Haruki Murakami - 1Q84

– ¿I en quines creences se suposa que es basa, la seva religió?

– Segurament no hi ha un cos de doctrina ben definit, i, si n’hi ha, deu ser molt eclèctic. A grans trets, es deu basar en el budisme esotèric, però, més que les creences concretes, al centre de la vida del grup hi deu haver el treball i l’entrenament, que a més a més deuen ser força durs, i no cap passatemps. Hi van joves de tot el país que volen tenir una vida més plena espiritualment i que n’han sentit parlar bé. La cohesió, a dins, és molt forta, però amb l’exterior mantenen una política de secret absolut.

– ¿Tenen algun cap espiritual?

– De portes enfora, no. Rebutgen el culte a la personalitat i la col·lectivitat és qui regeix el grup. Però no queda clar què hi passa, a dins, realment. Jo miro d’aplegar-ne tanta informació com puc, però les dades que arriben a l’altra banda de la tanca són molt escasses. L’únic que en puc dir amb seguretat és que la religió creix d’una manera constant i que està molt ben finançada. Sakigake cada vegada posseeix més terreny i té unes instal·lacions més ben condicionades. I la tanca que l’encercla és cada vegada més forta.

– I, en algun moment, el nom d’en Fukada, que originalment n’havia estat el líder, va desaparèixer, de cara a l’exterior.

– Exactament. No hi ha res normal, res que tingui sentit -va dir el professor Ebisuno. Va fer una llambregada a la Fukaeri i després va tornar a mirar en Tengo.- Sakigake amaga algun secret important. Estic segur que en algun moment, a l’interior de Sakigake es va produir un gran moviment tectònic. No sé què va ser, exactament, però això va provocar que passés de ser una comuna agrícola a convertir-se en una fundació religiosa, i, al mateix temps, que passés de ser un grup pacífic i obert a l’exterior a adoptar, de sobte, una política de secretisme estricte.

»Jo m’imagino que en aquell moment es va produir alguna mena de cop d’estat intern, a Sakigake, i que potser en Fukada s’hi va veure embolicat. Tal com ja t’he explicat, en Fukada no hi tenia gens de tirada, cap a la religió. Era un materialista de pedra picada. No era un home que es quedaria de braços plegats, si veiés que la comunitat que ell havia creat feia un tomb cap a la religió, sinó que faria tot el possible per evitar-ho. Segurament, quan va passar això, va perdre la lluita interna per controlar Sakigake.

En Tengo va reflexionar sobre el que havia sentit.

– Entenc el que diu, però suposant que fos això, el que va passar, ¿no n’haurien tingut prou d’expulsar en Fukada de Sakigake, tal com va passar quan Akebono va abandonar la posició pacifista? No calia que es molestessin a retenir-lo, ¿no?

– Tens raó. En circumstàncies normals no hauria calgut que es prenguessin la molèstia de tenir-lo tancat. Però, ¿no pot ser que en Fukada conegués el secret de Sakigake, un secret que els hauria causat problemes, si s’hagués fet públic? Per això, no en tenien prou de deixar-lo anar, senzillament.

»Com a fundador original del grup, en Fukada, a la pràctica, n’havia estat el líder durant molt de temps. Segurament, havia estat testimoni de tot el que havia passat allí fins a aquell moment, sense excepció. Potser sabia massa coses. A més a més, era una persona molt coneguda. El nom de Tamotsu Fukada està lligat a una època i a uns fets determinats, i encara conserva molt de prestigi, avui dia, en alguns àmbits. Si hagués abandonat Sakigake, tot el que hagués dit o hagués fet hauria estat al punt de mira, independentment que ell ho hagués volgut o no. Per tant, suposant que en Fukada i la seva dona haguessin volgut sortir de Sakigake, el grup no els podia deixar marxar com si res.

– O sigui que el que vostè vol és que l’Eri, que és la filla d’en Tamotsu Fukada, tingui un debut sensacional com a escriptora i que Crisàlide d’aire es converteixi en un gran èxit de vendes per atreure l’atenció de tothom cap a Sakigake i així sortir del punt mort en què es troba.

