsa. L’essència de la declaració era molt clara: a pesar del seu passat comú, en el present no hi havia cap mena de relació entre Akebono i Sakigake. Després de l’escissió, pràcticament no havien tingut cap contacte que no tingués a veure amb la feina. Sakigake era un col·lectiu que treballava la terra, respectava les lleis i aspirava a construir un món més pacífic i espiritual, i s’havia separat amistosament dels integrants de la facció Akebono, que tenia com a objectiu dur a terme una revolució armada, en arribar a la conclusió que no podien continuar treballant junts. Després d’això, Sakigake es va orientar cap a la religió i va rebre el reconeixement com a fundació religiosa. Lamentaven profundament el vessament de sang que s’havia produït, i expressaven el seu condol més sincer a les famílies dels policies que havien mort en acte de servei. El grup religiós Sakigake no tenia cap mena de relació amb l’incident que s’havia produït. Tanmateix, no podia negar que Akebono havia sorgit del seu interior, i, per tal d’evitar cap malentès desafortunat, estava disposat a sotmetre’s a qualsevol tipus d’investigació que fos necessària en relació amb l’incident. Sakigake era una organització que respectava les lleis i estava oberta a la societat i, per tant, no tenia res a amagar. Estava disposada a proporcionar, en la mesura del possible, tota la informació que se li demanés.

Al cap d’uns dies, com si volgués respondre al comunicat, la policia de Yamanashi es va presentar a la seu de Sakigake amb una ordre de registre i es va passar tot un dia voltant per l’extensa finca i revisant atentament totes les instal·lacions i els documents que hi van trobar. També en van interrogar uns quants dirigents. Tot i que de cara enfora les relacions entre Sakigake i Akebono s’havien interromput, els tractes entre els dos grups havien continuat fins i tot després de la ruptura, i la investigació va fer sospitar a la policia que podien haver dut a terme alguna activitat secreta. Tanmateix, no es va trobar ni una sola pista que ho demostrés: tan sols un bosc preciós amb diversos tipus d’arbres i uns quants edificis religiosos de fusta units per un caminoi, dins dels quals un gran nombre de persones vestides amb hàbits senzills meditaven i feien pràctiques espirituals. Al mateix temps, altres membres del grup religiós treballaven en les tasques del camp. Tan sols hi havia maquinària i eines agrícoles molt ben cuidades, i no es va trobar res que s’assemblés a una arma, ni cap indici de tendències violentes. Tot era net i estava endreçat. També hi havia un menjador molt acollidor, un dormitori i una infermeria senzilla però pràctica. A l’edifici de dues plantes que servia de biblioteca hi havia moltes escriptures i textos budistes, i una bona col·lecció d’obres d’especialistes i traduccions. Més que unes instal·lacions religioses, semblaven el petit campus d’una universitat privada. La policia en va marxar decebuda, pràcticament amb les mans buides.

Al cap d’uns dies més, els periodistes dels diaris i les televisions van ser convidats a visitar les instal·lacions, però el que hi van veure va ser més o menys el mateix que hi havia trobat la policia. No els van fer la típica visita organitzada, sinó que van poder voltar tot sols per les instal·lacions, i anar on volguessin i parlar amb qui volguessin per fer els articles. Tanmateix, els mitjans havien de respectar la condició que només podien filmar o fer fotografies si el grup els en donava permís, per tal de preservar la intimitat dels fidels. Un grup de dirigents vestits amb l’hàbit del grup es van aplegar en una àmplia sala de reunions per respondre a les preguntes dels periodistes i explicar-los la naturalesa de la seva religió, la doctrina i les directrius que regien la seva vida. Van parlar de manera educada i franca. Van evitar en tot moment fer el discurs propagandístic tan habitual de les sectes religioses. Més que no pas els directors d’un grup espiritual, semblaven directius d’una agència de publicitat molt familiaritzats amb la feina de fer presentacions; l’únic que els en diferenciava era la roba.