Haruki Murakami - 1Q84

– I no és només això -va continuar la mestressa en veu baixa-. Encara que resultés que, d’alguna manera, li poguéssim tornar la possibilitat de concebre, segurament aquesta nena mai no voldrà mantenir relacions sexuals amb ningú. Veient les ferides que li va provocar, la penetració devia ser molt dolorosa, i a més a més es va repetir diverses vegades. No és tan fàcil, oblidar un patiment com aquest. ¿Saps què vull dir, oi?

L’Aomame va fer que sí amb el cap. Tenia els dits de les mans estretament entrellaçats damunt dels genolls.

– És a dir: que els òvuls que aquesta nena tenia preparats a dintre seu ja no tenen on anar. Ara… -la mestressa va fer un cop d’ull a la Tsubasa, abans de continuar-, ja s’ha quedat estèril.

L’Aomame no sabia fins a quin punt la Tsubasa entenia el que deien. Igualment, però, semblava que les emocions que pogués sentir fossin en alguna altra banda. Com a mínim, no eren allí. El seu cor estava tancat amb pany i clau en una habitació petita i fosca que es trobava en un altre lloc.

La mestressa va continuar.

– No estic dient pas que l’única raó de viure, per a una dona, hagi de ser quedar-se embarassada i tenir fills. Cadascú és lliure d’escollir la vida que vol fer. Igualment, però, una dona, com a dona que és, té per naturalesa el dret de tenir fills, i és molt difícil de perdonar una persona que li hagi arrabassat aquest dret.

L’Aomame va assentir sense dir res.

– És clar, que és difícil de perdonar -va repetir la mestressa. L’Aomame es va adonar que la veu li tremolava una mica: cada vegada li costava més contenir l’emoció.- Aquesta nena va fugir d’un lloc tota sola. Com ho va aconseguir, no ho sabem. Però no pot anar enlloc més que aquí, perquè enlloc més no està segura.

– ¿On són, els seus pares?

La mestressa va fer cara de circumstàncies i va repicar lleugerament la taula amb les ungles.

– Els seus pares, sé on són. Però van ser ells, els qui la van fer passar per una cosa tan horrible. És a dir, que aquesta nena es va escapar dels seus pares.

– O sigui que els pares van consentir que algú violés la seva filla. ¿És això, el que vol dir?

– No tan sols ho van permetre: ho van encoratjar.

– Però, ¿com la podien fer, una cosa tan…? -va començar l’Aomame, però no li van acabar de sortir les paraules.

La mestressa va fer que no amb el cap.

– És terrible, tot plegat. Fos com fos, no es pot perdonar. Però les circumstàncies fan que sigui molt complicat, resoldre-ho. No es tracta de simple violència domèstica. El metge em va dir que ho havia de comunicar a la policia, però jo li vaig demanar que no ho fes, i com que tenim una relació força estreta, el vaig aconseguir convèncer.

– ¿I com és? -va preguntar l’Aomame-. ¿Com és, que no en van informar la policia?

– El que li van fer a aquesta nena és clarament immoral, i la societat no pot deixar-ho de castigar. És evident que ens trobem davant d’uns fets menyspreables que han de ser castigats severament per la llei -va dir la mestressa escollint les paraules amb molt de compte-. Però, tot i així, ¿com reaccionarien, ells, si ara truquéssim a la policia? Ja ho veus, que aquesta nena gairebé no parla: no és capaç d’explicar realment què va passar, i què li van fer. I encara que ho pogués explicar, no tindríem manera de demostrar que el que digués és veritat. Si la policia ens la prengués, potser la tornarien a enviar amb els seus pares. I si estigués amb ells, potser li tornarien a fer el mateix. I això no ho podem permetre.

L’Aomame va fer que sí.

– Me n’encarregaré jo, d’aquesta nena -va dir la mestressa taxativament-. No deixaré que se l’enduguin. No la penso donar ni als seus pares ni a ningú. L’amagaré en algun lloc i me n’encarregaré jo, de pujar-la.