– Set anys és molt de temps, i res del que he fet durant aquest temps no ha servit en absolut. Si ara no aprofito aquesta oportunitat, potser mai no aconseguiré resoldre aquest enigma.

– Vol fer servir l’Eri d’esquer per fer sortir el tigre de l’espessor de la selva.

– Ningú no ho sap, què en sortirà. No és segur ni que sigui un tigre.

– Però, tal com ho ha explicat, fa l’efecte que pensa que pot ser alguna cosa perillosa.

– Aquesta possibilitat existeix -amb un to molt reflexiu-. Ja ho deus saber, tu: a l’interior dels grups tancats i homogenis pot passar qualsevol cosa.

Es va fer un silenci pesant, des del qual va parlar la Fukaeri.

– És perquè va venir la gent petita -va dir en veu baixa.

En Tengo va mirar la Fukaeri, que seia al costat del professor. Com sempre, la cara no mostrava cap mena d’expressió.

– ¿Vols dir que va venir la gent petita i que per això va canviar alguna cosa, a dins de Sakigake? -va demanar en Tengo a la Fukaeri.

La Fukaeri no va respondre a la pregunta; els seus dits jugaven amb el botó del coll de la brusa.

El professor Ebisuno va parlar com si volgués omplir el silenci de la Fukaeri.

– No sé quin significat té, la gent petita que descriu l’Eri, i ella tampoc no sap explicar amb paraules què és, la gent petita. O potser és que no ho vol explicar. El que sembla segur, però, és que aquesta gent petita hi va tenir algun paper, en la transformació sobtada de Sakigake de comuna agrícola en grup religiós.

– O bé el que ella en diu gent petita -va dir en Tengo.

– Exactament -va dir el Professor-. Jo tampoc no sé si és la gent petita o bé el que ella anomena gent petita. Però, com a mínim, sembla que si l’Eri fa aparèixer aquesta gent petita a Crisàlide d’aire és per referir-se a alguna cosa important.

El Professor es va mirar les mans una estona, però al final va tornar a parlar.

– A 1984, de George Orwell, apareix, tal com saps, un dictador que s’anomena Gran Germà. Evidentment, l’obra és una al·legoria de l’estalinisme, i el terme «Gran Germà» ha acabat funcionant com a icona social. Se li ha de reconèixer un gran mèrit, a Orwell. Però ara que ja som al 1984, el Gran Germà és massa conegut, massa obvi. Si ara aparegués aquí, tothom l’assenyalaria amb el dit i diria: «Vigileu! Aquest d’aquí és el Gran Germà!». Dit d’una altra manera, el Gran Germà ja no apareixerà, a hores d’ara. Al seu lloc, ha aparegut això que la Fukaeri anomena gent petita. ¿No trobes que el contrast entre tots dos noms és molt interessant?

El Professor va mirar en Tengo i va deixar traspuar una mena de somriure.

– La gent petita és invisible. Ni tan sols sabem si són bons o dolents, o si existeixen realment, però van soscavant sense descans la terra que tenim sota els peus. -Aquí, el Professor va fer una petita pausa.- Potser per saber què els va passar, al matrimoni Fukada i a l’Eri mateix, primer haurem de descobrir què és, la gent petita.

– ¿O sigui que el que vostè vol és fer sortir la gent petita del seu amagatall? -va preguntar en Tengo.

– ¿Vols dir, que podem fer sortir de l’amagatall una cosa que ni tan sols sabem si existeix o no? -va dir el Professor. El somriure continuava esbossat als seus llavis.- Potser encara és més realista parlar del tigre que dius tu.

– Sigui el que sigui, el que no canvia és que l’Eri continua fent d’esquer.

– No, la paraula «esquer» no és del tot exacta. S’hi acosta més la imatge d’un remolí. Arriba un moment que tots els elements que hi ha al voltant giren a l’entorn d’aquest remolí. Això, és el que estic esperant.

El Professor va moure el dit a poc a poc, dibuixant cercles a l’aire, i després va tornar a parlar.