Durant un moment l’Aomame va mirar la mestressa i la nena alternativament.

– I així, doncs, ¿sap qui és, exactament, el que va abusar de la nena? ¿És un sol home? -va preguntar l’Aomame.

– Sé qui és. Va ser un sol home.

– Però no el pot denunciar, ¿oi?

– Aquest home té molta influència -va dir la mestressa-; moltíssima influència directa. Els seus pares estaven sota la seva influència, i encara hi continuen estant. Actuen sempre seguint les seves ordres; no tenen personalitat ni opinió pròpia. Per a ells, tot el que diu aquest home és absolutament correcte. Per tant, si ell els digués que li han de donar la seva filla, ells no s’hi podrien oposar: s’empassarien les seves explicacions i li entregarien la nena alegrement, tot i saber què li faria.

L’Aomame va necessitar un moment per analitzar el que la mestressa li havia explicat i acabar-ho d’entendre.

– ¿Formen part d’algun grup especial?

– Sí. D’un grup especial, que comparteix unes idees estretes i malaltisses.

– ¿Una mena de secta? -va preguntar l’Aomame.

La mestressa va fer que sí.

– Sí. I d’una secta extremament perversa i perillosa.

És clar: només podia tractar-se d’una secta. Gent que sempre actua seguint ordres, que no té personalitat ni opinió pròpia. «No hauria estat estrany que a mi m’hagués passat el mateix», va pensar l’Aomame mossegant-se el llavi.

Evidentment, entre els testimonis de Jehovà no es produïen casos de violació, a la pràctica. Com a mínim, a ella mai no l’havia molestada ningú sexualment. Tots els «germans» i «germanes» que ella coneixia eren persones pacífiques i honestes. Donaven molta importància a les seves creences i vivien la vida -de vegades, fins i tot arriscant-la- d’acord amb aquestes creences. Tanmateix, que l’objectiu que es persegueix sigui correcte no garanteix que les conseqüències també ho siguin. I una violació no s’ha d’exercir necessàriament sobre el cos. La violència no sempre adopta una forma visible, i les ferides que provoca no sempre vessen sang.

Veient la Tsubasa, l’Aomame es va recordar a si mateixa a la seva edat. Al final, ella havia aconseguit escapar del lloc on es trobava, tal com volia, però, en el cas d’aquella nena, el mal que li havien fet era tan gran que potser ja no podria fer marxa enrere. Potser no podria recuperar la innocència d’abans. L’Aomame va sentir un fort dolor al pit, mentre hi pensava: potser el que havia vist en la Tsubasa era a si mateixa, tal com podria haver estat.

– Aomame -va dir la mestressa, com si li volgués confessar alguna cosa-. Fins ara no t’ho havia dit, i sé que no està bé, però vaig demanar que t’investiguessin.

En sentir això, l’Aomame es va girar i se la va mirar.

La mestressa va continuar.

– Va ser poc després de veure’t aquí i parlar amb tu. Espero que no et sàpiga greu.

– No, no me’n sap -va dir l’Aomame-. És normal, que em fes investigar, ateses les circumstàncies, perquè el que fem no és gaire corrent.

– Exactament. Nosaltres travessem una línia molt fina, molt subtil, i és per això, que hem de confiar l’una en l’altra. Però no es pot pas confiar en algú que no coneixem, sigui qui sigui, sense saber-ne res. Per això vaig fer que ho investiguessin tot, sobre tu, des de l’actualitat fins al teu passat més llunyà. Vull dir «gairebé tot», és clar. Ningú no ho pot saber absolutament tot, sobre una altra persona; potser ni tan sols Déu.

– Ni el dimoni -va dir l’Aomame.

– Ni el dimoni -va repetir la mestressa, que tot seguit va somriure imperceptiblement-. Sé que tu també carregues les conseqüències d’haver format part d’una secta, quan eres petita: els teus pares eren fervents testimonis de Jehovà, i ho continuen sent. Ara encara no t’han perdonat que renunciessis a la seva fe, i a tu també et continua dolent, això.